A la meva tieta

Avui, als vuitanta-set anys, ha mort la meva tieta, la que ha estat la vídua més jove de Concabella. Des dels vint-i-quatre anys que guardava la memòria del meu tiet. Quan Nietzsche defineix la promesa com la memòria de la voluntat sempre penso en ella. En què devia sentir davant el cadàver fresc, i què devia esperar als seus trenta, quaranta i cinquanta anys, quan s’anava fent vella i quedaven lluny la guerra, el casori, la casa plena i el tiet. En com deuen assecar-se uns llavis quan fa molts i molts anys que no besen, en l’última nit de llit calent, en l’últim cop que devien bressar junts la nena. En com es torna d’esquerp el cos ressentit que pateix.  Ell, quan van entrar els nacionals, va ser deportat en un camp a França i va trigar temps tornar a Concabella. Un cop a casa, va morir poc després d’una malaltia als ronyons que, vés a saber, deien que era seqüela de guerra, de dormir massa temps sobre neu.

Això, que no és res, és d’alguna manera per ella. Perquè tota sola va tirar endavant amb una nena de mesos i perquè va quedar-se sense ell quan, passada la guerra, s’esperaven absurdament millors moments. Tot això la va fer dura, molt dura, i un pèl freda. La meva tieta va ser una dona generosa, treballadora i soferta. Però sobretot va ser una dona valenta. I la millor vetlladora de memòria que conec. Quin Déu és aquest que s’endú un pare novell sense que pugui veure créixer la nena? Quin Déu s’endú l’home que no ha tingut ni temps d’acostumar-se a l’anell? Potser només un Déu capaç d’infondre seixanta-tres anys d’esperança serena.  Només un Déu capaç de fer possible la promesa per enganyar la mort i per mostrar-nos un temps diferent.

Anuncis

5 Respostes to “A la meva tieta”

  1. Carme Says:

    Preciós comentari, Anna! Crec que ara té una vida plena, la que se li va escatimar en aquest món; ho necessito creure, perquè si no, tot seria força estúpid… Ara que ja no la tenim, m’alegro haver-la estimat i tingut a la vora tants anys, perquè d’ella hem après que tot i l’adversitat es pot ser tremendament elegant tan moralment com física, i a més, tenir ganes de ser-ho. Ens podem considerar afortunades d’haver tingut per models unes dones com ella i la padrina: valentes, honestes i bones persones.
    Un petó i moltes gràcies pel teu escrit.

  2. merce Says:

    Anna, m’ha agradat molt el teu comentari sobre la tieta. És veritat que ara descansarà després d’una batalla de més de seixanta anys. La seva vida va ser realment dura i malgrat tot la tirà endavant amb una grandíssima dignitat i valentia. Potser per això l’actitud de la tieta és un exemple, potser per això la nostra enyorança, el nostre reconeixement i la nostra estima. Va ser una dona on l’esforç per als altres i l’aixecar-se després de cada caiguda sense parpellejar era la norma vital i això va fer que la seva vida fos un far a la costa un dia de mar embogit.

  3. Josep-Empordà Says:

    Acabo de descobrir cassualment aquest bloc, he llegit aquest post i m’he emocionat.

  4. Ramon Carulla Says:

    Hola Anna,
    Felicitats pel text que li has dedicat a la teva tieta, has aconseguit sintetitzar i il•lustrar de forma extraordinària la vida d’una persona admirable; és un gran homenatge del que segur n’estaria orgullosa, podria fer-te aquest comentari personalment però escullo aquesta forma per que el que s’escriu perdura.
    Recordo molt la Carme, la teva tieta i veïna nostra, alguns dels records que tinc de ella són de fa bastant temps; de quan jo era ben petit i ens posava les injeccions de penicil•lina, només fa 40 anys; de quan anàvem a comprar a la botiga i, sovint, ens feia parar la mà per posar-hi algun “sugus”; de quan fèiem les fogueres de Sant Joan i Sant Pere, i ens treia coca per a tota la mainada i veïns; de quan organitzàvem activitats al poble i ens animava a fer-ho traient importància a les dificultats; de les moltes i moltes converses tingudes a peu de carrer, a l’entrada de casa o a la mateixa botiga; en tots aquests moments la recordo, com una persona amb un gran seny, d’esperit conciliador, animada, sempre voluntariosa, amb actitud d’esperança vers el futur però tocant de peus al terra, i amb una gran energia vital que sabia transmetre.
    Tens molta raó quan la defineixes com una dona valenta, de ben segur que molt hi té a veure el que va haver de lluitar per a tirar la família endavant en temps molt diferents als actuals. Tot i aquestes dificultats, va escollir el camí de la honestedat per sobre de tot, de la generositat i de l’esforç, aquesta elecció la fa admirable.
    Si ens pogués sentir, per la relació de veïns que vàrem tenir, li diria: gràcies pels moments d’ajuda, gràcies pels moments d’alegria que ens has fet passar i moltes gràcies pels consells donats.
    Una vegada més, Anna, felicitats pel text i animar-te a que no deixis d’escriure per que aquest talent que tens l’has d’aprofitar.

  5. Anna Punsoda Says:

    Ramon, m’ha fet molta il·lusió el comentari. A mi i a tots els de Cal Cinto i Cal Canosa. Moltes gràcies. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: