‘Estàs deliciosa, Blanche’

Va estrenar-se Un tramvia anomenat desig i Truman Capote ho va veure claríssim: el dramaturg i l’heroïna de l’obra s’haurien pogut intercanviar. Blanche DuBois, la Madame destronada i lasciva, s’ajusta a la imatge que Capote ens dóna de Tennessee Williams en un magnífic retrat. Com ell, Blanche salta de l’eufòria al desconsol prodigiosament, es justifica sense que ningú l’hagi atacat, sedueix de forma grollera i és prou conscient de la seva follia per no ser boja del tot. L’obsessió per la decadència i la mort -que feia de Williams un terrible hipocondríac- la converteix a ella en un espantall grotesc que amaga el rostre i l’edat. ‘Estàs deliciosa, Blanche’, li diu la germana com sol parlar-se als malalts terminals.

La criatura és alcohòlica com el seu creador. I si és evident que -com diu Sánchez Pinyol- ‘ser alcohòlic no et fa més autor’, també ho és que hi ha un lligam molt estret entre el geni i el vici. En general perquè aquesta addició denota impotència per trobar escalf al món. Impotència que, en l’autor, creix en veure el buit que s’obre entre les idees i la seva concreció. Com més veus el fons de les relacions, més deu costar suportar-les i narrar-les conservant-ne la tensió i la complexitat. Per això el llistat de literats alcohòlics no cabria en deu articles com aquest: perquè hi ha vivències que només poden pair-se amb aiguardent, perquè els grans no les escriuen per oci sinó per necessitat i perquè molts no ho fan reposats sinó que mantenen una relació tràgica amb la vocació que els salva i alhora els turmenta.

Williams deia que entre els seus personatges només sabia representar-s’hi a ell. I potser és cert i un geni és tan complet que es projecta en totes les criatures sense esgotar-se en cap. A Md. DuBois, però, se la relaciona amb Rose, la germana neurastènica que va acabar vegetal. Quan van preguntar-li si la Blanche era ell o la Rose, Williams va dir que no ho sabia. Al final res ens distingeix a nosaltres dels nostres records, sobretot si són dolorosos. Sartre li retreia a que parlés massa de sentiments i poc dels conflictes socials. Tan de bo el francès hagués parlat amb tanta honestedat d’aquells com Williams va fer-ho dels seus traumes. ‘Estàs deliciosa, Blanche’, li deien abans de dur-la al maniconi. I potser, abans que a ell o a Rose, és a tu i a mi, lectors, a qui Williams convenç de no abandonar-nos i distreure la mort.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: