Un noi

Tenia vint-i-cinc anys, el vaig conèixer a Alemanya, on vam passar un estiu plegats. Havia acabat informàtica i era a Jena perquè un professor d’allà havia de dirigir-li el projecte final. Intel·lectualment, un noi capaç.  Noble,  dels que perd una tarda per ajudar-te a buscar vols barats o per acompanyar-te a demanar uns papers a la universitat sense fer-te sentir especialment absurda i pesada.  S’ha suïcidat aquest cap de setmana.  No saps mai el dolor que hi darrera algú que et diu que de vegades se sent angoixat. D’algú que t’explica que s’obessiona massa i massa sovint per absurditats.  D’algú que té sempre aquesta mirada entelada i perduda. El creia un nostàlgic, però no un torturat. Era dels que, quan tenia la guapa despitralada de la festa al davant, s’atabalava i només sabia donar-li un jersei perquè no agafés cap refredat.  Recordo que feia malabars i em deia: ‘ho veus, Punsi, això és com la vida. Has d’estar en tensió constant per no perdre cap pilota’. Un moment de debilitat i el cercle de gomes vermelles trencat. No res, artista, que et trobarem a faltar. A les teves pestanyes llarguíssimes i a les disculpes constants. Quina brutalitat, company, pot ser pel qui sent massa pel poc que entén, aquesta vida.

A la meva tieta

Avui, als vuitanta-set anys, ha mort la meva tieta, la que ha estat la vídua més jove de Concabella. Des dels vint-i-quatre anys que guardava la memòria del meu tiet. Quan Nietzsche defineix la promesa com la memòria de la voluntat sempre penso en ella. En què devia sentir davant el cadàver fresc, i què devia esperar als seus trenta, quaranta i cinquanta anys, quan s’anava fent vella i quedaven lluny la guerra, el casori, la casa plena i el tiet. En com deuen assecar-se uns llavis quan fa molts i molts anys que no besen, en l’última nit de llit calent, en l’últim cop que devien bressar junts la nena. En com es torna d’esquerp el cos ressentit que pateix.  Ell, quan van entrar els nacionals, va ser deportat en un camp a França i va trigar temps tornar a Concabella. Un cop a casa, va morir poc després d’una malaltia als ronyons que, vés a saber, deien que era seqüela de guerra, de dormir massa temps sobre neu.

Això, que no és res, és d’alguna manera per ella. Perquè tota sola va tirar endavant amb una nena de mesos i perquè va quedar-se sense ell quan, passada la guerra, s’esperaven absurdament millors moments. Tot això la va fer dura, molt dura, i un pèl freda. La meva tieta va ser una dona generosa, treballadora i soferta. Però sobretot va ser una dona valenta. I la millor vetlladora de memòria que conec. Quin Déu és aquest que s’endú un pare novell sense que pugui veure créixer la nena? Quin Déu s’endú l’home que no ha tingut ni temps d’acostumar-se a l’anell? Potser només un Déu capaç d’infondre seixanta-tres anys d’esperança serena.  Només un Déu capaç de fer possible la promesa per enganyar la mort i per mostrar-nos un temps diferent.

Això ja és la guerra

Dues hores després de les detencions del cas Pretòria el PSC ja tenia la web actualitzada; eren les sis de la tarda i a CDC no s’acaben de creure què havia passat. També poc després surt un Zaragoza cínicament ponderat, amb la lliçó ben apamada, i un Felip Puig divagant, insegur i encara impactat. Alguns no entenem perquè ens costa tant reaccionar, als de casa. Ni perquè no agilitzem l’estructura del partit ni comencem a parlar clar. Però suposo que deu ser més fàcil mossegar quan tens un Estat darrera que t’orquestra la jugada per assegurar-se la poltrona els propers quatre anys. Suposo que deu ser més fàcil reaccionar si en comptes d’un partit tens una màquina de fer vots disposada a amputar qui més convingui per buscar pretextos i devorar contrincants.

