(Benvolguts membres del club de lectura: vaig entretenir-me massa amb la introducció sobre l’utilitarisme i sobre l’autor i ara em falta temps per acabar de glossar el llibre. Us penjo els últims comentaris al meu blog per no omplir l’espai de ‘El Sagrat i el profà’ amb comentaris sobre ‘La subjugació de les dones’)
Al final del tercer capítol, Mill destaca alguns motius que circulaven al seu temps per justificar que les dones es dediquessin exclusivament a la família. Es deia que les dones estaven més limitades perquè tenien el cervell més petit. Aquest discurs no ha d’estranyar-vos: penseu que som a l’època de màxima expansió de l’antropologia física i que Anglaterra n’és un dels països pioners. Cesare Lombroso, el pare del positivisme criminològic, assenyalava aleshores que fins i tot hi havia graus en aquesta disminució de les dones: sostenia que les prostitutes tenien el cervell més petit que les mares de família i que les delinqüents eren delinqüents perquè el seu cervell indicava que eren luxurioses i que estaven faltades d’instint maternal. Ara ens posem les mans al cap però fa cent-vint anys això s’explicava a la universitat i aquests eren arguments que tenien en compte els penalistes.
En temps de Mill també es deia que les dones no podien fer segons quines feines perquè patien de susceptibilitat nerviosa. És allò que la dona és voluble, inestable i inconstant -la donna è mobile…- i que la dona també és erràtica a l’hora d’usar les seves facultats. L’autor assenyala que això es deuria a la falta d’activitats que estimulen el sistema circulatori i muscular. A les dones benestants se les criava en hivernacles i no tenien possibilitats de desplegar-se en cap àmbit que no fos el domèstic. Ben just podien aprendre quatre notes per agradar els convidats: què havien de fer si no desmaiar-se i conspirar per robar-se els homes entre elles? Penseu en el món de Jane Austen, que publica uns cinquanta anys abans d’Stuart Mill.
Mill assenyala que la histèria es dóna tant en homes com en dones però que en canvi als homes no se’ls incapacitava per a determinades funcions. I aleshores fa una remarca molt intel·ligent: ens diu que cal adaptar la naturalesa de cadascú a la seva ocupació, al marge del sexe. Seria lògic i convenient que la gent que perd els papers (per dir-ho finament…) no es dediqués als afers públics – a la política. En canvi, en altres professions, com en algunes arts, sí que és molt útil tenir un temperament nerviós.
Hi ha un punt del capítol que ja no tenim temps per comentar però que voldria que hi donéssiu tombs: és aquest en què Mill parla de la dedicació de les dones a les arts. Assegura l’autor que en perfecció d’estil no hi ha cap diferència de resultats, en les obres d’homes i dones. Però que hi observa una cosa, i és que en les obres de les dones hi falta originalitat, aquelles idees pròpies brillants que fan avançar les cultures. Això ho atribueix a la impossibilitat per dedicar-se a l’estudi i conèixer la tradició. Mill ens posa l’exemple de Mozart i ens diu que ni tan sols ell va despertar la seva poderosa originalitat a les primeres peces. Aleshores escriu: ‘El que els anys suposen per a un individu amb talent, per a una massa són generacions’. Seguint el raonament de Mill, se suposa que, unes quantes generacions després, les dones haurien deixat d’escriure, compondre o raonar copiant els homes. Jo encara sento dir molt, i som al 2015, que les dones busquen ‘una veu pròpia’. Està clar que, en general, el que s’ha fet fins ara, s’ha fet amb ‘veu de mascle’. Però no està clar que només fos ‘veu de mascle’. Tampoc descartem que hi hagi alguna cosa tal com la persona, la criatura racional, l’infant que neix sense demanar-ho, l’humà llençat al món…
Mill tanca el capítol amb una reflexió general sobre per què les dones quedarien enrere en aquelles activitats obertes als dos gèneres. Hi ha un motiu molt obvi i és que una dona té menys temps per dedicar-se a les activitats laborals que un home-aquest és el tema que es discuteix cada dia. Després hi ha un altre motiu que també se sent molt sovint: que les dones tenen menys avidesa de fama, que les dones busquen tenir influència sobre els qui són immediatament al seu voltant. És a dir: els homes buscarien el reconeixement del món, les dones el reconeixement de la gent que estimen.
L’autor encara assenyala un tercer motiu molt interessant: que -segons es diu- les dones no són capaces de resistir les seves inclinacions personals. Això és: que el judici de les dones en afers seriosos està deformat per les seves simpaties i antipaties. Ell s’explicaria aquesta tendència perquè s’hauria educat les dones inculcant-los que es deuen als seus, que només tenen responsabilitats amb aquells amb qui tenen un vincle directe, i que per tant es despleguen sempre sota aquest paràmetre: vetllant pels interessos dels propis, dels immediats.
(*despista una mica de la tesi del capítol però llegiu-vos l’excursus que fa sobre les races i la susceptibilitat nerviosa (pàg. 115/118) perquè si us interessa la qüestió val molt la pena: Mill diu que Anglaterra és el país en què la disciplina social ha triomfat més plenament i que per això els anglesos, més que qualsevol altre poble, no tan sols actuen sinó que també senten d’acord amb la norma, diu que els anglesos no coneixen la naturalesa. Mill no ho llegeix pas com una cosa necessàriament positiva però alguns dels seus contemporanis sí. Al 1897 Edmond Demolins publicarà un pamflet-assaig que ara no coneix ningú però que aleshores va ser un èxit total. És A quoi tient la supériorité des Anglo-Saxons?, l’intent per explicar amb un llenguatge racial el que alguns autors volien explicar des d’un llenguatge polític o uns altres des d’un llenguatge religiós: perquè entre alguns pobles qualla més la iniciativa individual i en altres pobles -que serien més salvatgets…- seria més necessària la tutela de l’estat.)
Anna Punsoda 
Deixa un comentari