Quan al 10 d’Octubre el President va suspendre una declaració que no havia fet, què esperava exactament? Mediació internacional per bona conducta? Que algú plantegés a Rajoy un ultimàtum que ell no havia gosat plantejar-li obertament? Naturalment que no, perquè curt no ho és i sabia que amb aquell discurs ens deixava a mans d’Espanya. Esperava —com l’epístola d’avui ha demostrat— allargar l’empat. Sent generosos podem dir que esperava que Madrid s’encabronés per “carregar-nos de raons” i tuitejar-les en anglès (com aquesta nit ha pogut fer).
Demà tornarem al carrer perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a Soto del Real. Però no els han detingut. Els ha ofert el Govern en sacrifici per tenir prou legitimitat per fer el que s’havia compromès a fer. Ha estat tot molt indigne. La cuina del 10 d’octubre. El tracte que va donar-se a alguns diputats de la mateixa coalició i als socis de govern (amagant-los informació fins al final perquè no trenquessin la baralla en públic). Els silencis i les confusions cap a milions de persones que s’han mobilitzat quan ha calgut de la forma més disciplinada i abnegada possible.
Us imagineu que demà el Govern negocia la llibertat de Cuixart i de Sánchez a canvi de no fer la DI? Jo tampoc. Però és que tampoc esperava que, amb més de mil periodistes acreditats i el món sencer mirant-nos, el President faria el discurs que va fer. La setmana posterior a l’1 d’octubre van activar-se totes les formes d’extorsió possibles perquè no apliqués el resultat del referèndum. Però creia que la imatge que Puigdemont tenia de si mateix i el sentit de tota la seva trajectòria política anaven lligats a la gestió dels resultats legítims i a la dignitat d’aquell discurs per a la història. I mireu.
Pots embolicar el resultat d’un referèndum d’autodeterminació vinculant per estratègia. Pots fiar-ho tot a la poca altura política d’Espanya i a la intervenció d’una comunitat internacional que no coneix més interessos que els seus. Però aleshores corres el risc que un empresari aprofitat et digui, des de la tribuna del diari que paga (per deixar clar que el controla ell), que alteres la pau social quan et trenquen la cara. O que un antic ministre francès et digui que això nostre no és greu perquè no han matat ningú. S’han trastocat tots els valors perquè tu has embolicat i menystingut els teus. I tot aquest espiral de repressió, patiment, victimisme i cinisme pornogràfics no s’acabarà fins que el MHP no declari formalment la independència i s’inicï el procés constituent.
No oferim més víctimes a Espanya. Si seguim la llei aprovada pel Parlament de Catalunya aquest setembre (i no tornem a rebaixar plantejaments cada cop que ens amenacen) no ens calen màrtirs per negociar res.
Anna Punsoda 