Si alguns articles han aparegut un pèl diferents als diaris és perquè ells tenen els seus llibres d’estil i en aquest aspecte jo estic, com si diguéssim, en etern període d’adaptació.
Darwinisme periodístic
febrer 27, 2012València. Èpica. Tragèdia. Raons.
febrer 27, 2012És preocupant que la policia s’extralimiti, greu que s’escanyi l’ensenyament públic obligatori valencià i una vergonya que es faci mentre tinguin al Govern més corruptes que polítics. Però no fotem: l’Espanya d’avui no és la de Companys ni la de Puig Antich, com es repeteix a les xarxes socials. De fet, tantes tesis i novel·les i pel·lícules sobre la guerra i la postguerra haurien d’ajudar-nos a distingir on som amb uns esquemes un pèl més elaborats. A intuir, per exemple, per què a les últimes autonòmiques valencianes uns populars imputats van arrasar amb 1.211.112 vots i Compromís només va treure’n 176.213. O per què la seva oposició socialista és més inútil que la d’Itàlia. O per què al País Valencià i a les Illes la dreta és més dreta i l’esquerra més esquerra que al Principat, on la qüestió nacional ens aglutina més al centre.
Però no, mola més encetar un aquelarre de consignes sobre els grisos i fer articles en què només hi falta l’Heroica de fons: Ja ho saben. Punt. Explicar amb frases curtes que ve la pasma. Punt. Per comunicar tensió. Sé que sortir a votar cada quatre anys és poc heroic i que anem faltats d’èpica. A més, estar en minoria ens accentua la impotència i per a més inri les necessitats poètiques. Però és estèril col·locar arengues allà on calen explicacions i és vergonyós qualificar el que acaba de passar a València de tragèdia. Sabeu què els hi passa als que han patit una tragèdia? Que callen per sempre més perquè en tenen un record massa dolorós. Pregunteu a l’àvia què és veure un fill afamat o a l’avi què van fer-li a la Model. Entre callar pel trauma com ells i bramar collonades com nosaltres, ens hauríem d’explicar. Explicar, d’entrada, per què un vot dels nostres té més valor que set vots dels populars. Però per això, esclar, caldran més llums i menys sumar-se a aquesta èpica d’amic i enemic entre cavernícola i pornogràfica.
Entendre i fer-se entendre: l’assaig segons Joan Fuster
febrer 27, 2012Deia Joan Fuster que un poble renaixent no crea grans homes sinó grans ambicions entre els seus homes. I costa creure que la València de la immediata postguerra on ell va formar-se renasqués, però sí que cal una ambició colossal per parir una obra assagística tan extensa, com cal molta resistència per parir-la en les condicions en què ho va fer.
Han passat nou anys d’ençà que va aparèixer Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, el primer volum de la nova edició de les seves Obres Completes. I ara Edicions 62 i la Universitat de València publiquen els volums segon i tercer, que inclouen els assaigs, les seves col·laboracions disperses en premsa i els articles que va escriure de manera periòdica per sis revistes dels Paisos Catalans. Les ‘Notes a l’assaig’ incorporen un estudi detallat de la relació que va mantenir amb les diverses publicacions, i a través de les emprenyades dels lectors, les súpliques dels editors i les mil batusses que va tenir amb mitja intel·lectualitat de la Península, hom pot fer-se una idea de la influència i del caracter coratjós però agre de l’autor. I no és estrany: als annexos hi trobareu, per exemple, l’article que ni ell va gosar publicar quan van voler-lo pelar col·locant una bomba a casa seva al 1981.
Dirigida per Antoni Furió i Josep Palacios, aquesta edició aplega textos de to i densitat molt diferents: des de El descrèdit de la realitat -unes primeres divagacions sobre art encara una mica enquilosades; als articles insolents sobre política i religió publicats a Serra d’Or posant a prova la valentia i la paciència dels monjos que el protegien; o al Diccionari per a ociosos, un conjunt d’entrades que van des de l’aforisme al petit assaig i on Fuster corrobora que la vasta cultura i la claredat de l’expressió no estan renyides. Però tot i recollir una obra heterogènia i molt dilatada en el temps, trobem en els volums unes constants claríssimes: una gran lucidesa en el diagnòstic de situacions i conflictes, molta mala llet a l’hora exposar-los, i una prosa seca, amena i molt propera a la oralitat.
Si Fuster va utilitzar un estil planer és, d’entrada, perquè era autodidacta i sempre havia dialogat directament amb els autors que llegia: per això esperava que el lector fes el mateix amb ell. A més, com que creia en la capacitat reformadora de l’art i de l’articulisme, pretenia que aquests arribessin a un públic ampli. Per aquest motiu demanava: ‘cal tornar a traduir Dickens al català, perquè les versions de Josep Carner, magnífiques, fan il·legible al nivell popular un escriptor precisament popular’. I encara, si volia resultar accessible és perquè creia que en aquella Espanya urgia dir algunes coses de manera clara. Per això considerava una llàstima ‘que Espriu hagi abandonat el sarcasme per la supuració metafísica’.
Fuster no va ser mai massa amic de la metafísica, sobretot si hi veia una excusa per no parlar directament, com creia que era el cas d’Ortega y Gasset, a qui retreia que no aprofités la seva aura d’intel·lectual per promoure canvis de cap mena. En canvi se sentia proper a Josep Pla, amb qui va compartir la precarietat econòmica, la censura, l’autocensura i l’hostilitat del clima polític i cultural. Sobre ell escrivia al 1970: ‘Un dels escriptors mes bescantats per la seva propensió bilingüe va ser Josep Pla: ¿Qui no se’n recorda? I no tardàrem a comprovar que Pla era, en realitat, l’autor que més escrivia en català…Avui, davant la massa enorme dels seus papers impresos, fa angúnia –i vergonya– aquell record’ . I encara, per aclarir del tot la seva actitud i la de Pla, hi afegeix uns anys més tard: ‘Els qui som catalanoparlants hem de ser contra natura bilingües’.
Amb aquesta mateixa claredat amb què va parlar del bilingüisme forçat, va repassar la farsa del Compromís de Casp, la bogeria de Nietzsche, la LOAPA, la seva impotència cultural i sexual, el romanç del PSOE i l’OTAN, les costelles de Twiggy. Llegir aquests volums és llegir les foteses i els passatges claus de la nostra història amb els ulls d’un rondinaire agut i atacat pels matisos; d’un pensador heterodox confinat a Sueca que, tot i declarar-se escèptic i fúmer-se de les pretensions últimes de la filosofia, va llegir i escriure per voler entendre i com volent trobar. Ens cal treballar pels que vindran, repetia Fuster. Doncs confiem que la falsa aparença d’Estat que ens han donat les autonomies no adormi grans ambicions com la d’ell.
El ball del president
febrer 27, 2012Tenim els patriotes d’ERC i d’ICV sulfurats perquè el president Mas treu pit nacionalista al FAZ i a Le Monde mentre CiU aprova els pressupostos de la Generalitat amb l’abstenció del PP. Bé, els últims anys aquests diaris només havien esmentat la tal Catalunya per la prohibició dels braus, els gols del Barça i el 10-J, destacant que l’aleshores president Montilla no volia unir-se a l’eslògan separatista d’Òmnium. O sigui que vist el paisatge, que Mas hi parli de l’asfíxia fiscal catalana i de la urgència per confederar-se amb Espanya deu ser un progrés.
Ara, és lògic que el doble ball convergent es vegi com una ensarronada per fer callar l’independentisme mentre es va substituint la juràssica sociovergència per una nova política d’aliances amb els populars. De fet, tots veiem que el PP ha aconseguit un poder i una visibilització nous a Catalunya, veiem que això fa grimpar els del PPC a la política espanyola, però no sabem què en traurem els catalans. Em temo que misèria, perquè encara que els populars necessitin més la CiU de Duran que anys enrere la de Trias, la crisi ens fa del tot vulnerables als equilibris del govern de Madrid per complaure les comunitats on té més pes electoral. Així ens ho ha fet notar la ministra de Foment, que mentre ens informa que el dèficit de 5.700 milions d’euros en inversions que pateix Catalunya s’eixugarà “amb austeritat”, encara va a Brussel·les parlant del corredor central. Tot apunta que els incompliments dels populars permetran que CiU ploriquegi uns anys i que arrasi a les properes eleccions amb les negociacions pel pacte fiscal encallades. Confiem almenys que mentre duri el sainet sobreviurem a l’escanyament i, que arribat el famós xoc de trens, el ball mediàtic del president haurà servit per a alguna cosa més que per fer el mec.
Taps a la premsa
febrer 14, 2012A Josep Maria Planes van pelar-lo als vint-i-nou anys després d’haver publicat cròniques i articles de gran influència. Avui, si un periodista morís tan jove, no ens llegaria ni deu breus sense signar. Se’ns diu que el sector de la comunicació està completament col·lapsat i que per això els júniors no podem tenir ni veu ni vot fins molt passada la trentena. Però diria que l’immens tap generacional que pateix bona part de la premsa de Catalunya ve d’un tap ideològic gens casual (1).
Queda lluny el llibre d’estil d’ El País , el cànon que volia separar de manera taxativa la informació de l’opinió per acabar amb la premsa pamfletària franquista. De fet, trenta-dos anys després que aparegués aquella bíblia, les fronteres entre els gèneres s’han diluït i l’opinió s’ha convertit en la principal font informativa per a molts lectors. I no cal ser l’inspector Clouseau per veure que avui l’opinió no és més que l’exposició de la realitat filtrada per interessos partidistes: per això no és estrany que les tribunes continuïn ocupades bàsicament pels sèniors de la Transició, perquè ells són l’altaveu dels grans partits i els cerbers de la Constitució, sovint obviant que la realitat ciutadana de Catalunya busca noves direccions.
És clar que hi ha júniors llepes, sèniors amb veu independent i diaris que per bé o per mal deixen garlar els més joves. Però en general patim un gran cercle viciós: d’una banda, l’immobilisme del discurs polític català fa impossible que es produeixi la ventilació d’idees en la premsa i el relleu entre generacions i, de l’altra, l’imperi mediàtic dels pares de la Transició perpetua la nostra situació de colònia. Si avui ja no es mata ningú, com passava en temps del Planes, és perquè cap periodista pot aspirar a tenir gaire influència fins que no hagi entès com funciona l’eterna simbiosi entre política i premsa.
1) volia dir casual i no causal però a part d’estar espessa, cada dia sóc més dislèxica.
L’ascensor social
febrer 14, 2012“Els burgesets catalans es forren mentre els del lumpen mengen merda”, diu el tòpic classicista que ens han venut des de la mort de Franco. Ara bé, les exitoses carreres de Carme Chacón, filla d’un bomber, i dels germans Fernández Díaz, fills d’un militar, desmenteixen almenys la part escatològica de la cançoneta. És interessant que l’ascensor social funcioni perquè això descobreix les regles del joc: el que actualment talla les ales a un català ambiciós no és l’origen ni la classe social, sinó que es desviï un pèl dels discursos polítics oficials, que sempre vénen marcats pels equilibris de poder i pels límits que dicta Madrid.
Fa cent anys les elits de Barcelona s’engreixaven aquí, les elits de Madrid s’engreixaven allà i als miserables els mataven de gana a tot arreu. Però d’ençà que l’Estat s’ha fet més extensiu a través de les autonomies, les elits de Barcelona han d’aprofitar les engrunes que regalen a Madrid i qualsevol que vulgui farà carrera si respecta i enforteix el marc constitucional, com fan la Chacón i els Fernández Díaz.
El president Pujol diu que sempre va treballar perquè l’ascensor social funcionés i així, fent que els immigrants i els seus fills progressessin, se sentissin Catalunya com a pròpia. I jo diria que l’ascensor ja rutlla, però que el botó per fer-lo pujar i baixar no és a Barcelona. Principalment perquè la dinàmica del marc constitucional batejada pels nostres partits ha desplaçat, durant els últims trenta-quatre anys, el centre de poder econòmic a Madrid. Un centre que continua acumulant tot el poder polític i la capacitat d’influència: per això el PSOE pot fer ascendir una catalana i presentar-la com l’autèntica renovació d’Espanya, i per això ella predica que s’oposarà com una fera al pacte fiscal i acumula vots dels companys de partits també crescuts -i progressats- aquí.
Entrevista al Molt Honorable -a l’Albert Pla no, a l’altre.
febrer 2, 2012Im Gespräch: Kataloniens Ministerpräsident Artur Mas
febrer 1, 2012Cristians sense Crist i altres conveniències
gener 30, 2012De tota la sarsuela de l’arquebisbe, el més fascinant ha estat la reacció dels agnòstics. Per exemple, l’amic Melcior Comes comentava que això de Déu no ho veu gens clar, però que si l’Església fos un espai per parlar de bondat, amor i convivència s’hi atansaria com algun dia va al camp del Barça. Però l’Església no és un CAU ni la Facultat d’Educació Social i no crec que hagi de ser-ho.
El seu discurs oficial és duríssim i això ha forçat els contestataris a fer mil giragonses. Gianni Vattimo, a Credere di credere , ve a dir: sóc nietzschià, heideggerià, homosexual i, si no és una contradicció magníssima, crec que també sóc catòlic. Com fem molts, Vattimo conclou que el que és fonamental és l’amor, sigui com sigui, i no pas les estructures. Però calen un parell de pebrots -i molta barra, d’acord- per explicar a Déu i als apòstols que si no haguessin viscut tan aviat veurien les relacions d’una altra manera.
Suposo que insistim tant en els valors cristians sense Crist perquè l’alternativa a la moral religiosa està a les beceroles i de moment només serveix perquè Habermas i Apel venguin molts llibres i perquè els comitès d’ètica d’arreu visquin dels seus cacaus ontològics. Ara, és imprescindible que aquesta alternativa hi sigui. Ho diu molt bé la Begoña Román: ens cal passar de la moral religiosa de la bona consciència a una ètica dialògica. Hem de poder parlar de bé i de mal hi hagi Déu o no. Jo espero que Joan Sales s’equivoqués plantejant el dilema vital i moral entre la Creu o l’Absurd i que aquesta ètica dialògica s’imposi. D’entrada perquè els agnòstics no hagin d’anar a buscar valors entre els catòlics carques. Però sobretot perquè els cristians no hagin de sentir-se dir constantment que el seu discurs moral està prou bé però que, pel que fa al tema de Déu, vagin fent via cap al manicomi.
Un moment…
gener 30, 2012que escric un vers i torno. Us deixo sa meva love song, encara que només sigui per riure una mica, que ja convé. Diria que es teus llavis són hiverns i somriures/ Diria que es teu cos el consider i que es meu sentiment se despista/Amb tu i fins a la fi i més/ Nanà-nanà, etcètera.
