Pujol Júnior i la màfia catalana

Que em disculpi el Pere Cardús però des d’una sèrie joiosa que miro i remiro dels Borja que no m’ho passava tan bé amb el poder català com amb la compareixença de Pujol Júnior. Quan va conèixer-se-li la meretriu vaig pensar que no devia ser tan intel•ligent com deia la gent. Un home intel•ligent no s’ajunta amb una farnaca com aquella. Però mira, devia fer-li flaca el membre, o potser els afectes, perquè el mite va semblar-me el que imaginava, un home llest però incult i peresós.

La gent intel•ligent, gossa i sense cultura sempre maquina. Vull dir que busca perills i salvacions constantment, i tot per descarregar el seu excedent d’energia sense haver de picar pedra en res que necessiti un esforç d’anys. Si té poder a l’abast, l’arramba. I Pujol Júnior va arrambar tot el que va poder: si hagués intrigat pel Raval s’hauria enganxat a la coca i a comprar i vendre speed, però intrigava a Ganduxer i va quedar enganxat als cotxes i a muntar i desmuntar negocis amb l’aleret de la política.

Direu que aquest mandrós llest és la màfia catalana i jo també ho crec, però tot ell ens ofereix una oportunitat única per entendre què ha passat a Catalunya. D’entrada qualsevol analfabet sap que la màfia és un sistema de poders paral•lel a l’Estat. Sap que la màfia neix quan, pels motius que sigui, els ciutadans no se senten representats pel poder polític. Mireu els mapes electorals dels anys noranta, que és quan Pujol Júnior fa la fortuna grossa i fosca. Mig Catalunya sabia i no sabia que alguna cosa passava a l’entorn del President. Però la seva pau espiritual i de butxaca, la seva marca -amici, oh amici- era no quedar vermells als mapes electorals de TV3 com sí que quedava el cinturó de Barcelona. Ni després de la jugada tan baixa del transvassament de l’Ebre va canviar, aquest mapa electoral.

L’espectacle del dinamitzador econòmic hauria de fer-nos plantejar bàsicament tres coses. Hem de pensar com fem respectar el Parlament de la nova República, que ni s’encercla ni es pixa com feu l’hereu. Hem de pensar com ho fem perquè les elits econòmiques no importin models per fer diners que no tenen arrelament al nostre poble i cultura -o en quatre dies semblarem Dubai o Honduras, i a la llarga tot serà nefast. I hem de pensar com canviem el discurs tan càndid que els catalans tenim sobre el poder. En això podem ajudar-hi fins i tot els llicenciats en humanitats.

Sé que la compareixença no té cap gràcia, Pere. Però a la nit pensava que a la llista d’agraïments que d’aquí cent anys -si som independents- faran al President Pujol caldrà afegir-hi el següent: haver mantingut allunyat de la política aquest psicòpata de fill seu. Amb Pujol Júnior Qatar hauria entrat a Catalunya als anys noranta i no només per l’estadi del Barça. I si la Generalitat no sap ni protegir-se de La Caixa, què cony hauria fet, amb comitives i comitives d’inversors criminals? La màfia arriba allà on la política falla. I perquè la política no falli hi ha unes premisses elementals: que els responsables no puguin dir que no són responsables del que passa i que en última instància no hagin de protegir els teus interessos d’un perill més gran, com és ara un Estat estrany que t’escanya.