Contra l’ambigüitat i les trucades nocturnes

Juny 13, 2015

Ha estat una campanya de bojos, m’explica una noia del públic que tuiteja amb un nadó al coll. Els militants d’Unió van conèixer el jeroglífic el 2 de juny i han de votar-lo demà, diumenge 14. Només han tingut deu dies per posar-se en marxa i arribar a tothom.

Però qui és, tothom? Un senyor molt alt i prim que m’agafa uns llibres per descarregar-me m’explica que al 2010 Unió tenia uns 12.000 militants i que avui en té 4.100. A la conversa s’hi suma una padrina que confabula sobre on han anat a parar els altres. ‚Diuen que alguns a CDC. També diuen que alguns a C’s, però això sí que no m’ho crec’.

Li dic que és fals i la senyora mig riu i em toca els braços -jo també vaig ser jove i prima. Em fa la impressió que allò no és un acte polític sinó un tractament psiquiàtric col·lectiu. Quan el noi d’Unió de joves diu: ‚Prou de trucades a la nit. Prou d’una manera de fer política’, tots aplaudeixen amb entusiasme, com si entenguessin massa bé què està dient.

Raimon Carrasco explica que l’han acusat de manipular el passat i de treure profit del seu pare. ‚Si ho hagués suposat, es podria dir que he manipulat alguna cosa. Però el meu pare va ser sempre molt explícit, pel que fa la llibertat de Catalunya’. I aleshores glossa l’empresonament del 1923, l’expulsió de Minoria Catalana a les Corts per no voler rebaixar l’Estatut de Núria. I acaba explicant l’afusellament, l’any 1938. S’ha de ser molt caragirat per voler esborrar un testimoni com aquest -em diu la padrina de la vora.

Carrasco s’emociona, el públic s’emociona més, ell encara més, i quan ja hem fet prou les toies, Mercè Jou explica que des de la cúpula l’acusen de deslleialtat al partit. ‚Parlant amb els companys, diria que pateixen de síndrome d’Estocolm’. La gent calla. ‘Quin sentit té posar tantes condicions a la llibertat de Catalunya i no posar-ne cap a continuar a Espanya?’ I nerviosa com se la veu, demana a Joana Ortega que faci una reflexió profunda perquè s’ha situat al costat de la partida equivocat.

En esmentar Ortega l’auditori aplaudeix foll. Recordo que el missatge d’agraïment que vam rebre els voluntaris aquest 9-N era precisament de Joana Ortega. I que de fet la fiscalia s’ha querellat contra ella. Per què, mig any després, insisteix en què cal respectar la legalitat? És la defensa que li porta l’advocat Duran? Toni Castellà confessa que durant dècades ha estat molt complicat, militar a UDC – fins i tot, i això sembla que li dol, per una qüestió d’imatge. Castellà fa un discurs sobre el tipus de país que podria ser Catalunya per dimensions, demografia, activitat econòmica, tradició democràtica. Tothom mou el cap com dient: és això, és això.

Quan parla Joan Rigol es fa el silenci més solemne de tots. Rigol fa memòria del partit i se situa en la tradició de Pau Romeva i de Miquel Coll i Alentorn. Vol que UDC se sumi al full de ruta impulsat per CDC i ERC. Fa també una declaració de principis: ‚Som militants d’UDC perquè el mercat no tingui mai l’última paraula’. Creiem -i aleshores fa tot un llistat i jo no sé si toca senyar-se- en la comunitat, en la persona, en la fraternitat, en Catalunya com a nació solidària, en la proximitat entre ciutadans i institucions. Prou ambiguïtat controlada, prou.

És Núria de Gispert qui fa arqueologia del jeroglífic – pel que explica, entenc que ja s’ho van trobar tot fet de sotamà, fins i tot difós als mitjans. La Presidenta del Parlament insisteix i insisteix en el missatge que vol donar als militants: Votar No el 14 de juny és donar suport al procés que s’ha de refrendar el 27-S.

El que passi demà no és un xou intern, una enganxada de sobretaula. És un pols per mesurar forces a la casa més siciliana de la política del país. Es trencarà, la federació? Si és trenca, què faran els votants propers a Unió? Com reaccionarà CDC? Quin joc de repels i d’aliances mourà, el trencament? Els Hereus de la Unió de 1931 han recollit mil signatures. Són quatre-mil militants. Caldrà veure fins on arriben les mans de Duran i l’empresa de col·locació que ha pogut muntar al llarg de dues dècades. De moment, els del No s’han tret anys i fantasmes de sobre. I em sembla, per la manera com s’han adreçat a la cúpula, que s’hauran acabat aquelles ‘trucades a la nit’. Si aquesta campanya no és un trencament intern, s’hi assembla molt. Tant, que els costarà recompondre’s.

Conversions: un amor nou per al jo mort

Mai 10, 2015

L’escena mental que tenim d’una conversió és la següent: un home trasbalsat, envoltat de foscor, veu una llum, que és Déu, i que el converteix en un home nou.

Però és un home nou, l’home que es converteix? A mitges. És un home diferent, però la conversió només té sentit perquè abans hi ha hagut una vida buida – i en general plena d’angoixa. I sobretot la conversió té sentit perquè es manté molt viu el record d’aquesta vida anterior. L’home anterior pot tractar-se d’un cràpula vital i d’un insatisfet filosòfic, com se’ns diu que era sant Agustí. Però també pot tractar-se d’una cervell ressec de molts anys d’estudi que no troba el repòs del cor, com era Pascal. Hi ha tants dimonis, tants motius d’angoixa, com homes que es converteixen. Però en tots ells hi ha, em sembla, algunes constants.

L’ànima de qui es converteix és una ànima que busca sense parar. Per això normalment, en el moment de la revelació, aquesta ànima està fent funcionar el cervell. Ramon Llull estava escrivint poemes a vés a saber quina dama al moment de les cinc visions de Crist. Buscava com un boig una paraula prou bella i no la trobava. Goethe, que tenia un sentit de l’humor molt fi, fa que Mefistòfeles s’aparegui a Faust justament quan el professor està traduint el pròleg de l’Evangeli segons Sant Joan i busca i busca però no troba l’equivalent alemany a aquell logos que –diu el Nou Testament- va ser al principi.

Aquesta ànima que busca i busca arriba sempre a un punt d’extenuació. La revelació, que no és més que el clímax relativament poètic d’una conversió, sol donar-se sempre després d’una nit fosca molt llarga. No són mai els problemes teòrics, els que motiven una conversió. És sempre la fisiologia. Vull dir l’angoixa mental i física, i la falta d’un objecte d’amor prou gran per abandonar aquest garbuix absorbent -absurdament absorbent- que és el propi dolor. En aquest sentit qualsevol persona amb una mica de gruix s’ha convertit algun cop a la vida: conversió és l’aposta per un amor que ens fa més bé i que ens permet donar alguna cosa al món perquè deixem de ser el centre de nosaltres mateixos. És un camí obert més enllà del jo.

I encara, en les conversions, hi passa una altra cosa: després de morir, aquest home es posa a treballar com un sonat –comença, en general, a escriure obres herculianes. La nova religió, que també és òbviament una nova filosofia, li serveix d’objecte d’amor, de causa i força motriu, de punt de partida i de punt constant d’orientació.

Una ànima que busca, un jo que mor i un home que es posa a treballar com un boig fins a l’últim dels seus dies: aquestes són les constants de les conversions. Però què motiva cada conversió en particular? Es tracta d’una única conversió en cada home? D’on vénen, aquests homes i dones? Què busquen? Què els falta? Què troben en la nova religió? Fan un salt al buit o fan un canvi de paradigma?

El cicle Conversions vol explicar millor aquesta experiència sobre la que circulen tantes ombres i tantes simplificacions lògicament interessades. I ho vol fer des de la vida i l’obra de quatre savis que han escrit el pensament occidental  -explicats per quatre pensadors catalans que dediquen el seu temps a estudiar-los i a difondre’ls. Amb totes les variacions que vulgueu, però són vint segles d’una mateixa experiència: és absurd creure que no pot ajudar-nos en res, conèixer-la, als homes i dones d’avui.

—–

Des de la Secció de Filosofia de l’Ateneu Barcelonès hem programat el cicle Conversions, que consta de les següents quatre conferències:

Dimecres 6 de maig, a les 19h: ‘Pren i llegeix: la controvertida conversió d’Agustí d’Hipona a la filosofia cristiana’, a càrrec d’Oriol Ponsatí-Murlà (professor de filosofia, UdG)

Dimecres 20 de maig, a les 19h: ‘Ramon Llull: personatge, autoritat i il·luminat’, a càrrec de Lola Badia (Centre de documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona)

Dimecres 3 de juny, a les 19h: ‘Blaise Pascal o la conversió recurrent’, a càrrec de Pere Lluís Font (membre de l’IEC)

Dimecres 17 de juny, a les 19h: ‘Simone Weil, el silenci de Déu’, a càrrec de Josep  Otón (doctor en Història i professor a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona)

Les quatre conferències es faran a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès (C/de la Canuda, núm. 6) i són d’entrada lliure i gratuïta per a tothom.

Llegir Pensament

Mai 10, 2015

No és veritat, com sol dir-se, que cada generació hagi d’acarar problemes nous. La majoria de problemes s’acumulen, i a pesar d’això oblidem la feina que van fer les generacions anteriors per intentar resoldre’ls. Aquest oblit està molt bé, perquè cada generació té dret a creure’s el far de la humanitat, i perquè els opinadors també tenen fills per alimentar, però està molt malament, perquè els pobles no avancen gaire.

Llegir Pensament s’ha organitzat perquè puguem pensar els nostres problemes amb l’ajuda dels savis que ho han fet abans. S’ha pensat perquè,  amb la lectura de El sagrat i el profà,quan algú llegeixi una notícia com aquesta, pugui pensar amb més consistència què significa i comporta.  S’ha pensat perquè, després de treballar La subjugació de les dones, puguem raonar sobre la igualtat dels sexes sense començar i acabar en les quotes.

Sol dir-se que la filosofia té pretensions de veritat i que el pensament se sap ideològic. Jo dibuixaré el marc en el que van escriure’s les obres, les glossaré per capítols i aniré fent preguntes que ens obliguin a escriure el que tots hem mig pensat vagament: amb això la ideologia que aguanta el text hauria de veure’s per si sola i hauríem de poder confrontar-la amb els nostres plantejaments. Al web hi ha un xat per intercanviar opinions, per interactuar amb els editors de les obres i per parlar amb la Marina Garcés, de qui treballarem Un mundo común.

Comencem llegint És breu, la vida? perquè Sèneca hi planteja la qüestió més urgent: com admnistrem el temps que se’ns ha prestat perquè al llit de mort no sentim que hem quedat a mitges, que ens arrenquen de l’existència perquè no hem entès el seu mecanisme. I perquè és una prova de foc: qui no guanya enteniment llegint una obra com aquesta, que va al cor dels problemes amb una prosa diàfana, és que no té enteniment per guanyar. Ser un home lliure és la feina de tota una vida. Però en algun moment s’ha de començar. I poques obres expliquen millor la por, que és el jou primordial, l’autèntica poma bíblica, que aquesta de Sèneca.

Hi esteu tots convidats. No és temps llençat.

Us podeu inscriure al club punxant el següent enllaç.

Comentari a La subjugació de les dones (part III)

Mai 10, 2015

(Benvolguts membres del club de lectura: vaig entretenir-me massa amb la introducció sobre l’utilitarisme i sobre l’autor i ara em falta temps per acabar de glossar el llibre. Us penjo els últims comentaris al meu blog per no omplir l’espai de ‘El Sagrat i el profà’ amb comentaris sobre ‘La subjugació de les dones’)

Al final del tercer capítol, Mill destaca alguns motius que circulaven al seu temps per justificar que les dones es dediquessin exclusivament a la família. Es deia que les dones estaven més limitades perquè tenien el cervell més petit. Aquest discurs no ha d’estranyar-vos: penseu que som a l’època de màxima expansió de l’antropologia física i que Anglaterra n’és un dels països pioners.  Cesare Lombroso, el pare del positivisme criminològic, assenyalava aleshores que fins i tot hi havia graus en aquesta disminució de les dones: sostenia que les prostitutes tenien el cervell més petit que les mares de família i que les delinqüents eren delinqüents perquè el seu cervell indicava que eren luxurioses i que estaven faltades d’instint maternal. Ara ens posem les mans al cap però fa cent-vint anys això s’explicava a la universitat i aquests eren arguments que tenien en compte els penalistes.

En temps de Mill també es deia que les dones no podien fer segons quines feines perquè patien de susceptibilitat nerviosa. És allò que la dona és voluble, inestable i inconstant -la donna è mobile…- i que la dona també és erràtica a l’hora d’usar les seves facultats. L’autor assenyala que això es deuria a la falta d’activitats que estimulen el sistema circulatori i muscular. A les dones benestants se les criava en hivernacles i no tenien possibilitats de desplegar-se en cap àmbit que no fos el domèstic. Ben just podien aprendre quatre notes per agradar els convidats: què havien de fer si no desmaiar-se i conspirar per robar-se els homes entre elles? Penseu en el món de Jane Austen, que publica uns cinquanta anys abans d’Stuart Mill.

Mill assenyala que la histèria es dóna tant en homes com en dones però que en canvi als homes no se’ls incapacitava per a determinades funcions. I aleshores fa una remarca molt intel·ligent: ens diu que cal adaptar la naturalesa de cadascú a la seva ocupació, al marge del sexe. Seria lògic i convenient que la gent que perd els papers (per dir-ho finament…) no es dediqués als afers públics – a la política. En canvi, en altres professions, com en algunes arts, sí que és molt útil tenir un temperament nerviós.

Hi ha un punt del capítol que ja no tenim temps per comentar però que voldria que hi donéssiu tombs: és aquest en què Mill parla de la dedicació de les dones a les arts. Assegura l’autor que en perfecció d’estil no hi ha cap diferència de resultats, en les obres d’homes i dones. Però que hi observa una cosa, i és que en les obres de les dones hi falta originalitat, aquelles idees pròpies brillants que fan avançar les cultures. Això ho atribueix a la impossibilitat per dedicar-se a l’estudi i conèixer la tradició. Mill ens posa l’exemple de Mozart i ens diu que ni tan sols ell va despertar la seva poderosa originalitat a les primeres peces. Aleshores escriu: ‘El que els anys suposen per a un individu amb talent, per a una massa són generacions’. Seguint el raonament de Mill, se suposa que, unes quantes generacions després, les dones haurien deixat d’escriure, compondre o raonar copiant els homes. Jo encara sento dir molt, i som al 2015, que les dones busquen ‘una veu pròpia’.  Està clar que, en general, el que s’ha fet fins ara, s’ha fet amb ‘veu de mascle’. Però no està clar que només fos ‘veu de mascle’. Tampoc descartem que hi hagi alguna cosa tal com la persona, la criatura racional, l’infant que neix sense demanar-ho, l’humà llençat al món…

Mill tanca el capítol amb una reflexió general sobre per què les dones quedarien enrere en aquelles activitats obertes als dos gèneres. Hi ha un motiu molt obvi i és que una dona té menys temps per dedicar-se a les activitats laborals que un home-aquest és el tema que es discuteix cada dia. Després hi ha un altre motiu que també se sent molt sovint: que les dones tenen menys avidesa de fama, que les dones busquen tenir influència sobre els qui són immediatament al seu voltant. És a dir: els homes buscarien el reconeixement del món, les dones el reconeixement de la gent que estimen.

L’autor encara assenyala un tercer motiu molt interessant: que -segons es diu- les dones no són capaces de resistir les seves inclinacions personals. Això és: que el judici de les dones en afers seriosos està deformat per les seves simpaties i antipaties. Ell s’explicaria aquesta tendència perquè s’hauria educat les dones inculcant-los que es deuen als seus, que només tenen responsabilitats amb aquells amb qui tenen un vincle directe, i que per tant es despleguen sempre sota aquest paràmetre: vetllant pels interessos dels propis, dels immediats.

(*despista una mica de la tesi del capítol però llegiu-vos l’excursus que fa sobre les races i la susceptibilitat nerviosa (pàg. 115/118) perquè si us interessa la qüestió val molt la pena: Mill diu que Anglaterra és el país en què la disciplina social ha triomfat més plenament i que per això els anglesos, més que qualsevol altre poble, no tan sols actuen sinó que també senten d’acord amb la norma, diu que els anglesos no coneixen la naturalesa. Mill no ho llegeix pas com una cosa necessàriament positiva però alguns dels seus contemporanis sí. Al 1897 Edmond Demolins publicarà un pamflet-assaig que ara no coneix ningú però que aleshores va ser un èxit total. És A quoi tient la supériorité des Anglo-Saxons?, l’intent per explicar amb un llenguatge racial el que alguns autors volien explicar des d’un llenguatge polític o uns altres des d’un llenguatge religiós: perquè entre alguns pobles qualla més la iniciativa individual i en altres pobles -que serien més salvatgets…- seria més necessària la tutela de l’estat.)

L’ Amok teu

Abril 7, 2015

A les televisions alemanyes cada dia hi surten psiquiatres fent retrats relativament mèdics del pilot. Com que no creuen que les depressions encadenades expliquin el cas fatídic, ara parlen d’un Amokläufer, o sigui d’un boig homicida, com a Columbine. Però hi faltaria el mòbil:  de què es venjava, el sonat, si a l’avió hi seien desconeguts? La vanitat mou al crim com hi mou la ira? De veritat creia que podia pensar-hi tant i no acabar-ho efectuant? O és que va planejar-ho a plena consciència, sospesant-ne les conseqüències?

Ahir sentia discutir els metges i pensava en Der Amokläufer, el relat d’Stefan Zweig. Allà el boig és un doctor que perd la feina a un hospital austríac per una dona que el deixa rebregat. Arruïnat i mort de vergonya i de dolor,  el metge se’n va a treballar a l’Índia. Després de passar uns anys caçant mosques a un campament tot rònec, arriba a la seva cabana una europea preciosa per demanar-li un avortament. Al doctor li sembla veure menyspreu en tots els gestos d’ella. S’ofereix a ajudar-la amb una condició: que li demani si us plau i sense menyspreus. La dona contesta que no el menysprea però que no pensa suplicar-li res i que se’n va.  Fins aquí tot normal, o tan normal com podria ser la vida d’algú que va perdre-ho tot per un amor sonat i que s’amaga del patiment a una cabana feta de bambú a les índies. Però aleshores passa una cosa sorprenent: quan la dona marxa, el doctor queda paralitzat, queda molta estona paralitzat,  fins que de sobte comença a córrer i a córrer, i l’empaita i agafa un tren i la busca i truca a una porta i a l’altra, i plora a la plaça i suplica i crida pels camins i pels carrers, i l’assalta a un ball i s’arrossega torturat fins que acaba fent la fi del cagaelàstics. Això és Amok, perdre del tot el control sobre la pròpia ment.

No sé si heu perdut mai el control sobre vosaltres mateixos -sense anar farts de gins o de cocaïna, s’entèn. Tots sabem que podem ser el nostre enemic, però ser el teu desconegut, ser el teu estrany, tenir reaccions que no hauries sospitat mai, no entendre res del que sents i del que fas, et deixa tan indefens a tu com als altres. Jo m’afiguro l’home com un conjunt de fils que lliguen el seu món amb el seu esperit. Quan es mou un fil al món, es mou un fil a l’esperit. Hi ha una connexió, una relació, un sentit. Hi ha un lligam entre el món real i el món mental. Hi ha un motiu per a les teves reaccions. Hi ha un relat. Però què passa, quan aquest fil es trenca? Quan no hi ha relat? Quan no saps què t’ha passat?

Aquests dies només sento gent dient que el pilot era un monstre i que no hi ha res a parlar. Això és un error i una covardia.  Crec que la lliçó més important de la catàstrofe és acceptar que la ment, i no Déu o el Big Bang, és el misteri més gran. Diuen els metges que el pilot tenia molts malsons i molts atacs d’ira. Diuen que de sobte desapareixia tres dies perquè no aguantava el soroll ni la gent.  Diuen que tremolava de por quan s’atansava un examen i que no distingia els problemes petits de les tragèdies. Diuen que avui volia deixar la nòvia i demà casar-s’hi o al revés. De veritat que tot això us és aliè? Més aviat sembla humaníssim. I per això, fet el dol, hem de donar-hi tombs. Hem de pensar per què ens costa tant, no veure un inconvenient com un fracàs. Hem de pensar per què costat tant, que les expectatives dels altres sobre tu no es mengin les teves. Per què ens pressionem tant, per què preferim desconcertar a decebre. Hem de pensar quin món hem fet, què hi valorem, perquè algú prefereixi matar 149 persones abans que viure humilment i discreta, abans que canviar de feina i casar-se amb la seva dona mestra d’anglès. Hem de pensar per què l’enteniment d’algú ja molt ferit pot ser a les mans d’un menyspreu, qui sap si real o imaginari, qui sap si malvat o innocent, d’una persona sembla que desconeguda. L’Amok podria ser una ruleta i avui ningú té por de l’infern.

Propaganda i política de despatx

Març 29, 2015

A sis mesos de les eleccions ERC i CiU es barallen per robar-se mútuament alguns diputats dels 63 que calculen treure entre les dues formacions aquest 27-S. Això vol dir que l’independentisme necessitaria els 10 diputats que l’últim CEO donava a la CUP per sumar majoria al Parlament. No és greu: 73 diputats serien suficients per declarar la independència i obrir un procés constituent que acabés amb un referèndum sobre la nova Constitució.

Clar que seria millor invertir aquest mig any que queda fins al 27-S per debatre-ho tot obertament. Però a aquestes alçades tots sabem que no hi haurà debat perquè la banda espanyola negarà l’escenari de la secessió fins que s’efectui. El que hi haurà aquest mig any serà un pols infantil i semipúblic entre la Moncloa i la Generalitat. Per exemple: la Generalitat vol convertir l’Institut català de finances en un banc públic. Però per fer-ho, el Banc Central Europeu demana un informe sobre la solvència de l’Institut…al Banc d’Espanya, els membres del qual són escollits pel Govern espanyol, que naturalment escombraran cap a la seva casa espanyola.

Amb això vull dir que la independència de Catalunya serà un pols lent de despatx. I que naturalment serà un pols de propaganda. ERC dirà que pressiona CiU per tenir a punt una Hisenda pròpia que ja hauria d’estar més que enllestida. CiU recordarà que si fos pel President Mas ja hauríem votat aquest 22 de març. A més dirà que salva problemes tècnics reals i que arrossega tots els seus votants -mentre mira de no estimbar-se i de recuperar la centralitat. Tot és una mica veritat. Sobretot que els dos partits volen repartir-se els vots catalanistes per, si hi ha majoria gràcies a la CUP, fer el salt el proper 27-S.

Als independentistes només ens queda fer curses de sacs amb les noves samarretes. També ens queda dialogar pacientment i joiosa amb els votants menys irrecuperables, que aquesta temporada 2015 són els de Podemos. Podeu aprofitar l’argumentari que fèieu anar amb els d’ICV o allò que un dia fou el PSC. A Podemos també dormen molt tranquils sense explicar-nos amb quina majoria al Congrés reformarien la Constitució per arribar a un nou pacte territorial. I sense explicar-nos com seria aquest pacte i amb qui el farien a Catalunya.

A mi em faria vergonya, dir que sóc una federalista d’esquerres molt preocupada per la transparència i oblidar que fins al 2008 no van publicar-se les balances fiscals. Oblidar que revelaven un saqueig pels catalans que va escandalitzar tots els partits alemanys, Verds i Socialistes inclosos. Em faria vergonya parlar de casta i alhora fer el joc al lobby autonomista català, que acapara els consells d’administració de les grans empreses de l’Estat. Em faria vergonya dir-me anacional i ser còmplice del segrest d’1.800.0000 vots pel sí i d’uns processos centralitzadors a la francesa.

Però aquestes són batusses que començaran i acabaran al bar, perquè els espanyols ens negaran qualsevol possibilitat de debat públic mentre boicotegen totes i cadascuna de les empreses de la Generalitat. Aquest mig any no hi haurà debat sobre la independència de Catalunya, que s’anirà fent al despatx i es referendà al 27-S després de certa propaganda, que haurà de ser molt calculada perquè l’independentisme no pot perdre ni un votant.

Nosaltres

Març 6, 2015

M’arriba un article d’una dona on s’hi diu que la paraula més important del diccionari és ‘nosaltres’ perquè no som res sense un ‘nosaltres’. També s’hi diu que la felicitat passa per teixir complicitats i fer més gran aquest ‘nosaltres’.  I al final s’hi diu que ha de ser molt trist estar sol quan s’està malament.

No és només que no estigui gens d’acord amb el comentari d’aquesta dona. És que crec que totes les calamitats de la humanitat civilitzada vénen d’aquest ‘nosaltres’ que ella defensa, que no és el We the people ni tampoc és el poble que mata el comanador.

En això de considerar el ‚nosaltres’ com a subjecte polític primordial podria arribar a estar-hi d’acord. Però aquest nosaltres sentimental, sense el qual jo no sóc res ni tu tampoc, l’abomino. L’abomino perquè neix de la feblesa, s’alimenta de la por i encobreix els pitjors abusos i hipocresies. Quanta gent apel·la al nosaltres per què no aguanta el seu jo?  Quanta gent busca complicitats per compartir grans cagades i rebaixar la culpa? Quants cops diem política corporativa i volem dir parapet i fàbrica d’endolls?

I encara, si ens posem fisiològics: quants homes o dones t’entren pel cap o pel cony i t’esgoten tots els racons del cor fins que no pots sobreviure sense ells a dins, com posseint-te? A quantíssima gent explorem i explotem per entendre algun misteri que no podem arribar a entendre sols?

L’educació emocional a les escoles hauria de començar i acabar amb la següent màxima: ‘Tots som caníbals. Però cal respectar els límits del semblant’. Només l’home complet pot relacionar-se sense devorar i ser devorat. I devorem de moltes maneres, per la força però també buscant la compassió.

Naturalment que aguantar-se sol és un camí dur i d’anys. Però també és més salubre i aporta més beneficis a l’entorn. Si ens relacionem des de les febleses, ho emmerdem tot: tarem els fills, fem embogir les parelles, causem i patim xantatges emocionals, premiem qualsevol cosa que ens reforci el jo. Som, com ho diria, esclaus abraçats al mig d’una barca que treu aigua per tots cantons.

Només a Catalunya, que espera que la salvin els altres, ara els interessos d’Europa, ara la mala folla espanyola, aquest Nosaltres sentimental podria tenir tan èxit. És elemental i val per als homes i per a les nacions: tota la força que no et vingui de tu, del teu múscul, de la nit més fosca, es fondrà quan canviïn les circumstàncies. Ets tant com la força que fas per vèncer les teves pors sense endollar-les als altres, tant com la llibertat mental que ets capaç de guanyar per després tenir llibertat d’acció.

Pujol Júnior i la màfia catalana

Febrer 26, 2015

Que em disculpi el Pere Cardús però des d’una sèrie joiosa que miro i remiro dels Borja que no m’ho passava tan bé amb el poder català com amb la compareixença de Pujol Júnior. Quan va conèixer-se-li la meretriu vaig pensar que no devia ser tan intel•ligent com deia la gent. Un home intel•ligent no s’ajunta amb una farnaca com aquella. Però mira, devia fer-li flaca el membre, o potser els afectes, perquè el mite va semblar-me el que imaginava, un home llest però incult i peresós.

La gent intel•ligent, gossa i sense cultura sempre maquina. Vull dir que busca perills i salvacions constantment, i tot per descarregar el seu excedent d’energia sense haver de picar pedra en res que necessiti un esforç d’anys. Si té poder a l’abast, l’arramba. I Pujol Júnior va arrambar tot el que va poder: si hagués intrigat pel Raval s’hauria enganxat a la coca i a comprar i vendre speed, però intrigava a Ganduxer i va quedar enganxat als cotxes i a muntar i desmuntar negocis amb l’aleret de la política.

Direu que aquest mandrós llest és la màfia catalana i jo també ho crec, però tot ell ens ofereix una oportunitat única per entendre què ha passat a Catalunya. D’entrada qualsevol analfabet sap que la màfia és un sistema de poders paral•lel a l’Estat. Sap que la màfia neix quan, pels motius que sigui, els ciutadans no se senten representats pel poder polític. Mireu els mapes electorals dels anys noranta, que és quan Pujol Júnior fa la fortuna grossa i fosca. Mig Catalunya sabia i no sabia que alguna cosa passava a l’entorn del President. Però la seva pau espiritual i de butxaca, la seva marca -amici, oh amici- era no quedar vermells als mapes electorals de TV3 com sí que quedava el cinturó de Barcelona. Ni després de la jugada tan baixa del transvassament de l’Ebre va canviar, aquest mapa electoral.

L’espectacle del dinamitzador econòmic hauria de fer-nos plantejar bàsicament tres coses. Hem de pensar com fem respectar el Parlament de la nova República, que ni s’encercla ni es pixa com feu l’hereu. Hem de pensar com ho fem perquè les elits econòmiques no importin models per fer diners que no tenen arrelament al nostre poble i cultura -o en quatre dies semblarem Dubai o Honduras, i a la llarga tot serà nefast. I hem de pensar com canviem el discurs tan càndid que els catalans tenim sobre el poder. En això podem ajudar-hi fins i tot els llicenciats en humanitats.

Sé que la compareixença no té cap gràcia, Pere. Però a la nit pensava que a la llista d’agraïments que d’aquí cent anys -si som independents- faran al President Pujol caldrà afegir-hi el següent: haver mantingut allunyat de la política aquest psicòpata de fill seu. Amb Pujol Júnior Qatar hauria entrat a Catalunya als anys noranta i no només per l’estadi del Barça. I si la Generalitat no sap ni protegir-se de La Caixa, què cony hauria fet, amb comitives i comitives d’inversors criminals? La màfia arriba allà on la política falla. I perquè la política no falli hi ha unes premisses elementals: que els responsables no puguin dir que no són responsables del que passa i que en última instància no hagin de protegir els teus interessos d’un perill més gran, com és ara un Estat estrany que t’escanya.

La nova vella pàtria

Febrer 4, 2015

Després de Gana España vaig decidir que no llegiria més l’Enric Juliana perquè a ell l’aprecio però totes aquelles trampes no valien el que valen els meus intestins, tan delicats. El que passa és que un amic va enviar-me Patria i he de d’admetre que no trobaríem millor resum de la guerra política i mediàtica en què vivim ara. Patria és la crònica en què Juliana esprem al màxim la seva retòrica i poètica per presentar-nos amb simpatia la pàtria nova que Podemos anunciava dissabte a Madrid.

Juliana no explicita de quina pàtria es tracta. Però si la nova pàtria es cou a Madrid i els catalans no la podem discutir, si Juliana en parla sense passejar el capgròs d’Europa, i si 200.000 persones són suficients perquè La Vanguardia parli de cambio y nuevas direcciones, és obvi que la nova pàtria és l’espanyola.

A mi que Podemos parli de la pàtria espanyola em sembla ben normal, tenint en compte que Franco ja fa quaranta anys que la colga. El que trobo baix és que Juliana la faci passar per nova quan és la pàtria espanyola de sempre que ha assimilat les lliçons de la guerra i del franquisme per imposar-se sense militars. El que trobo baix és que Juliana la utilitzi per fer-nos plantejar un nou model d’Estat que ni sabem quants catalans es volen plantejar. Perquè no ho oblidem: si Juliana pot parlar de models d’Estat és perquè no hem pogut votar en un referèndum d’independència com va aprovar-se al Parlament català. I el que no trobo baix, però em dol, és que parli d’aquesta nova pàtria sense ni insinuar que per a molts catalans és com a mínim problemàtica.

Juliana sap que Iglesias fa ús d’un patriotisme trampós i vil. Sap que va a l’Hospitalet i diu que s’hi sent com a casa, important-li una merda l’esforç que hem fet tots perquè aquells Altres catalans siguin avui catalans i que per tant no hagi de venir ningú de fora a treure rèdit polític dels seus orígens. Juliana sap que quan Iglesias ens diu que la seva pàtria és el benestar de la gent, està dient que la nostra pàtria és què? el matar-la de gana?

Juliana pot veure que la nova pàtria de Podemos ens envia de pet a principis del XX,  quan ens batíem que si pàtries velles i pàtries noves, que si Espanyes vives i Espanyes mortes, i tot això al marc d’un Estat que encara ara -encara ara!- és incapaç d’admetre que a la base de les seves crisis i dels seus problemes econòmics hi té un problema de sobiranies i d’identitats. Gana España, Patria, l’anar i venir pel túnel del temps de la mà de La Vanguardia.

La cosa nostra (3)

gener 15, 2015

Si hagués d’explicar a un púber el conte del Procés, li diria que sí, que l’ha liderat el President Mas, però que l’ha liderat a la baixa. I a la baixa vull dir deixant sempre oberta la porta de servei, de tal manera que una mateixa decisió pot semblar simultàniament una heroïcitat o l’enèssima maniobra del que va tirant amb l’únic objectiu de no estimbar-se. A la baixa va ser la pregunta pactada pel referèndum, encara que es fes amb la bona intenció d’obligar UDC i ICV a publicitar-la com a pròpia. A la baixa va ser la consulta alternativa del 9N, que van salvar la decisió desesperada del Govern, la generositat desesperada de la CUP i els voluntaris, i el fet que som un país desesperat que buscava una sortida com fos. A la baixa és també l’anunci de les noves eleccions, que surten del càlcul polític desesperat de dos partits que volen guanyar-hi molt sacrificant-hi poc.

Com que per desesperació s’han fet algunes coses grans, en aquest món, a dies penso que fins i tot jugant a la baixa guanyarem. Que serà una independència pels pèls, gràcies a què ERC i CiU no poden destruir-se l’un a l’altre sense destruir-se ells. I gràcies a que els espanyols, o se’ns posen feixistes o se’ns posen sentimentals i reciten tota aquella merda perdonavides que Espanya és una gran nació esqueixada pels falangistes i pels separatistes. Però a dies penso que no, que ens estimbarem, perquè quan fas les coses a la baixa sempre estàs a la mercè de qui les fa sense por. I perquè digueu-me: per quin motiu hauria de deixar oberta la porta de servei, el President, si no és per fer-la anar quan amenacin a calar foc a casa? Ara veurem si en set mesos Mas pot oferir un programa beneït per ERC que permeti presentar CiU, independentista i sencera, a les eleccions. O si anirem a les eleccions sense saber què votem i amb la màquina propagandística dels dos partits traient fum per acusar-se els uns als altres de trencar el consens i poder viure una legislatura -autonòmica, òbviament- governant en minoria.


Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 63 other followers