L’esperit arcaic i els catalans

Explica Homer que quan Odisseu va arribar a Ítaca i va veure tots els pretendents de Penèpole ajaguts a casa seva, beguts del seu vi i farts del seu bestiar, va picar-se al cor i va dir-se: “Controlat, cor meu, has hagut de suportar coses més vergonyoses”. La infàmia, la deshonra, el trencament d’una promesa, la violació dels rictus o de la memòria dels morts: això feia bullir la sang del grec, mentre nosaltres, si ara bullim, només bullim d’enveja.

Hi ha un sentit de l’honor i de la vergonya en Grècia que vam perdre amb la descoberta de l’esperit cristià i de l’esperança letàrgica en l’altra vida. El que vam guanyar amb contenció, constància i voluntat d’entrega, ho vam perdre amb coratge i justa impudícia. No parlo de la irrupció del cristianisme ni de la brutalitat viscuda en els primers segles de convivència amb els pagans. Parlo de l’actitud metafísica que cada religió suscita: no és igual el viure de l’home que confia en l’eterna pau i en un judici no humà, que el viure d’un home capaç de morir aquí, amb orgull, per fer justícia.

Sense tenir present això, Electra no és més que una batussa absurda pel tro: o com s’entén, si no, que dos germans matin la mare per venjar la memòria del pare? o que una esposa degolli un marit perquè aquest va sacrificar llur filla? Seria absurd, veient això, negar l’avenç moral que va suposar l’Evangeli. Però ens cal admetre, com explica Maquiavel, que el perdó sincer i el reconeixent de l’altre com un igual, que inspiren el Nou Testament, va anar acompanyat d’una certa inacció. Observem només els rictus: un grec sacrificava un animal i allà hi corria sang de bèstia encara viva, nosaltres mengem simbòlicament el cos de Crist i seiem en silenci als bancs.

Que Jesús ens digui: “Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra”, és un bon tallafoc per no convertir Catalunya en Irlanda, però és un greu error polític que contamina l’actitud de moltes generacions. I, si no, mireu la nostra transició: què és, fer passar per demòcrates a antics franquistes sinó posar-hi l’altra galta? Què és suportar el Ministeri de Defensa al castell de Monjuïc sinó que se’t rifin a la cara? I la no anul·lació del judici de Companys? Tenim raó, però la callem, i hi posem una galta perquè l’altra, la ferida, van posar-la uns altres. No sé si es farà justícia en una altra vida. Però sé que de moment, aquí, fa casi tres segles que no se’n fa.

Anuncis

Una resposta to “L’esperit arcaic i els catalans”

  1. Efrem Says:

    El judici ja està fet, i és que els catalans som uns perdedors que a sobre ens hem tornat idiotes i amariconats. Idiotes perquè esperem que la independència ens caigui del cel i amariconats perquè aquesta espera de la independència no és tant fruït de la idiotesa en sí (perquè hi ha cinisme) com de la vagància extrema de qui dia passa any empeny com a actitud personal davant d’un país en vies de destrucció. Nihilisme? Passotisme? Hipocresia?

    Tampoc seria just reduïr-ho tot a aquest femer, però la majoria pesa i sembra i ja en veiem els fruits.

    M’agraden les conexions que trobes, són molt ben trobades i originals.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: