Fa mesos que vaig traduint pel meu compte La setena creu de l’Anna Seghers. Com que volia començar a moure la traducció, penjo discretament la primera pàgina de la novel·la, que encara no tenim en català. Segons Reich–Ranicki, La setena creu és l’única gran novel·la que ha escrit mai una dona en llengua alemanya. Quan ell diu ‘gran novel·la’ vol dir una obra que, per intenció i plantejament general de l’autor, riquesa i naturalitat del llenguatge, domini de la tècnica sense lluïment, i penetració psicològica d’alçada, s’aguanta com a mínim dos segles i arriba a un públic divers i ampli. Per entendre’ns: per al crític, la ‘gran novel·la’ de Mann són els Buddenbrooks, no La Muntanya màgica. Jo, en el cas de Seghers, ho veig com ell.
Si bé Trànsit, que ha publicat La Magrana amb traducció de Joan Fontcuberta, és més interessant pels -pocs- lectors habituals de literatura, La setena creu és una novel·la que acaba tothom i no decep ningú. En set capítols, Seghers explica com set presos polítics aconsegueixen escapar d’un camp de concentració l’any 1937. El comandant del camp fa talar les capçades de set plàtans i fa clavar taulons als troncs per convertir-los en set creus, on vol crucificar els fugitius quan els pesqui la GESTAPO. La setena creu es concentra en la fuga de Georg Heisler, el presoner que va més lluny dels set.
La novel·la, que està molt ben escrita, principalment té dues gràcies. D’una banda explica la vida a Alemanya just abans de la guerra i de les deportacions massives. Per tant explica les guerrilles psicològiques que ocupaven pobles i ciutats mitjanes durant l’extensió del nacionalsocialisme i la depuració de comunistes i socialdemòcrates. D’altra banda, quan Georg Heisler demana ajuda, situa a tots els personatges secundàris de l’obra davant de l’únic dilema moral que en el fons és tal: què sóc capaç de perdre jo per donar-ho a un altre? No pots salvar algú estimat si no acceptes la possibilitat d’enfonsar-te amb ell, ve a dir Seghers, que era obertament i intensament comunista, i també intensament jueva. Però de l’autora ja en parlaré en un altre moment. Avui només volia penjar traduït el primer fragment per veure què us sembla, si és que us sembla alguna cosa.
♦♦♦♦♦
Potser mai no s’havien talat al nostre país uns arbres tan singulars com els set plàtans que hi havia al costat de la barraca número tres. Ja n’havien xerracat les capçades abans per un motiu que sortirà després. Sobre els troncs havien clavat taulons travessers a l’altura de l’espatlla, de tal manera que de lluny els plàtans semblaven set creus.
El nou comandant del camp, que es deia Sommerfeld, va fer-ho capolar tot immediatament en llenya menuda. Ell era d’una altra mena que el seu predecessor, el Fahrenberg, el vell combatent, ‘el conqueridor de Seeligenstadt’, on el seu pare encara avui té un negoci d’instal•lacions a la plaça gran. El nou comandant del camp havia estat un africà, un oficial colonial abans de la guerra, i després de la guerra havia marxat amb la tropa sobre l’Hamburg roig amb el seu antic comandant Lettow-Vorbeck. Tot això vam saber-ho molt després. Si el primer comandant havia estat un sonat amb atacs de crueltat terribles i difícils de preveure, el nou era un home gris que es veia venir d’una hora lluny. El Fahrenberg havia estat capaç de fer-nos apallissar a tots de cop i patac, mentre el Sommerfeld era capaç de fer-nos formar tots en fila, triar-ne un de cada quatre i fer-lo bastonejar. Això aleshores encara no ho sabíem. I ni que ho haguéssim sabut! Quina importància hauria tingut, això, en comparació al sentiment que ens envaïa quan van escapçar tots els sis arbres i després el setè i tot! Un triomf petit, certament, en proporció a la nostra impotència, als nostres vestits de presidiaris. I malgrat tot era un triomf, que de sobte et permetia sentir la pròpia força després de qui sap quant; aquella força que ja havia estat taxada durant prou temps, fins i tot per nosaltres mateixos, quantificada senzillament amb nombres i dimensions com una de les moltes forces sorgides de la terra, quan en realitat és l’única força que de sobte pot créixer fins a l’infinit, fins a l’imprevisible.
Aquell vespre, per primer cop, van encendre l’estufa també a les nostres barraques. El temps acabava de canviar. Avui ja no estic tan segur que els tascons de llenya amb què van alimentar la nostra estufeta de ferro colat fossin realment d’aquella llenya menuda. Aleshores n’estàvem convençuts.
Vam precipitar-nos al voltant de l’estufa per assecar la nostra roba i perquè la visió poc habitual del foc obert ens excitava. El guarda de les SA ens va girar l’esquena i automàticament va quedar mirant el defora a través de la finestra enreixada. El delicat plugim gris, poca cosa més que una boirina, es va convertir de sobte en una pluja intensa, que amb cada una de les violentes ràfegues de vent fuetejava la nostra barraca. I comptat i debatut, fins i tot un home de les SA sent, fins i tot un home de les SA colrat a la intempèrie veu també l’entrada de la tardor només un cop a l’any.
Els tascons espetegaven. Dues flametes blaves ens ensenyaven que el carbó també cremava. Ens havien concedit cinc palades de carbó que només podien escalfar uns minuts la barraca esbalandrada, ni tan sols podien acabar d’assecar la nostra roba. Però ara no era això el que ens preocupava. Només pensàvem en la llenya que cremava davant dels nostres ulls. El Hans va dir fluixet, mirant de gairell al guarda, sense moure la boca: ‘Això espetega’. L’Erwin va dir: ‘La setena’. A totes les cares hi havia un lleu somriure estrany, una barreja de coses que no poden barrejar-se, d’esperança i burla, d’impotència i coratge. Vam contenir la respiració. La pluja tan aviat colpejava els taulons com la teulada metàl•lica. L’Eric, el més jove de nosaltres, va dir mirant de reüll, amb una mirada ràpida, al fons de la qual es concentrava tot el seu interior i alhora tot el nostre: ‘On deu ser, ara?’
Anna Punsoda 