La cosa nostra (3)

gener 15, 2015

Si hagués d’explicar a un púber el conte del Procés, li diria que sí, que l’ha liderat el President Mas, però que l’ha liderat a la baixa. I a la baixa vull dir deixant sempre oberta la porta de servei, de tal manera que una mateixa decisió pot semblar simultàniament una heroïcitat o l’enèssima maniobra del que va tirant amb l’únic objectiu de no estimbar-se. A la baixa va ser la pregunta pactada pel referèndum, encara que es fes amb la bona intenció d’obligar UDC i ICV a publicitar-la com a pròpia. A la baixa va ser la consulta alternativa del 9N, que van salvar la decisió desesperada del Govern, la generositat desesperada de la CUP i els voluntaris, i el fet que som un país desesperat que buscava una sortida com fos. A la baixa és també l’anunci de les noves eleccions, que surten del càlcul polític desesperat de dos partits que volen guanyar-hi molt sacrificant-hi poc.

Com que per desesperació s’han fet algunes coses grans, en aquest món, a dies penso que fins i tot jugant a la baixa guanyarem. Que serà una independència pels pèls, gràcies a què ERC i CiU no poden destruir-se l’un a l’altre sense destruir-se ells. I gràcies a que els espanyols, o se’ns posen feixistes o se’ns posen sentimentals i reciten tota aquella merda perdonavides que Espanya és una gran nació esqueixada pels falangistes i pels separatistes. Però a dies penso que no, que ens estimbarem, perquè quan fas les coses a la baixa sempre estàs a la mercè de qui les fa sense por. I perquè digueu-me: per quin motiu hauria de deixar oberta la porta de servei, el President, si no és per fer-la anar quan amenacin a calar foc a casa? Ara veurem si en set mesos Mas pot oferir un programa beneït per ERC que permeti presentar CiU, independentista i sencera, a les eleccions. O si anirem a les eleccions sense saber què votem i amb la màquina propagandística dels dos partits traient fum per acusar-se els uns als altres de trencar el consens i poder viure una legislatura -autonòmica, òbviament- governant en minoria.

Anuncis

Que Al.là parli alemany

gener 12, 2015

Es deia Chadidscha, era txetxena i la vaig conèixer al curs que ofereix el govern d’Hamburg per formar llicenciats estrangers que volen ensenyar a Batxillerat. Parlàvem molt, perquè les dues vivíem en barris lletjos de les afores i no teníem temps d’anar a dinar a casa. I perquè ella era una mestra de religió sense alumnes i jo una curiosa de les religions en general.

La Chadidscha era membre d’una germandat sufí i fugia del tirà pro-rus que havia salvat Txtetxènia dels wahhabistes. Imagineu-vos el panorama: d’una banda l’islamisme radical i de l’altra Kadyrow, el satèl·lit de Putin que fulmina tot el que tufi a dissidència política.

Tot el que m’explicava del sufisme m’era familiar. Tenia un director espiritual -com molts catòlics. Era de sants i estampetes -com molts catòlics. Parlava de ritus purificadors per apropar-se a la divinitat –com els hindús. Res del que em va comentar era fosc o macabre. No va semblar-me mai que li faltessin uns tombs d’il·lustració. Només un dia em va dir que l’islam suposava una correcció respecte la secularització del cristianisme. M’ho va dir sense mala llet, com molts cristians diuen que el judaisme és la base de la seva religió, donant a entendre que Jesús culmina les profecies. Jo vaig dir que coneixia cristians que vivien ben modestament i coherent, i ella em va dir que d’acord.

Ens vam escriure aquesta setmana, aprofitant que jo era a Hamburg. Em va explicar que hi ha un debat entre les comunitats musulmanes del Land, que algunes voldrien que s’oferís la possibilitat d’estudiar Islam a les escoles públiques i unes altres no. Els que no ho volen són curiosament els ortodoxos, entre altres motius perquè això suposaria publicitar les sures i els hadits en alemany. Es veu que Al.là parlava en àrab, que és l’idioma sagrat, i que això nostre és per a infidels i cabres.

Veureu, jo m’aplico el principi de Joan Fuster a qualsevol ordre de la vida. La religió, o la fas o te la fan. I perquè al món s’imposi un islam politizat i intransigent en àrab, vull donar veu a un islam il·lustrat, vull saber què és el Diwan, quina relació guarda Mahoma amb Abraham i Jesús. Vull que Al.là parli alemany. O català, si mai s’escau. Així ens cultivaríem. Així, aprofitant que els musulmans exposen el seu producte, potser coneixieríem i revisaríem el nostre. Així entendríem que no hi ha res més perillós que un Estat que només és té a ell mateix per sagrat. Veuríem que l’espiritualitat és la base de tot, i que de la seva maduresa i qualitat en depenen la futilitat dels nostres ídols i la relació que hi mantenim. I així de passada no hauríem d’aguantar nacionalcatòlics donant lliçons de llibertat i tolerància que no s’han aplicat mai.

La cosa nostra (2)

Setembre 16, 2014

A dia d’avui la cosa més important a entendre del procés és la següent: si ERC i la CUP fan passar per traïdor al President per preferir les eleccions plebiscitàries a la consulta, estem morts, i si CiU fa passar ERC i la CUP per una patuleia d’arrauxats que trenquen la unitat i prefereixen una consulta d’espardenya a unes plebiscitàries, estem morts també. És obvi però ho hem de repetir cada dia que passa: mai els sobiranistes ens havíem necessitat tant els uns als altres com ara. Fixeu-vos que Madrid ja només té dos recursos: el monopoli de la violència i confiar en la nostra curtesa, desconfiança interna i partidismes. Precisament per això hem de ser llestos, magnànims i fer-nos una mica de confiança. Perquè la violència, en cas que optin per emprar-la, ja no depèn de nosaltres, però evitar avortar el procés des de casa, sí. Per tant, a la base de tot el que diem i fem, grandesa d’esperit.

Jo prefereixo la consulta a les plebiscitàries. No només perquè es pregunti sobre la cosa en si, que també. No només perquè podríem perdre bons polítics, consensos i força vots quan es facin les llistes per a les eleccions, que també. Sobretot perquè no tinc gens clar que l’Estat autoritzi un plebiscit l’objectiu del qual sigui la secessió. El coneixeu tots, el punt 1 de l’article 155 de la Constitució:

‘Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general’.

‘El interés general de España’ obre la porta a qualsevol cosa i de fet, i espero que ho tinguem clar, si no ens han posat tots ja a la presó és perquè no hi tenen prou lloc. Per qüestions d’espai i perquè ells continuen funcionant amb la lògica del seu segle XVIII, però Europa no, o no del tot, i d’alguna manera han de dissimular l’asincronia.

El poder de l’Estat espanyol no només és immens sinó que s’exerceix de forma arbitrària. No cal anar als GAL ni a les modificacions exprés de la Constitució per adonar-se’n. És suficient recordar que Montoro admet que coneixien el cas Pujol des de l’any 2000 però que no han piulat fins ara. Això és com dir, sense que passi res: que Pujol estafi la hisenda de l’Estat com tants dels nostres, passi, però que amb les seves declaracions col·labori a amenaçar la unitat d’Espanya, per aquí ja no hi passem.

L’Estat és fort i usarà la força com li plagui per garantir la unitat d’Espanya. Nosaltres no tenim altra opció que fer un sol tall i que sigui net. Diuen -uns interessadament, uns altres per por- que el President vol anar a plebiscitàries. Personalment crec que hauria d’apostar per la consulta sense acceptar que ERC entri al Govern. En definitiva depèn del Govern que no siguin simples voluntaris de l’ANC qui estigui a les meses el dia 9 de novembre. Però si no ho fa, si li sembla que per reconeixement i per suports internacionals, per sentit de la prudència i l’estrategia, és millor convocar eleccions plebiscitàries, no ens hi hem d’acarnissar. Fins al final, que és a prop, grandesa d’esperit i alegria de gimcana.

La cosa nostra (1)

Setembre 6, 2014

En aquest país no és cap novetat que quatre polítics oportunistes amb ganes de figurar facin veure que parlen en nom del partit. Va passar al 2012: Joana Ortega, Ramon Espadaler i fins i tot Josep Lluís Cleries van assegurar per activa i per passiva, en nom de CiU, que aquella era una manifestació en defensa del pacte fiscal i no una manifestació independentista. Cleries no ha hagut de fer-ho perquè ja l’han endollat a Madrid, però els altres dos han votat a favor de la declaració de sobirania i de la llei de consultes, cosa que demostra que acabaran fent el que calgui, perquè si no els hi anés bé, si tinguessin altres conviccions que conservar el càrrec, ja haurien dimitit.

No entenc per què ara hauríem de creure’ns el que diguin Santi Vila o Joana Ortega. Qualsevol que conegui les bases i les sectorials de CDC sap que el discurs possibilista de Germà Gordó i Santi Vila no té recolzament intern. Qualsevol que hagi seguit les disputes internes d’Unió sap que el partit funciona per clientelisme i que Duran ja no rep tants calés per comprar suports, que té als històrics mosca i que va perdent fidelitats clau. Si tots aquests surten a fer el bocamoll i ningú de baix els hi diu que callin és perquè a CiU hi passa el mateix que al país: que qui té més poder i més barra imposa la por que més li convé imposar.

Alguns dels nostres independentistes repeteixen que no votarem i que Mas ha pactat amb Rajoy. A ells s’hi sumen els espanyolistes més dignes, que admeten que no volen que votem, i els espanyolistes més miserables, que diuen que només fan discursos realistes per estalviar-nos la patacada als il·lusos. El que de moment sabem és que els ajuntaments han cedit el registre i que d’aquí a dues setmanes el President signarà el decret de la convocatòria, faci el que faci Espanya quan aparegui publicat al DOGC. Pel que fa al compromís de Mas, escolteu què va dir dijous a la cambra de comerç i jutgeu l’ambigüitat –ara ja mínima- en funció d’aquell auditori.

L’unionisme pentina els nostres pessimistes perquè saben perfectament que no hi ha res clar. Voldrien que el President es fes enrere i que aquest 9 de novembre sortim la CUP i quatre sonats a votar amb capses sense validesa de cap tipus. Faríeu un ridícul immens, diuen. Si tot anés malament, si el President no convoqués la Consulta i ERC no entrés al govern per poder-ho fer, faríem exactament el mateix ridícul que vam fer a Arenys de Munt fa cinc anys. Les conyetes sobre la botifarrada encara duren, però el Parlament ha acabat signant -85 vots a favor i 41 en contra- la declaració de sobirania. Els ridículs sempre s’han de jutjar amb perspectiva. I cal no perdre mai de vista que el clima polític és un joc de pors i de xantatges sobre altres passions baixes, i que ningú escampa merda sense tenir molt clar a qui aprofita.

Pujol i el que vindrà

Setembre 2, 2014

Convindreu amb mi que calien dos collons per, l’any 1960, fer caure l’hagiògraf de Franco de la direcció de La Vanguardia Española. Per aquell Consell de guerra, i perquè em semblava un esperit menestral que no sabia gaudir del luxe, no pensava que Jordi Pujol hagués fet calés amb Catalunya.

La crítica a fer-li era una altra: haver estat covard i potser mesquí en democràcia. Que d’una banda, per exemple, hagués traït l’herència d’un Raimon Galí. Que, tenint com va tenir majoria absoluta, hagués alimentat la por, el conformisme i el victimisme del poble que el votava. Però d’altra banda, i mirant el País Valencià, no sé si hi havia altra manera de separar els franquistes i els catalans amics del franquisme que incorporar aquests últims a CDC i barrejar-los amb la classe mitjana catalana, partidària de l’anar fent mentre no em toquin la llengua, el mas, la PAC o els nassos per fer negocis a la comarca. Tot això no se sap. I no sé sabrà fins d’aquí a dos anys: si bona part del poble que ara surt a manifestar-se acaba acotant el cap a canvi d’un traspàs simbòlic de competències, Pujol haurà estat el més gran maltractador de l’ànim nacional; si aquest poble exigeix responsabilitats als partits que s’han compromès amb la consulta, passarà als annals com el millor estratega polític.

Però el punt més interessant de tot l’assumpte és que s’ha vist clar que l’únic contrapoder que tenia CiU era a Madrid o estava pagat per Madrid. I això m’ha fet preguntar-me què feia l’esquerra catalanista durant els anys noranta. Com vam passar del PSAN a la Crida? Què coi passava, a ERC, si tenia prou força als municipis i una mitjana de dotze diputats al Parlament? No vull menystenir la feina de la Crida o d’ERC, només dir que era tan cívica que a CiU no li va fer ni pessigolles. Tampoc vull menystenir el civisme: mireu com acabarà, el País Basc. Vull dir que l’esquerra sobiranista no era cap contrapoder real a CiU i que no hem funcionat com a país fins que ho ha estat. Aquell primer Tripartit, que aleshores va semblar-me l’enterrament definitiu de la nació per l’entrega de poder al PSOE, ha servit per dues coses: per normalitzar ERC entre part de l’antic PSC i per alliberar de cesarisme el votant convergent.

Vés a saber com quedarà el paisatge després de la batalla per la consulta, si hi ha batalla. Però si no n’hi ha, es presentin com es presentin a les plebiscitàries i surtin com surtin els resultats, espero no tornar a ser més aquella nació adotzenada. Per què desenganyeu-vos: si algú que viu un Consell de guerra és capaç de comerciar després amb el país, què no faran, els que hi ha ara, lluents com estan després de tants anys d’autonomisme, ansiosos per controlar el mateix poder que aquell Pujol que ara humilien?

Vallcorba i la presa de la cultura

Agost 25, 2014

A la seu de Quaderns Crema, a Muntaner 462, vaig entendre-hi dues coses importants: com funciona la política cultural a Catalunya i què espera un bon editor d’un text. Jo aleshores tenia dinou anys, feia pràctiques a cultura d’Europa Press i parlar amb el Jaume Vallcorba era l’únic que m’interessava -tipa com estava de les rodes de premsa de Caterina Mieras, tan depriments.

Quan treia un llibre nou, el Vallcorba comprava quatre pastes i entrepans pels periodistes de les seccions de cultura. Si duia l’autor en un d’aquests esmorzars, primer el deixava esplaiar-se i al final, per regalar titulars als cronistes, el cosia a preguntes concretes que l’obligaven a simplificar. Quan arribava l’Eva Piquer – tard i traient un pam de llengua- al Vallcorba no li cabia la rialla a sobre. No sé si eren amics. Sé que aleshores l’Eva feia i desfeia una secció regular a l’AVUI i que l’AVUI era l’únic diari en català que teníem. Vaig entendre, doncs, que un bon editor també publica per vendre i que per vendre cal cuidar la premsa. Observar-lo relacionant-se -amb Babelia, l’Ada Castells, els del Culturas, amb treballadors, altres becaris d’agència- era una gran lliçó diplomàtica. A Catalunya només fas gran una empresa cultural de nivell amb molta diplomàcia. Això podria ser perquè cap dels dos mercats –promotors i consumidors en català, promotors i consumidors en castellà- és prou fort per fer prescindible l’altre. Però també podria ser perquè no hi ha cap col·lectiu amb la pell més fina ni amb més pretensions de neutralitat i de lliure pensament que el col·lectiu cultural. Per això, una casa bicèfal com Acantilado-Quaderns Crema, amb un editor savi, diplomàtic i amb una aura estrictament humanista, se’n va sortir bé.

Però tornem un moment a les meves pràctiques. Quan va acabar el curs, vaig donar dos textos al Vallcorba i més endavant vaig trucar a l’editorial per si podia passar a veure’l. Per sorpresa meva, em va dir que sí. Al seu despatx, va comentar-me un nyap que havia escrit jo sobre La dona silenciosa, la novel·la de la Monica Zgustova que ell acabava d’editar. ‘Hi ha idees i estil’, va dir. ‘Però les idees no tenen cap jerarquia, el text no té vies i per això no trobes bon títol. Si no trobes un títol que resumeixi la crítica, ni cal que la publiquis’. Molt agraïda, vaig fer, i no ho he oblidat més.

De fet,  fa poc, llegint La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, una barreja de mal receptari i de recull de cites, vaig trobar-hi el passatge de Montaigne en què compara l’exercici del pensament i la caça. ‘L’agitació i la caça ens pertanyen pròpiament: no tenim excusa si les conduïm malament i sense solta; fallar en la presa, això ja és un altra cosa’, va escriure Montaigne. Vaig pensar en les vies que faltaven al meu nyap sobre la Zgustova, i en què conduir bé la cacera és propi d’homes serens i pencaires però que encertar la presa ja és propi d’homes intel·ligents.

I Vallcorba era bàsicament un home intel·ligent. Ara sentirem a dir que era un mecenes, però deuen haver-hi més novel·les i assaigs d’Zweig als Països Catalans que en tot Àustria, Suïssa i Alemanya obres de Pla o Calders. Amb això vull dir el que és obvi: que tenia nas per autors bons que es venien bé. Fer això amb autors catalans –Monzó, Pàmies, Moliner- sembla més fàcil. Però fer-ho amb autors estrangers, no tant: hi ha, a la literatura alemanya actual, autors més interessants, autors amb més contingut i autors més comercials que Peter Stamm, però no n’hi ha cap que sigui alhora tan interessant, sòlid i accessible com ell, editat per Vallcorba.

Publicar bons autors, bons traductors, cuidar el disseny i l’edició, estimar els promotors en les dues llengües i la vanitat dels senyors de la cultura: aquestes van ser les seves vies per conduir bé el que feia. Va encertar les preses, Vallcorba? I tant. Entre altres motius, i a pesar que no ho llegit en cap crític als diari, perquè també va fer feina de base. Amb les cartes dels Borja, els glossaris d’Eugeni d’Ors, els articles d’Eugeni Xammar, Francesc Pujols, Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, les memòries de Miquel Batllori, el dietari d’Amadeu Hurtado, amb els retrats familiars de Martí de Riquer, va confrontar els lectors amb el seu entorn i passat.

Hi ha un camí que mena a l’alta cultura, com diu Jordi Llovet, traductor de Hölderlin i autor d’Estètica i poder, per citar dos registres de la seva obra completa. I en aquest camí, pocs editors han col·locat millors fites pel lector en català que Jaume Vallcorba. Potser només un home com ell, diplomàtic i capficat per les vies del text, podia fer tant camí en un país com aquest.

Totes les estacions de França

Agost 13, 2014

Vaig llegir al diari que l’Oriol Ponsatí-Murlà havia publicat una novel·la lúdica que tenia, com a única constant temàtica, una maleta plena de lingots d’or que la policia francesa havia trobat a un tren de rodalies de París. Em vaig indignar. Esperes d’un cervell gran que tracti temes grans i amb profunditat, i no que escrigui novel·les lúdiques -lúdiques- sobre bosses abandonades a escenaris que no coneix bé.

Llegida la novel·la, he de dir que vaig equivocar-me. És veritat que l’única constant de Totes les estacions de França és una maleta  trobada a París, una maleta que no rossega records d’un món patit, com la de Dovlàtov. Però també és veritat que, tramant dotze biografies que apareixen i desapareixen i es creuen al voltant de la bossa, l’autor apunta amb gran nivell aquells temes que no s’esgoten. En cent vint pàgines, Ponsatí-Murlà descriu de quina manera les pors imaginàries es van fent reals, reals fins a empassar-se’ns. Explica per què un músic no pot vendre parcialment la música, ni un escriptor la literatura, explica per què ningú pot vendre parcialment el que el lliga al món sense destruir-se del tot. Explica per què podem viure molts anys morts.  Per què escollir parella és, pits a part, escollir un criteri per jutjar el que per a nosaltres importa. I ens pregunta per què hauríem de continuar vivint quan l’absurd ‘cal trobar raons cada dia’ –que diem i se’ns diu en moments límit- ens serveix de poc.

Pel sentit de l’humor, l’antropologia de fons i la manera de relacionar personatges i escenaris, Totes les estacions de França va recordar-me L’home que es va perdre, el burgès de Trabal que fa segrestar-se la secretària per poder-la trobar ell mateix després. De fet, si jo hagués estat l’editor de l’obra, li hauria demanat que descongestionés l’estructura i aprofités més la ironia, la música, la plàstica, els seus punts forts. Llegia i pensava: si aquest noi sabés incorporar tot això a una novel·la de plantejament menys complex, si sabés concentrar l’enginy, la saviesa i el so i el color de la frase en una única història, si sabés desplegar-hi les màximes que apareixen en aquest primer text, escriuria una obra immensa.

Però això, és clar, té més a veure amb la meva idea de literatura. I suposo que cal ser molt boig, o no tenir res al cap, per abordar els temes grans sense crosses culturals o exhibicions i complicacions de la forma.

La setena creu

Agost 9, 2014

Fa mesos que vaig traduint pel meu compte La setena creu de l’Anna Seghers. Com que volia començar a moure la traducció, penjo discretament la primera pàgina de la novel·la, que encara no tenim en català. Segons ReichRanicki, La setena creu és l’única gran novel·la que ha escrit mai una dona en llengua alemanya. Quan ell diu ‘gran novel·la’ vol dir una obra que, per intenció i plantejament general de l’autor, riquesa i naturalitat del llenguatge, domini de la tècnica sense lluïment, i penetració psicològica d’alçada, s’aguanta com a mínim dos segles i arriba a un públic divers i ampli. Per entendre’ns: per al crític, la ‘gran novel·la’ de Mann són els Buddenbrooks, no La Muntanya màgica. Jo, en el cas de Seghers, ho veig com ell.

Si bé Trànsit, que ha publicat La Magrana amb traducció de Joan Fontcuberta, és més interessant pels -pocs- lectors habituals de literatura, La setena creu és una novel·la que acaba tothom i no decep ningú. En set capítols, Seghers explica com set presos polítics aconsegueixen escapar d’un camp de concentració l’any 1937. El comandant del camp fa talar les capçades de set plàtans i fa clavar taulons als troncs per convertir-los en set creus, on vol crucificar els fugitius quan els pesqui la GESTAPO. La setena creu es concentra en la fuga de Georg Heisler, el presoner que va més lluny dels set.

La novel·la, que està molt ben escrita, principalment té dues gràcies. D’una banda explica la vida a Alemanya just abans de la guerra i de les deportacions massives. Per tant explica les guerrilles psicològiques que ocupaven pobles i ciutats mitjanes durant l’extensió del nacionalsocialisme i la depuració de comunistes i socialdemòcrates. D’altra banda, quan Georg Heisler demana ajuda, situa a tots els personatges secundàris de l’obra davant de l’únic dilema moral que en el fons és tal: què sóc capaç de perdre jo per donar-ho a un altre? No pots salvar algú estimat si no acceptes la possibilitat d’enfonsar-te amb ell, ve a dir Seghers, que era obertament i intensament comunista, i també intensament jueva. Però de l’autora ja en parlaré en un altre moment. Avui només volia penjar traduït el primer fragment per veure què us sembla, si és que us sembla alguna cosa.

♦♦♦♦♦  

Potser mai no s’havien talat al nostre país uns arbres tan singulars com els set plàtans que hi havia al costat de la barraca número tres. Ja n’havien xerracat les capçades abans per un motiu que sortirà després. Sobre els troncs havien clavat taulons travessers a l’altura de l’espatlla, de tal manera que de lluny els plàtans semblaven set creus.

El nou comandant del camp, que es deia Sommerfeld, va fer-ho capolar tot immediatament en llenya menuda. Ell era d’una altra mena que el seu predecessor, el Fahrenberg, el vell combatent, ‘el conqueridor de Seeligenstadt’, on el seu pare encara avui té un negoci d’instal•lacions a la plaça gran. El nou comandant del camp havia estat un africà, un oficial colonial abans de la guerra, i després de la guerra havia marxat amb la tropa sobre l’Hamburg roig amb el seu antic comandant Lettow-Vorbeck. Tot això vam saber-ho molt després. Si el primer comandant havia estat un sonat amb atacs de crueltat terribles i difícils de preveure, el nou era un home gris que es veia venir d’una hora lluny. El Fahrenberg havia estat capaç de fer-nos apallissar a tots de cop i patac, mentre el Sommerfeld era capaç de fer-nos formar tots en fila, triar-ne un de cada quatre i fer-lo bastonejar. Això aleshores encara no ho sabíem. I ni que ho haguéssim sabut! Quina importància hauria tingut, això, en comparació al sentiment que ens envaïa quan van escapçar tots els sis arbres i després el setè i tot! Un triomf petit, certament, en proporció a la nostra impotència, als nostres vestits de presidiaris. I malgrat tot era un triomf, que de sobte et permetia sentir la pròpia força després de qui sap quant; aquella força que ja havia estat taxada durant prou temps, fins i tot per nosaltres mateixos, quantificada senzillament amb nombres i dimensions com una de les moltes forces sorgides de la terra, quan en realitat és l’única força que de sobte pot créixer fins a l’infinit, fins a l’imprevisible.

Aquell vespre, per primer cop, van encendre l’estufa també a les nostres barraques. El temps acabava de canviar. Avui ja no estic tan segur que els tascons de llenya amb què van alimentar la nostra estufeta de ferro colat fossin realment d’aquella llenya menuda. Aleshores n’estàvem convençuts.

Vam precipitar-nos al voltant de l’estufa per assecar la nostra roba i perquè la visió poc habitual del foc obert ens excitava. El guarda de les SA ens va girar l’esquena i automàticament va quedar mirant el defora a través de la finestra enreixada. El delicat plugim gris, poca cosa més que una boirina, es va convertir de sobte en una pluja intensa, que amb cada una de les violentes ràfegues de vent fuetejava la nostra barraca. I comptat i debatut, fins i tot un home de les SA sent, fins i tot un home de les SA colrat a la intempèrie veu també l’entrada de la tardor només un cop a l’any.

Els tascons espetegaven. Dues flametes blaves ens ensenyaven que el carbó també cremava. Ens havien concedit cinc palades de carbó que només podien escalfar uns minuts la barraca esbalandrada, ni tan sols podien acabar d’assecar la nostra roba. Però ara no era això el que ens preocupava. Només pensàvem en la llenya que cremava davant dels nostres ulls. El Hans va dir fluixet, mirant de gairell al guarda, sense moure la boca: ‘Això espetega’. L’Erwin va dir: ‘La setena’. A totes les cares hi havia un lleu somriure estrany, una barreja de coses que no poden barrejar-se, d’esperança i burla, d’impotència i coratge. Vam contenir la respiració. La pluja tan aviat colpejava els taulons com la teulada metàl•lica. L’Eric, el més jove de nosaltres, va dir mirant de reüll, amb una mirada ràpida, al fons de la qual es concentrava tot el seu interior i alhora tot el nostre: ‘On deu ser, ara?’

La porta estreta

Juliol 22, 2014

Fa temps que observo, en mi i en algunes amistats properes, que com més por tenim a alguna cosa, més l’anem preparant, més anem disposant tots els elements perquè passi. Suposo que alguns hòmens busquem el col·lapse per deixar de patir. Uns altres, veig, volen solucionar un problema creant-se un daltabaix, si pot ser irrevocable. Aquests busquen el col·lapse per no haver de decidir, per fer que triïn les circumstàncies. Estic superat, diuen aquests a l’amic, i es deixen atropellar pel camí fàcil.

A l’Evangeli segons Sant Lluc hi ha un passatge en què un deixeble pregunta a Jesús si són molts o pocs els qui se salven. I ell respon ‘esforçeu-vos a entrar per la porta estreta’. Hi penso molt, en la porta estreta, en la meva porta estreta, en aquest forat de la nit, quan vénen tots els fracassos a recordar-se’m i  se’m barregen els pànics d’avui -que es fan grans, immensos, com més hi penso- amb els pànics de sempre.

Per al mandrós, la porta deu ser l’esforç, per al viciós, la contenció. Per a mi, que tinc mil pors i ho vull tot ara mateix per no haver ni d’olorar el buit ni la incertesa, la porta estreta és la paciència. Sé que si espero que s’imposi la veritat, en general només s’imposen les pors dels altres. Però també he après que les pors només poden ser productives si es viuen a fons i en solitari, i que no s’ha d’alliberar dolor encolomant-lo als altres. Primera perquè no és acceptable i després perquè les pors dels altres, amic poeta i company de nits, només poden distreure’ns de les nostres un temps mort i breu. Al final, només tens alguna opció de distreure les pròpies si les desgranes i les assaltes -modestament- una a una.

Fa poc em deia una ànima propera que ella mira de conquerir planúries: primer la fisiologia, després l’economia, encabat la metafísica. Com que som el que ara en diuen joves, i ens estimem, vam obviar-nos la relació entre la primera i la tercera i ens vam donar per satisfetes. Perquè la porta d’aquella oficina trista del Poble Nou on vaig a buscar traduccions a canvi d’un sou també és tirant a estreta, però la besaria quan veig què fa la gent -de feines, però no només- per pagar taxis -o  bitllets de metro, que en misèries no hi ha estatus.

Conquerint planúries, deies, ho salvarem tot. O si més no, pensava jo ara mirant el marc estret, prendrem paciència.

 

Rentar-se les mans (19/09/2013)

Setembre 19, 2013

Fa temps vaig conèixer una saxona que s’entenia, des de feia sis anys, amb un sociòleg casat i afillat. No havia conegut mai una noia tan obcecada amb un fal·lus com aquella. Que no poguessin celebrar cap aniversari plegats, que haguessin d’amagar-se pels carrers i restaurants, que haguessin d’inventar congressos per veure’s: res d’això em va estranyar, perquè en definitiva ja entra dins el règim d’amant. Però un dia vaig saber que, cada cop que la masturbava, el savi es rentava les mans amb sabó de rentar plats, prou olorós per no delatar-se quan mirava la Riera teutona amb els fillets i l’esposa. Davant aquella baixesa, vaig recomanar-li el final. Ella va amenaçar-me de trencar l’amistat si tornava a malparlar de l’amant, que disposava de les dues virtuts cardinals masculines: la follava bé i li feia la declaració de la renda.

La Fräulein era una noia amb intuïció i cultura però no tenia estructura emocional. Vaig veure perdre-li les últimes engrunes d’amor propi fins que un dia, per instint de supervivència, es va obligar a deixar-lo. Al llarg del trencament vaig arribar a pensar que es mataria, primer mig posseïda per l’enyor i la culpa, i després per la bilis negra. Al principi insistia en què si haguessin inventat més congressos, el savi s’hauria acabat divorciant. Després, el fal.lus celestial va passar a ser un monstre egoista i covard que l’havia usat per no morir de grisor matrimonial. Van passar molts i molts mesos fins que va començar a parlar-me d’ell amb més indiferència que tristesa.

Pocs mites eròtics menys fonamentats deuen haver-hi que el de l’amant, la noia jove i segura que gaudeix de bon sexe i de bons sopars mentre s’estalvia els sogres i les batusses pels pèls a la dutxa. Jo no he conegut ni una sola femme de llavis pintats que visqui amb serenitat la doble vida de l’home que estima. En canvi, he conegut grapats d’animetes que, amb els mesos, amb els anys, s’han convertit en la crossa d’una parella tirant a morta, animetes que perdien tot l’amor propi i tot criteri de normalitat. Així, acabat el primer clau que la Fräulein va fer amb un altre home, va disposar-se a acompanyar-lo fins a la porta. I quan el manso li va preguntar si no podia dormir amb ella, va suposar que no tenia un altre llit on caure mort. Sempre que algú m’explica que el Manel té vint amants, penso que mentre en tingui vint, rai. Rentar-se les mans de vint claus ocasionals és fàcil i contribueix a l’alegria pàtria i al bon funcionament social. Ara, tenir per amant una invertebrada emocional que aspira a envellir amb tu mirant la Riera, és un problema. I rentar-se les mans de les necessitats que li crees, una porcada. Sort del Mistol, que amb la flaire de conill s’endú la mala consciència. I sort d’aquests programes informàtics nous, pensats perquè els somers pràctics facin sols la declaració de la renda.