Montilla va llegir un telegrama sense acceptar preguntes del públic mentre reclamava confiança en les institucions polítiques i amb la justícia estatal. De quina confiança ens parla si no ens deixen preguntar? De quin Estat? Mas va sortir explicant que, tot i que el Lluís i el Macià fa anys que no ocupen cap càrrec a CDC, eren amics personals. Evidentment, que són amics personals. Si has de muntar un país amb una sabata i una espardenya bé t’acabes sentint part del mateix ball. Després d’això, al PSC li va faltar temps per penjar un vídeo a la web on es recollien totes les fotografies del Mas i del Macià inventades i per inventar, acompanyades de la música més tètrica. Llegint els diaris d’aquests dies, sembla que el Lluís ja no es digui Lluís Prenafeta, sinó Lluís-corrupte-mà-dreta-del-Pujol-l’antic-Mas.

Jo, del Lluís, l’únic que en sé, és la confiança que m’ha mostrat sempre. A mi i a d’altres joves que treballem de valent perquè creiem en aquest país i volem que els nostres fills el vegin plenament sobirà. Recordo el dia que el vaig conèixer: no parava de parlar-me de dos eixos, del liberalisme i del catalanisme. Jo vaig dir que això del liberalisme no ho veia massa clar: que em semblava una mica hipòcrita bramar massa llibertats en un país d’irresponsables. Amb el catalanisme, però, i en això sí que ens vam entendre, no s’hi val dubtar. Perquè no és només una cosa dels que hi som ara, sinó dels que hi van ser, i dels que hi seran.

Aquesta setmana han parlant clar:  això ja és una guerra oberta, no vull ni imaginar-me què haurem d’aguantar la resta de l’any. Faran joc brut perquè perdem les alcaldies, la Generalitat; perquè de ‘la desafecció de la política’, que diuen alguns, se’n beneficiin uns quants. Crec que parlo en nom de molts si dic que en començo a estar cansada. Però cansada de sentir-me racista quan parlo de “socialistes”, de donar classes de català a quatre immigrants i d’haver d’aplaudir un president que aprèn distingir les sordes de les sonores fent-nos un favor perquè, per llei, no està obligat a parlar amb dignitat la llengua de la nació que representa. Cansada de fer de trista i absurda ambaixadora nacional amb les poques facilitats que tenim per explicar-nos i per recuperar la història maltractada dels catalans. Ho explica molt ben l’Enric en un article: si això és una batalla, fa temps que sé qui són els meus. Els que han treballat per fer reviure Catalunya després del genocidi perpetrat.

L’esperit arcaic i els catalans

Explica Homer que quan Odisseu va arribar a Ítaca i va veure tots els pretendents de Penèpole ajaguts a casa seva, beguts del seu vi i farts del seu bestiar, va picar-se al cor i va dir-se: “Controlat, cor meu, has hagut de suportar coses més vergonyoses”. La infàmia, la deshonra, el trencament d’una promesa, la violació dels rictus o de la memòria dels morts: això feia bullir la sang del grec, mentre nosaltres, si ara bullim, només bullim d’enveja.

Hi ha un sentit de l’honor i de la vergonya en Grècia que vam perdre amb la descoberta de l’esperit cristià i de l’esperança letàrgica en l’altra vida. El que vam guanyar amb contenció, constància i voluntat d’entrega, ho vam perdre amb coratge i justa impudícia. No parlo de la irrupció del cristianisme ni de la brutalitat viscuda en els primers segles de convivència amb els pagans. Parlo de l’actitud metafísica que cada religió suscita: no és igual el viure de l’home que confia en l’eterna pau i en un judici no humà, que el viure d’un home capaç de morir aquí, amb orgull, per fer justícia.

Sense tenir present això, Electra no és més que una batussa absurda pel tro: o com s’entén, si no, que dos germans matin la mare per venjar la memòria del pare? o que una esposa degolli un marit perquè aquest va sacrificar llur filla? Seria absurd, veient això, negar l’avenç moral que va suposar l’Evangeli. Però ens cal admetre, com explica Maquiavel, que el perdó sincer i el reconeixent de l’altre com un igual, que inspiren el Nou Testament, va anar acompanyat d’una certa inacció. Observem només els rictus: un grec sacrificava un animal i allà hi corria sang de bèstia encara viva, nosaltres mengem simbòlicament el cos de Crist i seiem en silenci als bancs.

Que Jesús ens digui: “Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra”, és un bon tallafoc per no convertir Catalunya en Irlanda, però és un greu error polític que contamina l’actitud de moltes generacions. I, si no, mireu la nostra transició: què és, fer passar per demòcrates a antics franquistes sinó posar-hi l’altra galta? Què és suportar el Ministeri de Defensa al castell de Monjuïc sinó que se’t rifin a la cara? I la no anul·lació del judici de Companys? Tenim raó, però la callem, i hi posem una galta perquè l’altra, la ferida, van posar-la uns altres. No sé si es farà justícia en una altra vida. Però sé que de moment, aquí, fa casi tres segles que no se’n fa.

Polítics i pensadors

Feia temps que Sòcrates seguia en silenci el bell Alcibíades i que observava com el noi s’escoltava i s’estarrufava davant un auditori absolutament emmirallat. Alcibiades era, aleshores, la jove promesa de la noblesa d’Atenes, el més elegant i ben plantat, i un dels que argumentava i persuadia amb més gràcia i força. Però just quan iniciava una carrera política que havia de portar-lo a governar, va topar-se amb el corcó de Sòcrates. Poca estona de conversa va ser suficient perquè Alcíbiades poses en dubte les premisses sobre les que havia construït, des de feia temps, el seu discurs. Com havia d’aconsellar els ciutadans en el que és just o injust si ni s’havia plantejat d’arrel què era la justícia? Com havia de dirigir el funcionament de la polis si no sabia què era un bon govern? I allà, en la desfeta d’Alcibíades, i en la coneixença dels seus límits i de la fragilitat dels arguments, s’hi mostra l’escletxa que, ja d’antic i de forma trista però inevitable, s’obre entre el filòsof i el polític.

I que sigui la tòtila de la Sánchez-Camacho i no la Nebrera qui governi el PP a Catalunya no és més que una conseqüència derivada d’això. Hi ha un preguntar-se les coses de base que allunya els esperits lliures del terreny dels pactes i de la compra-venda de favors. Una reflexió anterior que busca direccions i no sortir del pas sense embrutar-se ni enfonsar-se només per esgarrapar vots. La pròpia lògica dels partits i la naturalesa dels pactes fa que, a la llarga, només hi sobrevisquin els ruquets mediocres que tenen sempre l’amenaça dels superiors al cap, i els líders que pensen en clau de liquidar o de perpetuar-se. Hi ha pocs homes prudents i pacients amb prou serenitat per no perdre de vista, a pesar de les torteres del camí, la tendència global, la direcció. Perquè deu ser molt fàcil desanimar-se si t’ho creus de debò i ets molt teu i de fàcil excitar-te. Possiblement si Alcíbiades no hagués topat amb Sòcrates hauria enamorat tots els assistents a l’Àgora amb els seus arguments, el gust en la parla, el domini del to. Però va venir la pregunta per la definició i pel sentit i amb ella la consciència de la difícil empresa que tot just iniciava. I aleshores, un cop optem per valorar amb calma un judici i per fer-ne la suspensió, després és més difícil encaixar en un projecte que ja ve elaborat d’una altra casa. És lent, fràgil i difícil el procés del preguntar-se, i no sol agermanar-se massa amb el tempo de l’acció.

Professions i vanitat

La nit abans de l’última entrevista, la que repartiria de forma irreversible l’èxit i el fracàs, Nixon i Frost van parlar llarga estona amb confiança i en privat. I després d’una conversa fal·laç i embafadora, plena d’una retòrica decadent i espessa i d’un sentimentalisme fàcil i banalitzant, s’acaba donant a entendre que si els dos han arribat a uns cims tan alts ha estat, bàsicament, per una qüestió de vanitat. Per un deute antic que tenien amb ells mateixos i que s’estan esforçant a pagar. Crescuts en una família metodista i en un entorn que els menyspreava i que no els va potenciar mai, Nixon i Frost van voler exhibir un talent que, d’entrada, no era massa clar que posseïssin. Per això, en aquest intent de redimir uns pecats potser inventats, només un d’ells acabaria demostrant que va ser un adolescent immerescudament impopular. Un potencial incomprés i maltractat. Un enginy perdut pels cruels sobressalts de la vida.

I la vanitat és important i necessària com a principi de causes nobles. Però deixa de ser-ho si un cop t’han aplaudit les acrobàcies, si un cop t’han penjat l’etiqueta de nou geni (que abans duia una altre que ara ja han arraconat) no pesa més el sentit del deure que ha d’acompanyar-la. Hi ha un sentit de la responsabilitat i un preguntar-nos què podem aportar al món més enllà de fer el carallot a la vitrina. Estic tipa de llegir discursos sobre l’amor que es creuen molt innovadors i d’agafar un llibre escrit fa 2.400 anys i veure-hi exactament el mateix però dit de manera molt més clara, lúcida i fina. Tipa de llegir polítics que teoritzen quan els estants són plens de sistemes que donen mil tombs a les seves arengues inframentals. Tipa de sentir discursos que són la còpia de la còpia d’aquell que, un dia, després de treballar, tingué una idea original. D’aguantar veritats metafísiques que amaguen mandra per formar-se i un excés d’orgull per admetre que ens hem equivocat.

Però, si entre totes les professions n’hi ha una especialment tocada de vanitat, aquesta és la dels comentaristes d’actualitat. I, si no, proveu de destil·lar qualsevol article: tret d’un parell d’articulistes que dominen l’art de la ploma i que cal llegir-los com a pur exercici literari; la resta se suposa que, si val la pena llegir-los, ha de ser pel que ens expliquen. I, en cas de no aportar cap idea novadora, el mínim que se’ls pot demanar es que analitzin modestament una situació i presentin una visió tan aclaridora i rigorosa com els sigui possible. Per això m’agradaven les Engrunes, m’agrada el Sáez quan s’hi posa, i m’agraden el Francesc-Marc Álvaro, el Cabana i, de vegades (quan no té el dia retòric ni va de Rottenmeier) la Rahola i tot. Perquè hi coincidiràs més o menys ideològicament, perquè personalment pot inspirar-te poc, molt (o cap) respecte, però quan agafes un article seu hi veus hores, ulls atents i voluntat de mostrar.

I direu que alguns són espanyols i uns traïdors de la Pàtria perquè escriuen a La Vanguardia. I és una llàstima. Sobretot si tenim en compte que el món de l’independentisme és ple d’indocumentats. Una gàbia amb massa pardals d’ala ferida. És bastant absurd que un país carregui amb l’orfandat emocional dels ciutadans fracassats: si molts de nosaltres vam ser els nens marginats de l’escola i necessitem aspirar i aspirar val més que passem primer pel psiquiatra. Més que res per no fer escampalls. No calen més lectures per acumular noms per citar ni per fer-se més el pedant, sinó per veure, després de llegir els grans, que la teva genialitat no és més que anècdota. I tu poc més que un altre mico amb pandereta en aquest zoològic de la catalanitat. La vanitat de Frost, com a mínim, va aportar al món alguna cosa. Caldrà veure que passa a casa nostra d’aquí vint o trenta anys.

10/09 al 15/09

Com que aquest cap de setmana tenia una convidada a casa i com que vaig haver de cuinar quan toca i d’acompanyar-la a passejar, ben just vaig poder rellegir el Càndid. És noble, la meva amiga alemanya, en el sentit que tornaria els diners si hagués cobrat dues vegades per error, però fa misteris de tot. Vull dir que quan portàvem una tarda parlant de les eleccions a Saarland i d’un llibre de Gógol que va prestar-me, de si calia o no calia restaurar l’església que hi havia a la universitat de Leipzig abans del 39, vaig preguntar-li pel seu xicot i va dir-me que ho havien deixat córrer la setmana passada. I m’ho va dir així, en veu murmuri i mig de passada, com si es tractés d’un assumpte tèrbol i temés que sortissin del lavabo dos matalots de la Gestapo. Hi ha gent que amaga l’afecte i la vida privada com si guardés un cadàver al rebost, i que se sent casi tan insegura i incòmoda davant d’una confessió o d’una abraçada com em sento jo davant la seva timidesa i les seves pors. Són molt fràgils, les relacions amb aquest tipus d’animetes, perquè els retrets els hi caduquen a l’estómac i acaben en silencis tensos que eixamplen, a poc a poc, la distància entre els cors. Pel que fa a Voltaire, com que la sàtira despietada hi queda sempre mesclada amb la ironia més subtil i amb l’anècdota macabra, no sé mai on acaben les bromes i on comencen les afirmacions. A l’alemanya, Voltaire li sembla Llucifer amb perruca i ploma afilada, però a mi, tan Càndid com els contes em semblen plens d’un deisme cruel però generós, mig causat per la necessitat i mig pel ressentiment que devien provocar-li tots els anys als jesuïtes.

Dilluns van començar les classes i, com sempre, les millors són de dos grans professors: un esquerranós de cabell garrepa i amb tendència a la dispersió, que sempre va darrera uns pantalons de pana verd fosc i que se sent amb el deure moral de pagar impostos; i el Doctor Enciclopèdia, un especialista en filosofia moderna que quan veu que s’emociona massa es reincorpora, simula tos i s’eixuga el front. El tema: què havia suposat la ruptura entre la raó teòrica i la raó pràctica, evident en Kant de forma descarnada per primer cop. Si admetem que el món exterior és en essència incognoscible, no hi ha res a què adequar-nos i quedem aïllats amb les nostres representacions. I això, traslladat al terreny moral, ens deixa orfe de qualsevol guia i instància justificadora. Quedem sols: nosaltres, el dubte moral i -això sí i moltes gràcies- un subjecte transcenent i immaculat cap al que se’ns permet tendir i cap al que se se suposa que ens fa feliços tendir-hi. Per l’esquerrenós, Kant porta la llavor de la derrota en el sí de la seva obra, però pel Doctor Enciclopèdia és el principi de l’autèntica moral perquè ningú abans que ell ens havia concebut com a éssers essencialment lliures. Jo, diria que per una admiració profunda que em dificulta la reflexió, sempre coincideixo amb el segon. En què no hi ha Moral ni Dret que no sigui susceptible de modificacions fins que no som més que carnota, més que animals perillosos com en Hobbes o banaus com en Rousseau.

 

6/09/2009

Rilke descriu la paràbola del fill pròdig com la del noi incapaç d’assumir l’amor que li llencen a sobre, com si es tractés d’un gos bo o d’un absurd ram de flors on cadascú hi projecta el que necessita per sobreviure amb més o menys gràcia. A dies visc sota terra i miro espantada com el món s’abalança i com tot se m’escapa: l’amor dels altres, les seves esperances, les pors, una infinitat inassumible d’opcions. A dies sóc incapaç de distingir l’important, inclús incapaç de perdrem com em perdo sempre en els detalls i d’enfadar-me quan em reconec estúpida i exagerada. I penso: ara hauries de posar-te a escriure, i em falta literalment moviment interior. Com si veure-ho tot llarg, fosc i costós exigís una agilitat del pensar i una força de voluntat que tinc massa amagada. Aleshores m’enfado amb la genètica o amb l’autocompassió, tot depèn de l’esforç que pugui fer el cor per escurçar la distància entre els jo i els altres i per empènyer-me de nou. De vegades no m’enfado, només m’excuso recordant que no tindria sentit passar per aquest món sobrevolant les intuïcions, sense palpar-les, sense acabar enfonsant-hi el cos petit que em mou i l’ànima que el segueix d’esma. Que no m’han fet per viure com un malabarista de sentiments aliens, com el cínic dels discurs après o el frívol que s’ho mira tot des de la vitrina. Sense embrutar-se, em dic, no hauria après res, només a moure les peces del joc. A estones penso que m’han fet per viure d’estómac i, de propina, quan m’assereno, potser per escriure del que em semblen les coses si les analitzo tranquil·la i els hi puc veure el fons. Quan sóc sota terra només em serveixen els llibres, i encara no tots: les cartes de Kafka, els sonets de Rilke, el Fedre, l’Ió. I l’abraçada del que m’estima més aviat poc. Per assegurar-me, com a mínim quan sento que tot em depassa, que no he de respondre a l’amor. Sempre exigent perquè obliga a escoltar-se més a un mateix que no pas l’altre, perquè obliga a moure la base o fixar-la on era de nou.

Més sobre els alemanys

Vint anys després de la caiguda del mur, el Fòrum de Cultura Contemporània de Saxònia recorre la història dels símbols nacionals alemanys des de 1930 fins ara i sospesa l’estat d’ànim de la població en un dels lands més maltractats del país. La intenció és veure com ha evolucionat l’orgull nacional abans i després de l’holocaust, què hi van suposar els trenta-cinc anys d’ocupació soviètica i, d’alguna manera, comparar les pors i la vergonya d’ara amb el patriotisme desacomplexat dels nord-americans. Els saxons, que van passar de creure’s els amos d’Europa a veure com els russos els hi canviaven les banderes de les façanes i els obligaven a integrar un idioma que repel•lien i un sistema que els aïllava de la resta del país. Dresden i Magdeburg, per exemple, no van conservar pedra sobre pedra, i tot i que Leipzig i Erfurt no van quedar tan malmeses, ells en recorden amb ràbia els últims bombardeigs de l’exèrcit anglès. Gratuïts, m’expliquen, perquè ja havien perdut la guerra i només volien acabar de desmoralitzar-los i de dificultar-los la reconstrucció. D’acord, dic. Perquè parlar de gratuïtat en temps de guerra, precisament en aquell lloc i moment, em sembla una conversa macabra. A banda d’un tema massa complex.

D’entrada hi ha una sala llarguíssima dedicada a la pujada al poder del NSPD i als moments de glòria del Reich, tota plena de fotografies d’alemanys entonant l’himne, exultants davant la imatge del Führer, convençuts d’una victòria històricament justa i imminent. Una pantalla immensa reprodueix la crida de Goebbels a la guerra total, l’any 43: “Els anglesos afirmen que hem perdut la força. I no és veritat que s’equivoquen? I no és veritat que estem preparats per tot?”. En un mur, en lletres molt fines, una cita de Thomas Mann: “I al final, la llibertat, va haver de venir de fora”. La pèl-roja amb qui visc s’ho mira una estona i fa una rialla cínica que acaba amb un punt de nostàlgia i d’agror. “La llibertat”, va repetint, “la llibertat”. M’aturo en una sala estreta on s’explica l’entrada dels aliats al país, però les meves companyes de pis passen de llarg i enceten una discussió sobre quins símbols nacionals es vinculen necessàriament al III Reich i què havien d’eliminar-ne o de disfressar-ne per presentar-se de nou dignament a Europa. Quines estrofes de l’himne conservar, quina de les dues banderes adoptar, què calia fer amb l’àguila i amb l’über alles, über alles que va arrasar fronteres i governs veïns. Una d’elles ataca l’altra: “i perquè canviar l’himne, perquè vam perdre la guerra?”. L’altra se la mira espantada però a poc a va canviant la cara. “La música és de Haydn”, diu. I així van oscil•lant, de la vergonya a la ràbia i a la força desmesurada que ens dóna sempre el ressentiment. Ara relluiran les atrocitats dels francesos i dels anglesos a l’Àfrica a l’Índia, i les matances dels russos al kulags, vaig pensar. I efectivament, no falla. Però totes dues saben que no és la guerra el que no es pot perdonar i sembla que callen i que tornen a turbar-se. A pesar que l’himne fos de Haydn, és clar.

 “I ara?”, pregunta una fotografia d’Adenauer a l’última sala de l’exposició. “I ara res, que Déu beneeixi a Amèrica ” diu la pèl-roja amb una certa malícia i com dient “però que fermi de prop els alemanys”. No li vaig dir res, només que la diferència és si pretens donar-te a conèixer a tu o als valors que encarnes. Només que són molt més que uns botxins: un país que va costar molt de construir i que durant tres segles ha estat sinònim d’ordre, de voluntat, de fortalesa i cultura. Sobretot de pensament i de cultura. I que són l’idioma més proper al logos, la línia fina que agermana pensar i dir, i una de les poques esperances que encara té Europa per deixar de ser una mula vella i acabada que intervé al món com si espantés les mosques perquè la deixin d’emprenyar. Fins que no deixes de ser el que ets als ulls dels altres –un poble titella com nosaltres o una colla d’assassins com ells- no tornes a recuperar-te i a donar el millor què tens. Perquè hi ha molta gent disposada a recordar les misèries d’un poble, però les grandeses, si no les recorda ell mateix, a poc a poc es van perdent.

La Milena de Kafka

A la primera carta que Kafka va enviar a Milena li deia que casi no recordava el seu rostre, i que de l’únic cop que es van trobar només en conservava la imatge vaga d’un vestit blanc que es movia gràcil entre unes taules. Tres mesos més tard, sense veure’s ni una sola vegada, tombava insomne i angoixat esperant una altra carta seva i rellegint fins a memoritzar els articles i les traduccions que ella li havia anat enviant. Kafka, que aleshores ja carregava dos prometatges frustrats, va començar preocupat pels atacs d’ansietat de Milena, per aquella mescla de fortalesa i de fragilitat extrema que de sobte s’obria en una pou abismal i que la deixava prostrada al llit i profundament abatuda durant dies, inclús setmanes. Però sobretot va quedar absolutament fascinat per la fidelitat amb què li traduïa al txec les obres que ell escrivia en alemany i per la capacitat que tenia de sargir i de musicar el que no acabava de rodar a l’original. N’admirava la duplicitat, la sagacitat que li mostrava el fons més roí de les intencions i alhora la paciència i la comprensió que li inspiraven les debilitats i les pors dels altres. Ell, que amb només trenta-vuit anys ja era un vell agre, malaltís i intransigent, un talent decebut i cansat sense força per admirar-se ni per confiar, va trobar en Milena una peça massa complexa per manipular i per fer encaixar en cap de les idees pures amb què solia entendre el món.

Milena és la nostàlgia i la impotència per una llengua que Kafka coneixia i estimava però que no sentia prou propera per escriure amb la ironia i la subtilesa que li permetia l’alemany. És el límit intel·lectual i moral que necessitem tots quan avorrim que ens riguin les gràcies i que ens excusin les errades, el mur que ens fa créixer i millorar perquè ni podem traspassar-lo ni anar-lo canviant. Milena és també la tensió, la dona de l’editor que li assegurava la feina, i les ganes terribles de provar-ho però també de marxar. Milena és el preu de les paraules, d’un “t’enyoro” que es queda a casa i que emprèn el viatge quan ja és tard, d’un “t’estimo” que es va perdent en el temps i entre les cartes perquè cada dia és més suau. És la caiguda dolorosa i profunda que inspirarà els contes i alguna obra tardana genial i és també que, encara que sigui només per contrast, el que l’ajudarà a dormir en pau els últims quatre anys de vida. Després Kafka va conèixer Dora i la va apreciar, va saber què eren la llar i la companyia, però va dur sempre la imatge de Milena al cap, d’aquell vestit blanc que tombava entre les taules, de la dona que li havia ensenyat que no són els homes sinó els segles els que confirmen el valor d’un autor i de la seva pretesa genialitat.