Una altra Rodoreda, sisplau (ARA)

L’any 1946, Mercè Rodoreda ja havia patit tot el que una dona és capaç patir: com a esposa morta de repugnància i mare sense instint maternal, i com a escriptora amb una carrera truncada. S’havia convertit en l’eterna amant, primer de Francesc Trabal i després d’Obiols, amb qui va mantenir la relació més malaltissa (i més fèrtil) que ha donat mai la cultura catalana. Havia fugit de dues guerres per acabar trobant només el silenci absolut de l’exili. I encara, quan tot semblava calmat, el cos se li va rebel·lar: se li va paralitzar la mà dreta. Podia cosir i de fet va fer-ho per sobreviure, però era incapaç d’escriure. Quan al final va trobar a Ginebra una certa pau, va començar una activitat frenètica de casi 30 anys. Li calia venjar-se del temps que li havien robat, buidar tot el que s’havia empassat. Volia, li diu a Anna Murià, fer alguna cosa de pes pel seu poble.

Sempre que sento una escriptora d’ara queixar-se, penso en el seu cas. Si el nivell d’una  novel·la ve marcat pel dolor que ha viscut la seva autora, estem acabats. Estem condemnats a novel·letes que tenen més d’excusa que de drama real, i només des del drama real poden escrutar-se l’home o la tragèdia d’un poble. Condemnats a històries toves i moralitzadores de xocs culturals, a catàstrofes que només ens semblen catàstrofes perquè tenim l’ànima consentida i molt flàccida. Si no podem escriure res que no haguem imaginat i d’alguna manera experimentat, amb l’extensió de les democràcies occidentals, matarem la bona novel·la. No les he llegit totes, és clar, les novel·listes catalanes actuals. Però n’he llegit moltes, sobretot de premiades, i enlloc he trobat un personatge a l’alçada de la Colometa, aquella a qui els envejosos o els incapaços de concebre la postguerra han tractat sempre de bleda. No he trobat cap passatge tan ben escrit com els ‘Els nens’ o ‘Ramon i Maria’ de Mirall Trencat, ni sobretot he trobat cap novel·la que s’aproximi en qualitat a La mort i La Primavera.

No seré jo qui descobreixi que el dolor ens fa llegir l’home i el món de manera més lúcida i penetrant, i que per això aquella generació va llegar-nos obres de tanta volada. Només confio que la imaginació salvarà la petitesa de moltes vides actuals i que no ens caldrà una altra guerra perquè surti la nova Rodoreda, algú que continuï el camí que ella va prendre de Victor Català. Per fer alguna cosa pel nostre poble i per ajudar, de passada, a la igualtat que algunes proclamen tant.

Advertisements

4 Respostes to “Una altra Rodoreda, sisplau (ARA)”

  1. Enric H. March Says:

    Anna, et llegeixo i a estones em sento a mi mateix. Això no diu res de tu, ja ho sé, però t’he començat a sentir avui. Dóna’m temps. En moltes coses no coincidirem, però si hem de dir coses de la Rodoreda, en els termes que tu ho has dit, ens entendrem. Que ja és molt! I si una guerra no, una bona sacsejada sí que cal per veure què cau de l’arbre. Deia no fa gaire en un dels meus articles que per saber què volem ser abans cal saber de què estem fets. T’aniré seguint.

  2. Efrem Says:

    Crec que ara es suïcida un percentatge molt més alt de persones, de dolor no en falta, sobretot psicològic, que és el camp de conreu de l’escriptura; el problema són els analgèsics, que valgui l’analogia… ens minen la capacitat autocurativa i per això tant de desastre. Abraçada.

    • Anna Punsoda Says:

      crec que el gran problema és no tenir problemes prou grans com perquè l’estat ideal (això és tenir qui t’estimi, una certa salut i un certa seguretat econòmica) no et sigui suficient. un petó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: