Un noi

Tenia vint-i-cinc anys, el vaig conèixer a Alemanya, on vam passar un estiu plegats. Havia acabat informàtica i era a Jena perquè un professor d’allà havia de dirigir-li el projecte final. Intel·lectualment, un noi capaç.  Noble,  dels que perd una tarda per ajudar-te a buscar vols barats o per acompanyar-te a demanar uns papers a la universitat sense fer-te sentir especialment absurda i pesada.  S’ha suïcidat aquest cap de setmana.  No saps mai el dolor que hi darrera algú que et diu que de vegades se sent angoixat. D’algú que t’explica que s’obessiona massa i massa sovint per absurditats.  D’algú que té sempre aquesta mirada entelada i perduda. El creia un nostàlgic, però no un torturat. Era dels que, quan tenia la guapa despitralada de la festa al davant, s’atabalava i només sabia donar-li un jersei perquè no agafés cap refredat.  Recordo que feia malabars i em deia: ‘ho veus, Punsi, això és com la vida. Has d’estar en tensió constant per no perdre cap pilota’. Un moment de debilitat i el cercle de gomes vermelles trencat. No res, artista, que et trobarem a faltar. A les teves pestanyes llarguíssimes i a les disculpes constants. Quina brutalitat, company, pot ser pel qui sent massa pel poc que entén, aquesta vida.