Encara el Bé i el Mal

Diem ‘diable’ i ens sobrevé el nom de Goethe però Pessoa, C.S Lewis i molts altres també l’han fet parlar. A Diable, l’última novel·la que va escriure, Tolstoi el presenta en forma de pagesa riallera que tempta el pobre Irtèniev, un noble casat amb una esposa modèlica: i és que Lisa, convençuda que el seu marit és l’ésser més intel·ligent i pur de Rússia, viu consagrada a propagar llur intel·ligència i puresa. Com tots els matrimonis que rutllen, es parlen buscant la mútua aprovació. I la troben, òbviament, que el món ja és prou cruel i no cal que ens qüestionem a casa. Irtèniev es mira la dona, la filla, la rica hisenda i no ho entén: per què tenint-ho tot ha d’anar darrera la pagesa? Per què si pot enllitar-se amb la seva noia delicada, entre llençols de seda, ha d’embrutar-se en una cabana com un gos petaner? I desesperadament reclama al seu confident que el salvi de si mateix. Hi ha en mi, li diu Irtèniev, alguna cosa que crema.

L’abisme abans que la pau, la temptació abans que la vida satisfeta. I, per descomptat, també la influència del diable és més fàcil i atractiva de mostrar que la de Déu. Fins i tot en el cinema. Per això Des dieux et des hommes, l’extraordinari film de Xavier Beuavois que França presenta als Òscar, té el mèrit doblat: treu rèdit d’un tema que no ven i ho fa profundament, sense patetisme ni pedanteria. Deia Kierkegaard que molts filòsofs volien anar ‘més enllà’ de la fe sense haver-la comprès. Molts filòsofs i Pedro Almodóvar que, a La mala educación, ja ens va explicar que la fe és l’excusa que els capellans –depravats tots, evidentment– aprofiten per atansar-se als nens. Des dieux et des hommes no va tan ‘enllà’ però procura mostrar l’inexplicable a través d’una comunitat monacal instal·lada a Algèria, que compleix amb el perdó i el lliurament cristià fins al final. En aquests monjos tossuts, com en l’Iréniev de Tolstoi, hi ha alguna cosa que crema. Quan perseverem en una direcció que sabem que no és la més intel·ligent, es continua fent el misteri. No és l’instint el que esclavitza Iréniev ni és la vanitat el que manté ferms als monjos. Són el Mal i el Bé que encara desconeixem i que desvien la previsible utilitat que, si no, guiaria la vida dels homes. I francament, quan no s’és Nietzsche, anar ‘més enllà’  acaba sent el recurs que tot petulant usa per assentar, amb els seus prejudicis, els prejudicis de la gent.

Anuncis

7 Respostes to “Encara el Bé i el Mal”

  1. tirantlobloc Says:

    Contra el relativisme, diferenciar el Bé del Mal… Amb quins arguments? Amb l’instint humà i la percepció del que és bell i del que no ho és.
    Som el què sentim i com ho sentim. La percepció és el nostre coneixement.

  2. bothcoconuts Says:

    Encara un nivell per sota d’aquest dualisme moralitzat un creu advertir el “monja-jamón” del bell/sublim. L’ordre que vol caos y el caos que vol ordre; una dinàmica que no necessita més motius per articular-se.

    Respecte la petulància… tot sovint rau al malentès, crec jo.

    Interessant tot plegat, sip.

  3. Ignasi Llobera Trias Says:

    Hola Anna, feia dies que no et comentava, tot i que et contiuo seguint a l’ARA amb regularitat suïssa.

    Suposo que, com sempre, et comento amb la voluntat de matisar algunes de les idees del text, més que de mostrar-m’hi radicalment en contra. I comprenc que en un text curt no hi ha lloc per matisos. Però pot portar malentesos. L’agraïment pel text, interessant i apassionant, el dono per descomptat.

    És ben difícil que Almodóvar volgués dir el que tu li vas dir. I que denuncïi certes realitats de l’església catòlica, llastimosament molt presents a casa nostra, a Irlanda, etc., és un deure que els artistes compromesos no haurien de defugir. I és ABSOLUTAMENT FALS que aquestes realitats es donin per igual a dins o a fora d’institucions d’aquest tipus. Crec que l’església té bona feina en repensar-se.

    I quan s’utilitza Déu o el Diable en el món literari o cinematogràfic, la majoria de cops no és per plasmar l’experiència mística que certes persones diuen que tenen al respecte (amb tots els respectes per ells, que avui no és el dia d’anar contra seu), sinó per plasmar les virtuts i els vicis de la naturalesa humana; “el Mal i el Bé que encara desconeixem”, com tu molt bé dius. Essent així, el Diable és més bona icona del mal que Déu del bé. I, havent dit això, afegiria que són icones que han quedat antigues i que ja no reconeixem (tu mateixa no anomenes autors contemporanis, més que Almodóvar al que ja he defensat). Per Bé o per Mal? Això cadascú s’ho coneix.

    Salutacions.

  4. Efrem Says:

    La gravetat de la vida: quan perseverem en una direcció que sabem que no és la més intel·ligent, es continua fent el misteri. 🙂

  5. Xavier Says:

    Anna, a mi també m’ha cridat l’atenció aquesta frase que destaca l’Efrem. Suposo que vols dir que qualsevol persona amb un poc d’enteniment (no necessàriament racional, pot ser intuïció intel·lectual), pot reconèixer el mal com un error. Això no obstant, alguna cosa ens arrossega vers el mal. L’atracció dels abismes. I és un misteri, sí.

  6. Xavier Says:

    Ahir vaig anar a veure la pel·lícula. I bé, ara entenc que això de “quan perseverem en una direcció que sabem que no és la més intel·ligent, es continua fent el misteri”, va també pels monjos. En el seu cas el que seria intel·ligent seria fugir. En comentari d’ahir pensava només en l’atracció vers el mal, però et referies també a l’atracció vers el bé. Vaig llegir massa depressa.

  7. Gemma Campabadal Says:

    El problema és que pensem que sabem quina opció és l’intel.ligent i quina no. I pensem que ho sabem per les limitacions que tenim en copsar els fets del món exterior (i l’interior!), per l’imprecisió del llenguatge, per les aproximacions que fan contínuament els models científics. Es tracta de disminuir el desconeixement en el possible per tal d’augmentar la justícia. Com que la incertesa o el misteri existeixen -i potser ho hauríem d’agrair perquè ens evita el determinisme, perquè ens permet les segones oportunitats- entenc que cadascú els comporti com pugui, uns fent exercicis d’escapisme, altres de relativistes, o fent substitucions, suïcidant-se, o amb la fe.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: