Propaganda i política de despatx

A sis mesos de les eleccions ERC i CiU es barallen per robar-se mútuament alguns diputats dels 63 que calculen treure entre les dues formacions aquest 27-S. Això vol dir que l’independentisme necessitaria els 10 diputats que l’últim CEO donava a la CUP per sumar majoria al Parlament. No és greu: 73 diputats serien suficients per declarar la independència i obrir un procés constituent que acabés amb un referèndum sobre la nova Constitució.

Clar que seria millor invertir aquest mig any que queda fins al 27-S per debatre-ho tot obertament. Però a aquestes alçades tots sabem que no hi haurà debat perquè la banda espanyola negarà l’escenari de la secessió fins que s’efectui. El que hi haurà aquest mig any serà un pols infantil i semipúblic entre la Moncloa i la Generalitat. Per exemple: la Generalitat vol convertir l’Institut català de finances en un banc públic. Però per fer-ho, el Banc Central Europeu demana un informe sobre la solvència de l’Institut…al Banc d’Espanya, els membres del qual són escollits pel Govern espanyol, que naturalment escombraran cap a la seva casa espanyola.

Amb això vull dir que la independència de Catalunya serà un pols lent de despatx. I que naturalment serà un pols de propaganda. ERC dirà que pressiona CiU per tenir a punt una Hisenda pròpia que ja hauria d’estar més que enllestida. CiU recordarà que si fos pel President Mas ja hauríem votat aquest 22 de març. A més dirà que salva problemes tècnics reals i que arrossega tots els seus votants -mentre mira de no estimbar-se i de recuperar la centralitat. Tot és una mica veritat. Sobretot que els dos partits volen repartir-se els vots catalanistes per, si hi ha majoria gràcies a la CUP, fer el salt el proper 27-S.

Als independentistes només ens queda fer curses de sacs amb les noves samarretes. També ens queda dialogar pacientment i joiosa amb els votants menys irrecuperables, que aquesta temporada 2015 són els de Podemos. Podeu aprofitar l’argumentari que fèieu anar amb els d’ICV o allò que un dia fou el PSC. A Podemos també dormen molt tranquils sense explicar-nos amb quina majoria al Congrés reformarien la Constitució per arribar a un nou pacte territorial. I sense explicar-nos com seria aquest pacte i amb qui el farien a Catalunya.

A mi em faria vergonya, dir que sóc una federalista d’esquerres molt preocupada per la transparència i oblidar que fins al 2008 no van publicar-se les balances fiscals. Oblidar que revelaven un saqueig pels catalans que va escandalitzar tots els partits alemanys, Verds i Socialistes inclosos. Em faria vergonya parlar de casta i alhora fer el joc al lobby autonomista català, que acapara els consells d’administració de les grans empreses de l’Estat. Em faria vergonya dir-me anacional i ser còmplice del segrest d’1.800.0000 vots pel sí i d’uns processos centralitzadors a la francesa.

Però aquestes són batusses que començaran i acabaran al bar, perquè els espanyols ens negaran qualsevol possibilitat de debat públic mentre boicotegen totes i cadascuna de les empreses de la Generalitat. Aquest mig any no hi haurà debat sobre la independència de Catalunya, que s’anirà fent al despatx i es referendà al 27-S després de certa propaganda, que haurà de ser molt calculada perquè l’independentisme no pot perdre ni un votant.