Nota

Em pregunta una companya perquè tinc aquest blog i em diu que escriure tan sovint, sent tan jove, em dispersa. Se suposa que hauria de preocupar-me per treure matrícules memoritzant uns apunts absurds que oblidaria just després de buidar el pap. O per acumular dades i més dades i, d’aquí uns anys, escriure uns llibres que no llegiria ni Déu perquè l’Omnipotent, pobret, no els comprendria. Tinc aquest blog primera perquè em plau i perquè he passat més bones hores fent posts que fent cerveses en taules on he arribat de forma incomprensible.  Després perquè no crec en res que no es pugui comunicar. És evident que hi ha nivells, però molt sovint la ignorància que atribuïm als altres és proporcional al poc esforç que fem per explicar-nos. Conec molts lectors que han superat la imatge pueril de Plató pel Café de Ocata o que es preocupen pel que passa al món a través del Pérez Colomer. Tinc aquest blog perquè m’ajuda a calmar-me, a agilitzar la meva relació amb el llenguatge, a modular els tempos d’un text. També perquè sé que agrada a determinada gent, que hi passen bones estones i perquè, a través del que  visc i explico, els ajudo a preguntar-se i potser a entendre’s: no som tan diferents. A més a més, quan parlo amb ella, amb la meva companya de més matrícules que excel·lents, no tinc la sensació ni que sigui més culta ni més espavilada. Només que perpetuarà l’espècie d’un prototipus de professor universitari, vanitós fins a l’extrem, que parla xuclant-se-la, i que complica el que és simple i obvia el que és complicat per semblar més intel·ligent.

Aquí hi faig retrats i hi estructuro idees que aprofitaré després. És, a més a més, l’única cosa que no faig per diners, per compassió o per reconeixements. La faig per necessitat i per entusiasme: en el meu cas són el mateix. Com tothom que s’ho admet, només estimo el que em resulta imprescindible: quin desgast, estimar res més! Fa uns anys, quan X. em va dir que m’estimava per necessitat, perquè l’ajudava a corregir-se i a superar-se, vaig emprenyar-me de forma considerable. Cony d’usurer –vaig dir-li- podries vestir-ho una mica més! Però al final he desistit de les posades en escena, dels somnieigs fútils que arriben i marxen i que no ajuden en res. L’amor, si és sincer, extenua, ni és fàcil ni és sempre plaent. De fet espanta terriblement i quan te’l trobes de cara i veus el que obliga, el que compromet, quan imagines el que patiràs, el que patireu, fugiries corrent. El que és estrany, a dies penso, no és que hi hagi tants divorcis sinó que encara hi hagi tants casaments.  Però cal evitar la hiperconsciència.  I de vegades apostar a doble o res. Bona nit.

Advertisements

7 Respostes to “Nota”

  1. alex Says:

    Jo ja et vaig descobrir pel blog del S.S i ja et dic que no sabria res de llibres sense els teus posts. tens que pensar que per un ordinata això és molt dur!! Bona nit guapa

    • Anna Punsoda Says:

      Hosti Àlex! Ara feia dies que no em deixaves cap comentari. Com estàs? De vegades penso en la teva nena i això que només la conec per foto (coi d’instint…)!Tu també, mira que dir-te ordinata…Per cert: “tenir que no”, és haver de. aquests de bcn parleu ben malament. un petó i gràcies

  2. Efrem Says:

    I jo, vaig ara mateix a la vitrina i em poso una copa de vi per celebrar-ho i brindar, representar així (d’alguna manera si més no) la meva fe en que no perdràs ni l’estima, ni la necessitat, ni l’entusiasme! (Estic convençut que quan la fe és representada es vigoritza, i vos se la mereix gran!). Nit ben bona i bonics somnis ben bons més! :P!

  3. Karim Ali Otger Says:

    Em limito normalment a fer que si amb el cap lleginte i no voldria opinar, però… Diu que l’amor tot s’ho val… menys la presó del matrimoni. Perds l’identitat i acabes sent tant sols un factor exponencial. A doble o res sempre perds. Comprovat.

    • Anna Punsoda Says:

      també deia un personatge de wilde que estava massa enamorat per casar-se… no ho sé, otger. potser només cal buscar la manera. la persona no cal buscar-la, te la trobes i, o hi encaixes i tot flueix, o creixes i fas créixer, o adéu. saps que t’admiro, però també sóc tossuda fins a l’extrem. a més a més, només m’agraden els homes prou valents, molt intel·ligents i força generosos, i que reuneixin les tres condicions en conec poquíssims. si aposto a doble o res, tranquil que no m’arruïnaré. sino, ja m’arreplegareu. un petonet

  4. Karim Ali Otger Says:

    Oi tant que si que et cuidarem.! Unes tiretes per les rascades, un brou de comprensió i un munt de kleenex pels moquets… i després, apa, altre cop a la batalla! No facis gaire cas d’un vell cinic. Si coneixes aquests tipus estupendous tens moooolta sort. Semper fidelis, Annushka!

    • Anna Punsoda Says:

      No ets cap vell cínic, només un romàntic cansat d’experimentar . i va, que la cançoneta del victimisme és impròpia de tu. més quadres i menys pedres a la pròpia teulada. una abraçada i ens veiem a la presentació del llibre del colo.
      pd: un dia haureu d’explicar-me qui va començar la conya d’annushka punsoliaska…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: