Contra l’ambigüitat i les trucades nocturnes

Ha estat una campanya de bojos, m’explica una noia del públic que tuiteja amb un nadó al coll. Els militants d’Unió van conèixer el jeroglífic el 2 de juny i han de votar-lo demà, diumenge 14. Només han tingut deu dies per posar-se en marxa i arribar a tothom.

Però qui és, tothom? Un senyor molt alt i prim que m’agafa uns llibres per descarregar-me m’explica que al 2010 Unió tenia uns 12.000 militants i que avui en té 4.100. A la conversa s’hi suma una padrina que confabula sobre on han anat a parar els altres. ‚Diuen que alguns a CDC. També diuen que alguns a C’s, però això sí que no m’ho crec’.

Li dic que és fals i la senyora mig riu i em toca els braços -jo també vaig ser jove i prima. Em fa la impressió que allò no és un acte polític sinó un tractament psiquiàtric col·lectiu. Quan el noi d’Unió de joves diu: ‚Prou de trucades a la nit. Prou d’una manera de fer política’, tots aplaudeixen amb entusiasme, com si entenguessin massa bé què està dient.

Raimon Carrasco explica que l’han acusat de manipular el passat i de treure profit del seu pare. ‚Si ho hagués suposat, es podria dir que he manipulat alguna cosa. Però el meu pare va ser sempre molt explícit, pel que fa la llibertat de Catalunya’. I aleshores glossa l’empresonament del 1923, l’expulsió de Minoria Catalana a les Corts per no voler rebaixar l’Estatut de Núria. I acaba explicant l’afusellament, l’any 1938. S’ha de ser molt caragirat per voler esborrar un testimoni com aquest -em diu la padrina de la vora.

Carrasco s’emociona, el públic s’emociona més, ell encara més, i quan ja hem fet prou les toies, Mercè Jou explica que des de la cúpula l’acusen de deslleialtat al partit. ‚Parlant amb els companys, diria que pateixen de síndrome d’Estocolm’. La gent calla. ‘Quin sentit té posar tantes condicions a la llibertat de Catalunya i no posar-ne cap a continuar a Espanya?’ I nerviosa com se la veu, demana a Joana Ortega que faci una reflexió profunda perquè s’ha situat al costat de la partida equivocat.

En esmentar Ortega l’auditori aplaudeix foll. Recordo que el missatge d’agraïment que vam rebre els voluntaris aquest 9-N era precisament de Joana Ortega. I que de fet la fiscalia s’ha querellat contra ella. Per què, mig any després, insisteix en què cal respectar la legalitat? És la defensa que li porta l’advocat Duran? Toni Castellà confessa que durant dècades ha estat molt complicat, militar a UDC – fins i tot, i això sembla que li dol, per una qüestió d’imatge. Castellà fa un discurs sobre el tipus de país que podria ser Catalunya per dimensions, demografia, activitat econòmica, tradició democràtica. Tothom mou el cap com dient: és això, és això.

Quan parla Joan Rigol es fa el silenci més solemne de tots. Rigol fa memòria del partit i se situa en la tradició de Pau Romeva i de Miquel Coll i Alentorn. Vol que UDC se sumi al full de ruta impulsat per CDC i ERC. Fa també una declaració de principis: ‚Som militants d’UDC perquè el mercat no tingui mai l’última paraula’. Creiem -i aleshores fa tot un llistat i jo no sé si toca senyar-se- en la comunitat, en la persona, en la fraternitat, en Catalunya com a nació solidària, en la proximitat entre ciutadans i institucions. Prou ambiguïtat controlada, prou.

És Núria de Gispert qui fa arqueologia del jeroglífic – pel que explica, entenc que ja s’ho van trobar tot fet de sotamà, fins i tot difós als mitjans. La Presidenta del Parlament insisteix i insisteix en el missatge que vol donar als militants: Votar No el 14 de juny és donar suport al procés que s’ha de refrendar el 27-S.

El que passi demà no és un xou intern, una enganxada de sobretaula. És un pols per mesurar forces a la casa més siciliana de la política del país. Es trencarà, la federació? Si és trenca, què faran els votants propers a Unió? Com reaccionarà CDC? Quin joc de repels i d’aliances mourà, el trencament? Els Hereus de la Unió de 1931 han recollit mil signatures. Són quatre-mil militants. Caldrà veure fins on arriben les mans de Duran i l’empresa de col·locació que ha pogut muntar al llarg de dues dècades. De moment, els del No s’han tret anys i fantasmes de sobre. I em sembla, per la manera com s’han adreçat a la cúpula, que s’hauran acabat aquelles ‘trucades a la nit’. Si aquesta campanya no és un trencament intern, s’hi assembla molt. Tant, que els costarà recompondre’s.