Wilde, dues coses

En qualsevol país civilitzat, fer alguna cosa amb Oscar Wilde que no fos llegir-lo, hauria d’estar penat.  Fa uns anys vaig anar a veure La importància d’anomenar-se Ernest en un teatre madrileny ple de cacatues enjoiades i d’actors xarons que s’escoltaven i s’escoltaven i s’escoltaven: un espant. Fa cosa d’un mes, un director inconscient va deixar a mans del Joel Joan i de l’Àngels Gonyalons Un marit Ideal  i ells van fer, lògicament, l’única cosa que saben fer: sobreactuar i fer perdre tota la subtilitat als diàlegs. I dimecres vaig veure una pel·lícula que feia dir-se El retrat de Dorian Gray i que espero que aviat desaparegui dels cinemes. Comparar aquest filmot amb la novel·la seria mostrar molt poc respecte i agraïment per un dels homes que més bones nits m’ha fet passar. Pel que crec que és un dels productes més fascinants, una de les plomes més sensuals i la ment més aguda que ens ha donat la literatura anglesa. Només dir-ne dues coses: si Dorian no es casa amb l’actriu no és perquè perdi la innocència fotent-se al llit amb una meuca. Només un imbècil deixaria una dona amb il·lusions per una altra dona amb més il·lusions i per tant per algú més susceptible de decebre’s. Si Dorian deixa Syvil és perquè l’actriu, en enamorar-se, perd el talent, la gràcia, la naturalitat, la força. Perd tota la capacitat d’actuar perquè, quan accepta  el viure, perd la necessitat de somniar i per tant de crear. Abans veia en ella centenars, milers de dones, veia en ella tots els papers que cada nit representava. Syvil era per ell un ésser indeterminat, mudable, capaç d’excitar-li el cervell i de passejar-lo per infinits móns possibles. Ara només hi veia una actriu impostada que aviat li preguntaria perquè arribava tan tard a casa i amb qui havia estat. I quina persona, amb vint anys, es resigna a no poder imaginar? Només algú sense esperança, algú sense set de trobar la part que li falta per ser allò que creu que ja és. I la segona cosa: no és només Herny qui se suposa que malmet l’ànima de Dorian. Dorian tampoc és tan imbècil per deixar-se seduir per un home que piula molt però que viu amb coragror. Si Dorian es va transformant és perquè llegeix l’obra d’un francès que podria ser Sade on s’hi descriuen uns plaers que intuïa però que no gosava tastar. No és el poder del món real sinó de la fantasia, el que Wilde volia explicar. I el preu que paguem quan ens creiem la pel·lícula que un altre va escriure per escapar de la por que es feia en mirar-se al mirall. La fascinant fragilitat i el misteri de l’ànima:  que d’una banda creiem que pot ser-ho tot però que, de l’altra, ens sembla que no acaba sent res que no fos en llavor. Bona nit.   

Advertisements

5 Respostes to “Wilde, dues coses”

  1. Jaume Says:

    La veritat és que potser s’hauria de mirar si els articles 323 i 432 del Codi Penal s’apliquen per aturar aquestes coses. Penen els delictes contra el patrimoni històric i la malversació de fons públics i resumeixen bastant el que fan totes les administracions quan se’ls encarrega promoure coses com l’art i la cultura.
    Recordo haver vist fa temps l’adaptació al cinema de “The Importance of Being Earnest” d’Anthony Asquith i em va agradar. No crec que passar el vídeo als alumnes d’institut (subtítols en català) sortís gaire car.
    L’article molt bo. Només us demanaria que corregíssiu la paraula “sed” que està en castellà i el participi de “foten-se” que hi falta una t. Us prego que perdoneu el meu perepunyetisme.
    Bona nit.

    • Anna Punsoda Says:

      Ei gràcies per les correccions. vaig escriure-ho a raig i no m’ho vaig mirar massa, per no dir gens. miraré també aquesta adaptació que em dius. tu saps perquè ho han traduit al català per “anomenar-se Ernest”? si la gràcia és precisament la pregunta per la identitat…vull dir pel ser de les coses, no? bé, no ho sé, merci. una abraçada i benvingut al blog

  2. Josep Says:

    més raó que una santa, Punsoda. no he vist mai res ni al teatre ni al cinema que fos digne del text. Espero que no anessis a veure Hamlet al TNC…quina meeeeeerda. suposo que no et veuré aquest estiu, que vagi bé per Hamburg i l’enhorabona pel B2. ETS UNA CABRONA, que ho sapiguis, t’has passat les classes pels dallonsins i aprovada. a mi m’han f…. saludus dolça

    • Anna Punsoda Says:

      Mite’l! si que estàs escatològic, no? no pas, no vaig anar al TNC. per cert que l’altre dia vaig pensar en tu. Hi ha un passatge, al difunt Mattia Pascal, on parla de les diferències entre la tragèdia clàssica i la moderna que em va semblar brutal, però brutal eh. a la pàgina 152 de Proa. I merci per això del B2. cada vegada que rebo sort immerescuda temo més el judici final. hehe. em sap greu això teu. ens veiem un dia i sort amb la tesina.

  3. Jaume Says:

    A mi em sonava que aquesta comèdia l’havien traduïda al català com “La importància de ser Franc”, ho he googlejat i a la wikipedia en anglès hi ha un paràgraf sobre com han traduït el títol de l’obra en diferents idiomes.
    http://en.wikipedia.org/wiki/The_Importance_of_Being_Earnest
    La traducció catalana original respectava el doble sentit. El motiu pel qual en algun lloc han passat a traduir-ho com “anomenar-se Ernest” suposo que deu ser per fer la versió directament del castellà i en el “món de la cultura” devien considerar que això de que en una llengua fos Ernesto i en l’altra Franc atabalava massa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: