L’ Amok teu

A les televisions alemanyes cada dia hi surten psiquiatres fent retrats relativament mèdics del pilot. Com que no creuen que les depressions encadenades expliquin el cas fatídic, ara parlen d’un Amokläufer, o sigui d’un boig homicida, com a Columbine. Però hi faltaria el mòbil:  de què es venjava, el sonat, si a l’avió hi seien desconeguts? La vanitat mou al crim com hi mou la ira? De veritat creia que podia pensar-hi tant i no acabar-ho efectuant? O és que va planejar-ho a plena consciència, sospesant-ne les conseqüències?

Ahir sentia discutir els metges i pensava en Der Amokläufer, el relat d’Stefan Zweig. Allà el boig és un doctor que perd la feina a un hospital austríac per una dona que el deixa rebregat. Arruïnat i mort de vergonya i de dolor,  el metge se’n va a treballar a l’Índia. Després de passar uns anys caçant mosques a un campament tot rònec, arriba a la seva cabana una europea preciosa per demanar-li un avortament. Al doctor li sembla veure menyspreu en tots els gestos d’ella. S’ofereix a ajudar-la amb una condició: que li demani si us plau i sense menyspreus. La dona contesta que no el menysprea però que no pensa suplicar-li res i que se’n va.  Fins aquí tot normal, o tan normal com podria ser la vida d’algú que va perdre-ho tot per un amor sonat i que s’amaga del patiment a una cabana feta de bambú a les índies. Però aleshores passa una cosa sorprenent: quan la dona marxa, el doctor queda paralitzat, queda molta estona paralitzat,  fins que de sobte comença a córrer i a córrer, i l’empaita i agafa un tren i la busca i truca a una porta i a l’altra, i plora a la plaça i suplica i crida pels camins i pels carrers, i l’assalta a un ball i s’arrossega torturat fins que acaba fent la fi del cagaelàstics. Això és Amok, perdre del tot el control sobre la pròpia ment.

No sé si heu perdut mai el control sobre vosaltres mateixos -sense anar farts de gins o de cocaïna, s’entèn. Tots sabem que podem ser el nostre enemic, però ser el teu desconegut, ser el teu estrany, tenir reaccions que no hauries sospitat mai, no entendre res del que sents i del que fas, et deixa tan indefens a tu com als altres. Jo m’afiguro l’home com un conjunt de fils que lliguen el seu món amb el seu esperit. Quan es mou un fil al món, es mou un fil a l’esperit. Hi ha una connexió, una relació, un sentit. Hi ha un lligam entre el món real i el món mental. Hi ha un motiu per a les teves reaccions. Hi ha un relat. Però què passa, quan aquest fil es trenca? Quan no hi ha relat? Quan no saps què t’ha passat?

Aquests dies només sento gent dient que el pilot era un monstre i que no hi ha res a parlar. Això és un error i una covardia.  Crec que la lliçó més important de la catàstrofe és acceptar que la ment, i no Déu o el Big Bang, és el misteri més gran. Diuen els metges que el pilot tenia molts malsons i molts atacs d’ira. Diuen que de sobte desapareixia tres dies perquè no aguantava el soroll ni la gent.  Diuen que tremolava de por quan s’atansava un examen i que no distingia els problemes petits de les tragèdies. Diuen que avui volia deixar la nòvia i demà casar-s’hi o al revés. De veritat que tot això us és aliè? Més aviat sembla humaníssim. I per això, fet el dol, hem de donar-hi tombs. Hem de pensar per què ens costa tant, no veure un inconvenient com un fracàs. Hem de pensar per què costat tant, que les expectatives dels altres sobre tu no es mengin les teves. Per què ens pressionem tant, per què preferim desconcertar a decebre. Hem de pensar quin món hem fet, què hi valorem, perquè algú prefereixi matar 149 persones abans que viure humilment i discreta, abans que canviar de feina i casar-se amb la seva dona mestra d’anglès. Hem de pensar per què l’enteniment d’algú ja molt ferit pot ser a les mans d’un menyspreu, qui sap si real o imaginari, qui sap si malvat o innocent, d’una persona sembla que desconeguda. L’Amok podria ser una ruleta i avui ningú té por de l’infern.