01/02/10

Tot es radicalitza i pren dimensions exagerades quan ensuma el seu final: per això, casi tots els processos judicials per ateisme que tenim documentats del món grec ocorren en només trenta anys, en el període que va des de  mitjans de la guerra del Peloponès fins a finals del segle V a.c, moment en què la vida dels déus olímpics pràcticament agonitzava. Fins aleshores, ningú s’havia interessat mai per la fe d’un ciutadà, només per les seves pràctiques (de fet, aquesta idea de ‘fe’ com a convicció que requereix d’una cura constant -perquè tan aviat es pot perdre com guanyar- és posterior, és introduïda pel cristianisme). Però quan s’ensorra un món, s’afinen els mecanismes per mantenir-lo: de res va servir que els amics de Sòcrates al·leguessin que sempre havia participat en les celebracions oficials de culte i en les ofrenes rituals.  No se l’acusava d’heterodoxia sinó d’asebeia, de falta de devoció  cap als déus de la ciutat (quan, originàriament, l’asebia feia referència a una ofensa casi física vers  allò sagrat, ofensa que Sòcrates no cometia).

Quan alguna cosa es trenca en el món de les aparences, és perquè s’ha sabut donar forma a un canvi interior que feia temps que s’havia engegat. I per això,  en temps de decadència política no interessa tant controlar els rituals com els processos mentals o, si el declivi és personal, els moviments de l’ànima.  Hi ha un moment a Mesura per mesura en què Angelo, un tirà casi tan sever amb els vicis del  poble com indulgent amb els seus, vol fer penjar a Claudi perquè, en temps de tan baixa moral i de hecatombe imminent, “cal controlar com sigui el pensament dels homes amb càstigs exemplars”.  Cal impedir-los imaginar per evitar que es gesti un canvi. Perquè el pas decisiu en qualsevol ruptura no és manifest,  és sempre mental. Per trencar amb la vida aparent d’una ciutat cal saber-se posseïdor d’un veritat alternativa, igual que per perpetrar qualsevol crim cal haver-se pensat capaç de fer anar la destral. Vegi’s sinó el cas del pobre (!)Raskólnikov.

(1) de Shakespeare,  inspirada en la cita evangèlica (Mateu, VII).

 

23/01/10

Perdonar els errors involuntaris i intentar evitar els voluntaris són els senyals que indicarien, diu  Sòcrates al Fedre, la llarga duració d’una amistat. Com que amb la naixença em va venir la nostàlgia i tot em serveix en la mesura que em salva, faig inventari: tot el que he perdut, ho perdut per la intransigència en l’actitud dels altres i l’execessiva permissitat en mi. La incomprensió de sentiment aliens -efectes de l’egocentrisme i de la joventut, i la condescendència dolorosa amb el meu desig -pròpia d’una aprenent de llibertí inevitablement marcada per la moral cristiana.

Com que no he nascut per dormir tranquil·la en més d’un llit ni tinc ànima de Don Joan com els meus amics mascles, m’he hagut de redreçar. Comprendre què mou als altres i saber-ho respectar sense deixar-me trepitjar, i aprendre a refrenar els instints que ens assimilen a les bèsties. Reconèixer què i qui val la pena i esforçar-se per no perdre-ho i per fer que arreli amb profunditat.  Sovint desesperem absurdament oblidant que no  hem vingut en aquest món per construir-nos de nou cada cop que alguna cosa  se’ns mou dins l’ànima. Patim una falta de perspectiva: no ens hi va la vida, en qualsevol combat, però no hi ha judici encertat fins que el procés no acaba.  Per això la vida de qui vol entendre’s és un  “aprendre a morir” constant, perquè pensar-se i patir són casi sempre incompatibles.

19/01/10

Potser no és gratuït que Plató acabi la República, després de l’exposició del mite d’Er sobre la immortalitat de l’ànima,  amb una referència explícita al comportament dels homes i a la repercussió que allò explicat al mite hauria de tenir en el seu obrar. “Si em creiu -diu Sòcrates- seguirem sempre el camí que condueix cap allò més alt i practicarem la justícia acompanyada de la saviesa, per tal de romandre amics entre nosaltres i amb els deús”.

És cert que les creences dels grans homes són difícils d’el·lucidar, però  sí que podem suposar què comporta allò que han explicitat.  I si l’home és finit però es transcendeix i per això requereix d’un horitzó infinit per explicar-se, potser aquest  “seguir el camí que condueix cap allò més dalt” és un escurçar distància entre el que som i podem ser, un regular la nostra justícia imperfecta i mortal amb la justícia divina suprema. A part del caràcter dissuasiu que pot tenir la justícia ultraterranal, ella és  també el paràmetre amb què mesurem i valorem els nostres actes.  Deia Pessoa que tot acte concret que s’impulsa a la llum d’un ideal conté en ell mateix la llavor del totalitarisme. I potser és veritat. Però també és veritat que sense aquesta relació entre el potencial i l’actual, res no seria possible. Només el pur vagar. “El camí que ens porta cap allò més alt”,  és l’intent esperançat de construir aquí el que només pot ser conceptual?

El meu país d’ara

Ja no és la immigració massiva que viu exclosa a Catalunya com si encara visqués a Càceres, no. Em sembla que la Catalunya d’ara té força problemes nous: entre ells, aquest esnobisme cosmopolita que porta a menysprear les comarques com si fóssim quatre salvatges per civilitzar.  Miri: jo al meu poble puc deixar el cotxe obert al carrer i no he de patir per si un quinqui ple de ferralla me’l roba o m’hi punxa les rodes. No he de fer gaires elogis de la llengua perquè a ningú (ni del poble ni foraster) li passaria pel cap adreçar-se a la botiguera en castellà. No hi ha psicòlegs infantils ni massa debats sobre l’educació en valors perquè tots hem crescut amb l’exemple i amb la idea de l’esforç. Hi ha pocs incompetents perquè tothom fa -només- la feina que sap fer i que ha aprés amb dedicació i paciència: molt més digne és un bon fuster que un mal dentista o que un articulista que va d’economista i que sap tant d’economia com jo de comerç. O sigui no res. No hem de subvencionar les tradicions perquè funcionen soles i funcionarien anys si no fos perquè quatre bufats s’han cregut la retòrica pedant i buida del calendari laic.

I qui diu menyspreu per les comarques, ho diu pel país en general quan es torna de fora. És evident que cal gent molt preparada i que cal que es formin a l’estranger. Però no entenc aquesta necessitat de tornar aquí i de menystenir el que ens és propi. Un país de renegats és una tassa ideal perquè els altres s’hi pixin a sobre, una prenda barata perquè ens compri qualsevol cínic que fa veure que no creu en res. I això és mentida: només els snobs no creuen en res, els cínics saben molt bé què compren.

Un altre dels problemes que impera ara és confondre qualsevol mostra de cinisme per un indici d’intel·ligència. És evident que el tòtil no podrà ser cínic mai perquè és tot d’una sola peça, pobret.  Però aquesta mordacitat i aquest anar a dormir tranquil dient qualsevol collonada diu més de la poca vergonya que del quocient. Hi ha una honestetat que també impressiona. Una coherència, una humanitat.  Bondat no és no tenir mala idea, és no voler-la utilitzar. Encara que a dies, i a mi la primera,  vulgui un esforç colossal.

Per construir la Catalunya d’ara,  que diu el President, em sembla cal tenir en compte això: que la intel·ligència universal és intel·ligència egoista i vana si no arrela a la terra que l’ha promocionat, que  el món global és una estafa de qui el farà seu, que no hi ha subjecte de drets si no s’és subjecte polític i que per això demanem la independència, perquè volem ser ciutadans i no súbdits feudals sense la seva part de recompensa, i que no serem mai res si no aprenem a estimar el que som i a fer mitjana entre això i el que voldríem. Que cal una evolució conjunta entre el gruix del poble i el savi que despunta perquè si no el país s’escindeix. Perquè si no l’Ors sempre s’escapa i els catalans anem perdent genis absurdament. Perquè qualsevol cultura va despullada i cal vestir-la amb el vestit adient (això no és Alemanya ni Estats Units, però sembla que no ho entenem).No som una nació tancada, Catalunya també està feta d’aragonesos i de navarresos  i de marroquins que l’estimen i que l’han volguda respectar. Però som una nació, i mereixem molt més que pagar tributs i que suplicar clemència. Els nostres són uns altres temps: només cal veure com s’han desplaçat els discursos de Mas i de Montilla. Estratègia? Sí clar, però també signe dels temps. El poble es mou (més a poc a poc del que alguns ens volen fer creure, però es mou) i els polítics (també a poc a poc) l’acompanyen. Si s’hi sumen els savis i les gallines ponicanes,  veient per on van els trets, amb temps i paciència encara ho veurem. Ara ja no toca, com a principis dels vuitanta,  demanar que entengui i parli el català tanta gent com sigui possible.  Al 2009, i als fills dels fills dels que un dia van arribar amb una sabata i una espardenya, ens toca demanar que l’entenguin tots i que se sentin amb el deure de parlar la llengua d’una terra que ja és tan nostra com seva. I demanar-ho sense complexes, com qualsevol país més. Perquè fins que no visquem com a tal, no serem mai res que s’hi assembli.

2/01/10

Entre altres motius, els poetes són expulsats a la República perquè no apel·len a la racionalitat -la part més noble de nosaltres, la que ens fa plenament humans. Perquè estimulen els desitjos immediats i perquè, amb una facilitat insultant, destrueixen el constructe mental que amb paciència i a base de patir i de domesticar-nos hem anat elaborant. Perquè la imaginació és una bomba de rellotgeria capaç de desbocar el cavall més mans. Plató, però, els hi deixa una porta oberta: el dia que puguin unir allò bell amb allò útil, els poetes seran gratament acceptats.  És possible que allò bell sigui útil: hi ha cants espirituals bellíssims que mantenen la jerarquia ontològica, que estimulen la fe  i la compassió, cants que mouen a l’esforç i al superar-se però que refrenen l’ànsia de destruir i de subjugar. Però tots són cants que, si són efectius, és perquè neixen d’una profunda i sentida convicció, de la ploma d’algú on obra i vida són una mateixa cosa. Com, però, podem fer bell allò que considerem útil amb anterioritat? Com, per exemple, podem fer bell allò més capaç de perdurar? Hi ha poca èpica en un personatge equilibrat, poca sensualitat en una relació estable de parella,  genera poc entusiasme el compromís i el sentit que donem a la quotidianitat. Només si per a nosaltres és real podem fer-ho atractiu als ulls dels altres. Perquè l’útil sigui bell no n’hi ha prou amb una ment pensant, amb algú capaç dominar els mecanismes dels homes des de la distància: cal el domini de la tècnica, però també cal una convicció brutal. Com, si no,  Plató hauria estat capaç de moure a l’anàlisi sense una vida dedicada a l’estudi i a la reflexió? No hi ha bellesa per encàrrec, de fet no hi ha bellesa  si no hi ha entrega interior. I si cada cop és més difícil unir el bell amb l’útil és perquè allò útil ens resulta menys apte per a la convicció i, per tant, més difícil de traduir en bellesa. Quan Penèlope no sigui més que una tòtila  s’haurà perpetrat l’escessió i, anant bé, l’art serà només la pura forma. Perquè allò útil no es mou de lloc. La distància entre ell i la bellesa la marquem nosaltres mateixos. La marca la nostra inconsciència, la nostra voluntat d’autodestrucció.

—2—

La universitat és  plena de fracassats.  Ho sabem tots,  però  solem concedir una excepció que, generalment, coincideix amb nosaltres mateixos. El món de cadascú és ple de casualitats… I els pupils, pobrets, com a ratetes acumulant informació que obliden abans de saber ubicar i de lligar amb els clàssics.  Miri’n, per aprendre, n’hi ha prou amb una sola cosa: haver conegut un mestre que t’ensenyi a respectar el bon text. Aquest curs faig Wilde: quanta agudesa en els diàlegs, quanta bellesa en les descripcions, com fereixen i despullen els ulls d’un bon autor! I ells vinga classificacions i interpretacions i llistats de característiques! Estúpids…Encara no s’han trobat que ja s’ensabonen: ‘fantàstic, el seu darrer article, fantàstic!’,  i s’inflen i s’inflen i abans no han rebentat que l’altre ja se’ls ha pixat a sobre. Si té sentit de l’humor, creguim: no hi ha res més barat d’alimentar que la vanitat d’un fracassat. Els lletrats tenim un costum notable: ensabonem públicament als que simplement mensypreem, i als que (mal ens requi) admiren, solem mirar-los amb despreci. Ara, entre les eminències, també s’estila molt anar de Congrés a Paris i parlar-hi l’anglès molt a poc a poc i amb la boca ben oberta. Els francesos han perdut molt, al final seran com aquells generals tullits,  que com més medalles els hi donen més llàstima et desperten. No ho sap, encara, que parlar català és de pobres? Que fa provincià? Encara n’ha d’aprendre moltes, de coses, vostè…busqui-ho, busqui-ho, als manuals! Jo a la facultat hi tinc pocs confrares, però hi volta un filòsof amb qui sí que m’avinc. Sempre em pregunta per Rilke o per Hölderlin o per Rimbaud. Generen una atracció molt forta, els poetes, entre els filòsofs. Deu ser molt molest trobar-se un senyor que amb la força d’uns pocs versos s’imposa a tot un sistema conceptual. I com se t’emporten, els versos, i com aviven les idees i les fan sang i imatge dins nostre…”Què distingeix els déus dels homes? Que moltes onades passen davant d’aquells en correntia eterna.A nosaltres, l’onada ens alça, l’onada ens engoleix…” Jo de filosofia hi entenc poc: només llegeixo els autors que escriuen amb elegància.  No crec en cap veritat que no neixi ajudada per la bellesa. Cal que les coses semblin el que són i que siguin el que semblen! Si no viurem sempre capats, eunucs que pretenen controlar un món que han inventat sense creure’s ni ells mateixos.

—1—

No sé massa perquè em vaig divorciar, perquè la meva dona no era gaire exigent i podia fer força la meva. Però deuen haver-hi uns mínims que cal respectar, calen uns gestos.  Potser si ella no s’hagués posat malalta no hauria marxat. Diu que estava trista i que havia d’agafar-se la baixa i tot el dia la tenia a casa tombant. Vaig pensar que si la prenyava, li passaria, i la veritat és que sí que va reviscolar. Però aleshores em deia d’acompanyar-la al metge. I jo, els matins, sempre els havia dedicat a llegir, a preparar-me les classes, i a escriure el relat. No els hi he dit, encara, que estic preparant un relat? Doncs va començar que si pèrdues, que si ecografies, que si cotxets, que si menjars. I a demanar-me tot de coses que només fèiem els caps de setmana. Fins i tot un dia va fer venir gent a dinar. Estranys. Potser si aquell dia no hagués vingut gent a dinar…El cas és que em vaig posar molt nerviós i com que, amb aquella panxa, no vaig poder descarregar, vaig començar a cridar  un pèl massa. A mi no m’agrada, sap, veure plorar una persona? I es va posar a plorar, i la vaig perdonar. Però quan va arribar la criatura…aquella nena no parava de plorar. I jo, allò, ja no ho aguantava. Li vaig dir que em buscaria un estudi i que ens podríem trobar els diumenges, i ella va dir que si sortia per la porta no calia que hi tornés a entrar. I així va anar. No era gaire exigent, però potser sí que calien uns gestos. Quan la vaig conèixer, vaig pensar que ni era prou idiota per creure’s massa intel·ligent i fer-me quedar malament, ni massa intel·ligent com per dur-me problemes. Em vaig equivocar, les dones estan massa lligades al ser pel poc que poden entendre, i això sempre porta problemes.

Els deu semblar poca cosa el que els hi explico,  però jo vaig passar-ho malament. Vaig haver de buscar-me un pis i de continuar pagant el seu. Vaig necessitar un advocat i una minyona, i tot eren despeses. Ja no menjava tan bé. Durant uns dies vaig estar dispers, em posava a escriure i m’agafava un neguit, una cosa estranya. De vegades, quan em pregunten si tinc fills, encara m’agafa. Però cada cop menys. No els agrada, a vostès, Pirandello?

7/12/09

Hi ha un moment en una relació de parella que se t’acaba el conte, que l’evidència del dia a dia ja no et deixa projectar. I aleshores queda ell, despullat, sense ni una gota de fantasia. Queda ell i no l’amant que havies creat escollint-ne els gestos, ell i no el noi sempre agut i perspicaç que mig t’havies inventat, ell no la vida que t’agradava ensenyar per demostrar-te que tu també eres capaç de conservar alguna cosa. Per demostrar-te que hi ha una voluntat capaç d’agermanar-se amb la natura, amb l’impuls més bestial. Que hi ha una cultura, un créixer plegats. Queda ell, sol, allà davant, amb les seves obsessions i la seva vanitat, amb les crostes que se li fan al cap i el gest maldestre que té alguns cops quan t’acaricia. I aquest és un moment clau: o et sobrevé una pau terrible o una por que ja no pots foragitar. Si allò s’aguanta ho vius amb calma: no és el que havies inventat (de fet, ni saps com és el que havies inventat, perquè només inventem formes, generalitats), però sempre està a l’alçada d’una crisi, d’una nit d’insomni, d’un debat. Sempre fa més agradable el que abans no podies suportar. Es queda aquí, amb un somriure franc i un reclam que en absolut molesta. Es queda, si es vol quedar, per donar solidesa a la base fràgil i lenta d’agençar que necessitem els homes. Perquè el demà no passi de ser excitant a ser angoixant amb tanta rapidesa, perquè el demà sigui un pactar, una il•lusió constant que no té pressa, que va arribant.

1/12/09

He passat tantes setmanes intentant comprendre que sento que he perdut la sensualitat. I avui al final, quan volia explicar-me, només sabia usar un llarg catàleg de conceptes estancs que, en general, s’autoreferenciaven. Treballar  un text espès em repta i m’excita, però també m’isola i em dificulta la traducció amb el món. S’eixampla la distància entre l’esquema i el que hauria d’explicar-lo. Pensava que no és pot ser ni un bon poeta ni un bon escriptor si no s’és capaç d’usar el que s’aprén per explicar millor la pròpia ferida, la que d’alguna manera ens solda a l’entorn; si no s’és capaç de lligar cada nova idea amb la voluptuositat i amb la forma d’estimar que ens caracteritza.

Un noi

Tenia vint-i-cinc anys, el vaig conèixer a Alemanya, on vam passar un estiu plegats. Havia acabat informàtica i era a Jena perquè un professor d’allà havia de dirigir-li el projecte final. Intel·lectualment, un noi capaç.  Noble,  dels que perd una tarda per ajudar-te a buscar vols barats o per acompanyar-te a demanar uns papers a la universitat sense fer-te sentir especialment absurda i pesada.  S’ha suïcidat aquest cap de setmana.  No saps mai el dolor que hi darrera algú que et diu que de vegades se sent angoixat. D’algú que t’explica que s’obessiona massa i massa sovint per absurditats.  D’algú que té sempre aquesta mirada entelada i perduda. El creia un nostàlgic, però no un torturat. Era dels que, quan tenia la guapa despitralada de la festa al davant, s’atabalava i només sabia donar-li un jersei perquè no agafés cap refredat.  Recordo que feia malabars i em deia: ‘ho veus, Punsi, això és com la vida. Has d’estar en tensió constant per no perdre cap pilota’. Un moment de debilitat i el cercle de gomes vermelles trencat. No res, artista, que et trobarem a faltar. A les teves pestanyes llarguíssimes i a les disculpes constants. Quina brutalitat, company, pot ser pel qui sent massa pel poc que entén, aquesta vida.