13/05/10

J. em confessa que sempre ha sentit una gran, una immensa compassió per Charles Bovary, i a mi la víctima sempre m’ha semblat ella, l’Emma, la terrible Emma, la infidel, la traïdora, la mentidera. Una maltractament psicològic com el que ella perpetra sobre el pobret marit és la conseqüència lògica, inevitable, de casar-se amb un calçasses que no vol deixar de ser-ho. Vull dir que l’amor és també una qüestió de límits, un equilibri de forces, un joc de dominis: si avui m’obres la porta de casa i em passejo pel teu rebedor com si en fos l’amo i senyor, si només mostres cavalleria i no suspicàcia, si ets tot atencions i no dius mai prou, demà em trobaràs al bany exigint massatges. La dona, si és ambiciosa i fuig d’ella mateixa a través del marit, va provant, va provant, va provant; i si no la frenes, no para. Si té força, t’exprimeix, substitueix la teva ànima per la seva, et xucla l’empenta, controla les teves il·lusions: aleshores et trobes als cònjuges i no saps si la madame passeja l’home o si passeja al gos. Quan veig aquests eunucs ben afaitats i amb el polo groc del Lacoste, penso en el meu pare i en el seu pare. La meva àvia era una mala bèstia i va castrar-los als dos: era com si, amb els anys, ells haguessin perdut la força i les ganes de viure, la capacitat per prendre decisions, l’autonomia per moure’s sols; com si tota la seva maduresa fos una terrible regressió a la infància imbuïda per aquella donota envejosa i malaltissa. Per això i a pesar que costi, a pesar del llit sol i de les nits de pluja forta com aquesta, no busco fusions, ni fer un únic cos, ni cap altra excusa per no aguantar-me per mi mateixa. Ja n’hi ha prou, de buscar pares protectors.

Repasso El Jugador de Dostoievksi i em fixo en la figura de l’anglès, molt poc descrita però molt ben mostrada. Mister Astley és tot elegància i timidesa,  i amaga, com tot bon gentleman, una quantitat terrible de ressentiment. La timidesa afina l’enginy, l’agudesa, però produeix una ironia que, a la llarga, acaba amb un odi i uns menyspreus furibunds. El tímid, si és intel·ligent, primer és condescendent, i després sol enfadar-se amb el món perquè aquest no li reconeix el talent (un talent que, per por a decebre’s, no s’esforça a demostrar).  

Quedo amb un noi que suposadament vol seduir-me: encara no m’ha saludat, que ja em  parla d’economia. Em pregunta si, “segons el teu criteri, Anna”, la culpa de la crisi és de la socialdemocràcia. M’agafen unes ganes terribles, però terribles, d’apunyalar-lo i de fugir. Però no per fer-lo patir sinó per saber si és capaç de fer o de dir alguna cosa amb naturalitat, encara que sigui un crit.  Tanta postura, tanta cita, tanta dada, la forma com fa petar les dents i com s’aparta el serrell, em desperten la part cavernícola.  La contemporaneïtat ha traslladat la petulància de l’àmbit de l’art al de l’economia. Eugeni d’Ors seria ara un economista mediàtic. Hi ha un tipus d’home, el self-made man neoliberal que va de cínic i que només sap parlar d’USA i de la meritocràcia, del que no m’enamoraria mai. Són l’única espècie que em fa dubtar si no hem passat, directament, del mico a la màquina.

Anuncis

8 Respostes to “13/05/10”

  1. Efrem Says:

    Eunucs hahaha quina paraula més preciosa!! M’encanta. Però tot això són només parides, l’important és la crisi, de qui és culpa, segons el teu criteri, Anna? Dels imbècils de la (social)democràcia o dels eunucs? Hum… No m’he decidit a posar la coma, no fos cas que la culpa fos dels imbècils de la no-democràcia. La crisi és la viagra dels eunucs, això sí.

    eunucs eunucs eunucs xDDDDDDDDDDDD!ahh eunuucs :)____

    Per cert, ara seriosament, per què creus que la timidesa afina l’enginy?

  2. Anna Punsoda Says:

    Perquè el canal de comunicació entre l’emissor i el públic és un fil prim, perquè la timidesa obliga a treballar amb implícits, a dir el que vols dir sense dir-ho clarament, per tant obliga als eufemismes i a guanyar distància respecte les paraules. qui no té problemes per dir el que vol dir, no s’esforça a buscar la manera. petons

  3. octopus Says:

    estic completament enganxat al teu dietari, Anna. cada dia miro a veure si has penjat una entrada nova. t’ho dic de veritat, crec que ets molt bona i que hauries de trobar la manera de poder viure d’això. no deixis d’escriure, segur que un dia donarà el seu fruit

  4. Efrem Says:

    Com a tímid et puc assegurar que la timidesa a mi no m’ha afinat l’enginy (em sembla, vaja)… Més aviat és font de contínua frustració, la frustració en un bon context (en persona amb forts anhels (jo no n’he conegut mai cap)) sí que potser podria desenvolupar l’enginy…

  5. Anna Ortin Says:

    Que gran Anna

    Jo crec que aquets individus neointel·lectuals són l’últim home de Nietzsche. Parafrasejant-lo, són com els polls, són els que van donant saltirons frenètics i impostats per la vida, són aquells en els que ha mort l’autèntica capacitat creadora, ja no saben engendrar aquella estrella que dansa. I podria seguir… però és més fàcil que agafis el zaratustra i et trobis allí descrit al teu pretendent..

    per cert, m’han entrat ganes de rellegir madame bovary i el jugador Ja en parlarem un dia de victimes i botxins, i de dèries judeocristianes, com no

    petons

  6. Agusti Says:

    Òndia, vostè està força inspirada darrerament. Quina claredat en aquest fragment del text:
    ” La dona, si és ambiciosa i fuig d’ella mateixa a través del marit, va provant, va provant, va provant; i si no la frenes, no para. Si té força, t’exprimeix, substitueix la teva ànima per la seva, et xucla l’empenta, controla les teves il·lusions: aleshores et trobes als cònjuges i no saps si la madame passeja l’home o si passeja al gos.”
    I si a més, hi afegim un cert feminisme amarat de ressentiment i puritanisme laicista, llavors ja podem treure el Sant Cristo Gros !!!

    Ja fa un cert temps que m’he adonat que moltes dones, potser per natura, manifesten la tendència a no acceptar els limits, a voler-los trencar continuament, en un moviment d’expansio que s’ho emporta tot pel davant: marit, amant, fills, filles, … Quan en aquestes situacions un home es manté ferm, dret, sense discutir, però tampoc sense cedir, llavors el que sovint passa és que les dones en qüestio desenvolupen comportaments histèrics d’una agressivitat inimaginable.
    Un dona forta accepta els limits de la realitat, ja que la seva identitat personal no es troba condicionada en darrera instància pel context. Una dona feble cerca menjar-se el context, ja que es confon amb ell i la seva identitat n’és esclava.
    No sé si m’he explicat prou bé, però aixi ho deixo

    Que passi un molt bon dia

  7. balt Says:

    Molt bon article Anna! Però perdona que discrepi una mica. No crec que tota la culpa sigui de la dona ambiciosa o mala bèstia. Crec que els límits els hem de tenir clar tots, homes i dones, perquè si no, pot passar el que per desgràcia tant tu com jo vam viure de prop. Jo he de saber què és el que puc tolerar de qui sigui: pare, mare, home, dona o l’estel del matí. I si cal fotre un cop de barra i trencar-li el braç, a la sogra, com aquell home de Maravella doncs… se li trenca, perquè el braç es cura però si et perden el respecte això ja no es recupera mai més. I està vist que a les males bèsties només se les pot combatre amb les seves mateixes armes. Les bones persones mai et plantegen aquests dilemes, simplement perquè el respecte que et reclamen per a elles primer te’l donen a tu. (M’ha bullit una mica la sang, no trobes?)

  8. irene Says:

    jo no sé si em fa més pena en Charles o l’Emma. el que està clar és que la pobra Emma s’ha cregut massa llibres i busca la manera més absolutament convencional d’allunyar-se de convencionalismes: l’adulteri, estratègia inútil per buscar el gran Amor Omnipotent (que al cap i a la fi només l’aconsegueix sentir el personatge més patètic de l’obra, el seu marit). de fet, tant en Carles com l’Emma em semblen uns ingenus totals, en Carles perquè només es dedica a ajudar a la seva dona a aconseguir amants sense veure res a un pam de nas i l’Emma perquè es creu alternativa i és la més convencional i burgesa d’esperit de tot Yonville i rodalies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: