A la meva tieta

Avui, als vuitanta-set anys, ha mort la meva tieta, la que ha estat la vídua més jove de Concabella. Des dels vint-i-quatre anys que guardava la memòria del meu tiet. Quan Nietzsche defineix la promesa com la memòria de la voluntat sempre penso en ella. En què devia sentir davant el cadàver fresc, i què devia esperar als seus trenta, quaranta i cinquanta anys, quan s’anava fent vella i quedaven lluny la guerra, el casori, la casa plena i el tiet. En com deuen assecar-se uns llavis quan fa molts i molts anys que no besen, en l’última nit de llit calent, en l’últim cop que devien bressar junts la nena. En com es torna d’esquerp el cos ressentit que pateix.  Ell, quan van entrar els nacionals, va ser deportat en un camp a França i va trigar temps tornar a Concabella. Un cop a casa, va morir poc després d’una malaltia als ronyons que, vés a saber, deien que era seqüela de guerra, de dormir massa temps sobre neu.

Això, que no és res, és d’alguna manera per ella. Perquè tota sola va tirar endavant amb una nena de mesos i perquè va quedar-se sense ell quan, passada la guerra, s’esperaven absurdament millors moments. Tot això la va fer dura, molt dura, i un pèl freda. La meva tieta va ser una dona generosa, treballadora i soferta. Però sobretot va ser una dona valenta. I la millor vetlladora de memòria que conec. Quin Déu és aquest que s’endú un pare novell sense que pugui veure créixer la nena? Quin Déu s’endú l’home que no ha tingut ni temps d’acostumar-se a l’anell? Potser només un Déu capaç d’infondre seixanta-tres anys d’esperança serena.  Només un Déu capaç de fer possible la promesa per enganyar la mort i per mostrar-nos un temps diferent.