La gràcia del dietari (ARA)

Des dels crits angoixats d’Unamuno a les paraules planeres i franques de Sandor Márai: si un sentit tenen els dietaris és que hi preval el mostrar-se a la perfecció formal. Llegeixo Octubre, el dietari de Miquel Pairolí que trobareu ressenyat per molts autors gironins. Un text de paraula molt calculada i de ritme molt ben portat. Si m’ha interessat és perquè al crit de ‘Beckett’ o  de ‘Camus’ ja remeno la cua, però com a dietari l’he trobat tou i poc arriscat. És Cultura que s’embruta amb guants: apunta a Sánchez Piñol, amb qui s’atreveix tothom, encara que per mi no és l’autor que més enganya.  ‘Refugis…’ repeteix Pairolí evocant unes paraules de Kafka; i sembla que s’hi complau. Quin drama, el d’aquest país: els savis es refugien i s’exposen els analfabets tronats. Diferent és Tot el que tinc, de Miquel Colomer, que sense excel·lir en la prosa, és palpable i evita el mépris de l’intel·lectual. Caldria poder parlar de tot, com Cesare Pavese fa, sense deslligar-ho de la pròpia vida. Perquè només la vida encén la vida i només llegint-la a ella podem millorar.

Sóc d’una generació que ha viscut molts professors a sou i pocs mestres. D’un país on no hi ha terme mig entre el periodista que es creu objectiu i l’acadèmic de despatx. Formo part d’un Estat on els diaris viuen de furgar les pors i els prejudicis dels ciutadans. Vull dir que els joves que intentem pensar, ens ho hem de fer sols i a pesar de la universitat i la premsa. Que el contacte amb el jo íntim dels homes intel·ligents, que és la forma més efectiva d’entrenar el pensament, el fem a través d’epistolaris, memòries  i diaris. Si agafes un dietari és per entendre les pors concretes del seu autor i per parlar-hi de cor, no a través de reflexions generals o evasives. Agafes un dietari per llegir-hi vida que es mira de forma honesta i que s’explica, no peces que llueixen en forma de conte o de petit assaig. Si recomano els dos dietaris és motius contraris: a Tot el que tinc hi vius l’home per dins i a Octubre hi ha veus comentaris aguts i lliçons magistrals. Pairolí té un apunt sobre joventut i ignorància que potser m’hauria d’aplicar. Però la meva ignorància em diu que la gràcia del dietari no rau en l’abast dels temes o en la bellesa de la prosa sinó en la voluntat de mostrar-se, fins i tot en el que hem fracassat. En despullar-se, si és possible, oblidant que et llegiran.