Nosaltres

M’arriba un article d’una dona on s’hi diu que la paraula més important del diccionari és ‘nosaltres’ perquè no som res sense un ‘nosaltres’. També s’hi diu que la felicitat passa per teixir complicitats i fer més gran aquest ‘nosaltres’.  I al final s’hi diu que ha de ser molt trist estar sol quan s’està malament.

No és només que no estigui gens d’acord amb el comentari d’aquesta dona. És que crec que totes les calamitats de la humanitat civilitzada vénen d’aquest ‘nosaltres’ que ella defensa, que no és el We the people ni tampoc és el poble que mata el comanador.

En això de considerar el ‚nosaltres’ com a subjecte polític primordial podria arribar a estar-hi d’acord. Però aquest nosaltres sentimental, sense el qual jo no sóc res ni tu tampoc, l’abomino. L’abomino perquè neix de la feblesa, s’alimenta de la por i encobreix els pitjors abusos i hipocresies. Quanta gent apel·la al nosaltres per què no aguanta el seu jo?  Quanta gent busca complicitats per compartir grans cagades i rebaixar la culpa? Quants cops diem política corporativa i volem dir parapet i fàbrica d’endolls?

I encara, si ens posem fisiològics: quants homes o dones t’entren pel cap o pel cony i t’esgoten tots els racons del cor fins que no pots sobreviure sense ells a dins, com posseint-te? A quantíssima gent explorem i explotem per entendre algun misteri que no podem arribar a entendre sols?

L’educació emocional a les escoles hauria de començar i acabar amb la següent màxima: ‘Tots som caníbals. Però cal respectar els límits del semblant’. Només l’home complet pot relacionar-se sense devorar i ser devorat. I devorem de moltes maneres, per la força però també buscant la compassió.

Naturalment que aguantar-se sol és un camí dur i d’anys. Però també és més salubre i aporta més beneficis a l’entorn. Si ens relacionem des de les febleses, ho emmerdem tot: tarem els fills, fem embogir les parelles, causem i patim xantatges emocionals, premiem qualsevol cosa que ens reforci el jo. Som, com ho diria, esclaus abraçats al mig d’una barca que treu aigua per tots cantons.

Només a Catalunya, que espera que la salvin els altres, ara els interessos d’Europa, ara la mala folla espanyola, aquest Nosaltres sentimental podria tenir tan èxit. És elemental i val per als homes i per a les nacions: tota la força que no et vingui de tu, del teu múscul, de la nit més fosca, es fondrà quan canviïn les circumstàncies. Ets tant com la força que fas per vèncer les teves pors sense endollar-les als altres, tant com la llibertat mental que ets capaç de guanyar per després tenir llibertat d’acció.

Anuncis

7 Respostes to “Nosaltres”

  1. miquelcolomer Says:

    Anna, segurament nosaltres vol dir jo més vosaltres, oi?

  2. Montse Cano Says:

    No puc estar més d’ acord !!

  3. Mercè Says:

    Bon article Anna

  4. Engorfaire Says:

    “Un article d’una dona…”. Però la dona no tenia nom i cognom quan vàreu publicar el post?

  5. Carme Says:

    Absolutament d’acord. Això és el que ens haurien de posar al cap, fer-nos més independents -econòmicament i emocional- en comptes d’esperonar-nos a trobar un bon partit que ens resolgui la vida…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: