Polítics i pensadors

Feia temps que Sòcrates seguia en silenci el bell Alcibíades i que observava com el noi s’escoltava i s’estarrufava davant un auditori absolutament emmirallat. Alcibiades era, aleshores, la jove promesa de la noblesa d’Atenes, el més elegant i ben plantat, i un dels que argumentava i persuadia amb més gràcia i força. Però just quan iniciava una carrera política que havia de portar-lo a governar, va topar-se amb el corcó de Sòcrates. Poca estona de conversa va ser suficient perquè Alcíbiades poses en dubte les premisses sobre les que havia construït, des de feia temps, el seu discurs. Com havia d’aconsellar els ciutadans en el que és just o injust si ni s’havia plantejat d’arrel què era la justícia? Com havia de dirigir el funcionament de la polis si no sabia què era un bon govern? I allà, en la desfeta d’Alcibíades, i en la coneixença dels seus límits i de la fragilitat dels arguments, s’hi mostra l’escletxa que, ja d’antic i de forma trista però inevitable, s’obre entre el filòsof i el polític.

I que sigui la tòtila de la Sánchez-Camacho i no la Nebrera qui governi el PP a Catalunya no és més que una conseqüència derivada d’això. Hi ha un preguntar-se les coses de base que allunya els esperits lliures del terreny dels pactes i de la compra-venda de favors. Una reflexió anterior que busca direccions i no sortir del pas sense embrutar-se ni enfonsar-se només per esgarrapar vots. La pròpia lògica dels partits i la naturalesa dels pactes fa que, a la llarga, només hi sobrevisquin els ruquets mediocres que tenen sempre l’amenaça dels superiors al cap, i els líders que pensen en clau de liquidar o de perpetuar-se. Hi ha pocs homes prudents i pacients amb prou serenitat per no perdre de vista, a pesar de les torteres del camí, la tendència global, la direcció. Perquè deu ser molt fàcil desanimar-se si t’ho creus de debò i ets molt teu i de fàcil excitar-te. Possiblement si Alcíbiades no hagués topat amb Sòcrates hauria enamorat tots els assistents a l’Àgora amb els seus arguments, el gust en la parla, el domini del to. Però va venir la pregunta per la definició i pel sentit i amb ella la consciència de la difícil empresa que tot just iniciava. I aleshores, un cop optem per valorar amb calma un judici i per fer-ne la suspensió, després és més difícil encaixar en un projecte que ja ve elaborat d’una altra casa. És lent, fràgil i difícil el procés del preguntar-se, i no sol agermanar-se massa amb el tempo de l’acció.

Advertisements

2 Respostes to “Polítics i pensadors”

  1. RDC Says:

    Sempre m’ha agradat el personatge de Alcibíades… Representa una de les màximes expressions d’autonomia i llibertat que hom pot experimentar en la vida real. Quan els filòsofs, com Plató, prediquen l’home autònom, prediquen quelcom absolutament diferent… segurament impossible.

    D’altra banda, és cert que els homes d’acció no es pregunten gaires coses. I apreciar això resulta ser interessant. “No dubtar mai” aquesta és la premisa de l’home que actua. En canvi, l’home que pensa, que escruta, reflexiona i estudia… dubte. Per aquesta raó Maquiavel afirma que el príncep perfecte és una mescla d’home d’acció (lleó) i de pensador (guineu). I és que com diu salusti, “abans d’actuar s’ha de reflexionar” i un cop s’ha reflexionat i valorat la situació és necessari actuar de forma immediata.

    Ser sempre escèptic, dubtar d’absolutament tot, a l’estil de Pirró, és perjudicial per la vida. I vet aquí el més curiós: si bé tots els filósofs, inclús, Sócrates, han invertit grans esforços en implantar el dubte i el qüestionament de les opiniones establertes i vigens, aquest escepticisme ha estat, en veritat, un mitjà per arribar a trobar la suposada veritat ¡El filòsofs usen el dubte per sortir, precisament, de dubtes! I Sòcrates és l’exemple més clar, tal i com ell mateix ho reconeix en el seu discurs de defensa “Interrogo a tots els savis que puc per veure si realment algun d’ells té la veritat, perquè jo buscó en exclusiu la veritat. I és que només la veritat pot salvar la ciutat de la seves penúries”.

    Bon blog, ens veiem

  2. Efrem Says:

    Crec que la Sra. Nebrera li dóna deu-mil voltes en tot a la Camacho tret d’en una cosa: en la formalitat-estètica-discurs del PP; del qual la Sra Nebrera s’allunya manifestament deixant-se portat més pels aires de la llibertat que pels de l’interès Estatal.

    En l’escèna política espanyola, Nebrera és definitivament qui més m’agrada… I crec que com Piqué, al PP no hi acaba d’encaixar. D’altra banda, els votants del PP a Catalunya són majoritariament “fatxilles” que no veurien a la Nebrera per res en la seva línia.

    Per cert, m’ha agradat molt la manera en com has escrit aquest text, una intercalació genial!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: