Professions i vanitat

La nit abans de l’última entrevista, la que repartiria de forma irreversible l’èxit i el fracàs, Nixon i Frost van parlar llarga estona amb confiança i en privat. I després d’una conversa fal·laç i embafadora, plena d’una retòrica decadent i espessa i d’un sentimentalisme fàcil i banalitzant, s’acaba donant a entendre que si els dos han arribat a uns cims tan alts ha estat, bàsicament, per una qüestió de vanitat. Per un deute antic que tenien amb ells mateixos i que s’estan esforçant a pagar. Crescuts en una família metodista i en un entorn que els menyspreava i que no els va potenciar mai, Nixon i Frost van voler exhibir un talent que, d’entrada, no era massa clar que posseïssin. Per això, en aquest intent de redimir uns pecats potser inventats, només un d’ells acabaria demostrant que va ser un adolescent immerescudament impopular. Un potencial incomprés i maltractat. Un enginy perdut pels cruels sobressalts de la vida.

I la vanitat és important i necessària com a principi de causes nobles. Però deixa de ser-ho si un cop t’han aplaudit les acrobàcies, si un cop t’han penjat l’etiqueta de nou geni (que abans duia una altre que ara ja han arraconat) no pesa més el sentit del deure que ha d’acompanyar-la. Hi ha un sentit de la responsabilitat i un preguntar-nos què podem aportar al món més enllà de fer el carallot a la vitrina. Estic tipa de llegir discursos sobre l’amor que es creuen molt innovadors i d’agafar un llibre escrit fa 2.400 anys i veure-hi exactament el mateix però dit de manera molt més clara, lúcida i fina. Tipa de llegir polítics que teoritzen quan els estants són plens de sistemes que donen mil tombs a les seves arengues inframentals. Tipa de sentir discursos que són la còpia de la còpia d’aquell que, un dia, després de treballar, tingué una idea original. D’aguantar veritats metafísiques que amaguen mandra per formar-se i un excés d’orgull per admetre que ens hem equivocat.

Però, si entre totes les professions n’hi ha una especialment tocada de vanitat, aquesta és la dels comentaristes d’actualitat. I, si no, proveu de destil·lar qualsevol article: tret d’un parell d’articulistes que dominen l’art de la ploma i que cal llegir-los com a pur exercici literari; la resta se suposa que, si val la pena llegir-los, ha de ser pel que ens expliquen. I, en cas de no aportar cap idea novadora, el mínim que se’ls pot demanar es que analitzin modestament una situació i presentin una visió tan aclaridora i rigorosa com els sigui possible. Per això m’agradaven les Engrunes, m’agrada el Sáez quan s’hi posa, i m’agraden el Francesc-Marc Álvaro, el Cabana i, de vegades (quan no té el dia retòric ni va de Rottenmeier) la Rahola i tot. Perquè hi coincidiràs més o menys ideològicament, perquè personalment pot inspirar-te poc, molt (o cap) respecte, però quan agafes un article seu hi veus hores, ulls atents i voluntat de mostrar.

I direu que alguns són espanyols i uns traïdors de la Pàtria perquè escriuen a La Vanguardia. I és una llàstima. Sobretot si tenim en compte que el món de l’independentisme és ple d’indocumentats. Una gàbia amb massa pardals d’ala ferida. És bastant absurd que un país carregui amb l’orfandat emocional dels ciutadans fracassats: si molts de nosaltres vam ser els nens marginats de l’escola i necessitem aspirar i aspirar val més que passem primer pel psiquiatra. Més que res per no fer escampalls. No calen més lectures per acumular noms per citar ni per fer-se més el pedant, sinó per veure, després de llegir els grans, que la teva genialitat no és més que anècdota. I tu poc més que un altre mico amb pandereta en aquest zoològic de la catalanitat. La vanitat de Frost, com a mínim, va aportar al món alguna cosa. Caldrà veure que passa a casa nostra d’aquí vint o trenta anys.

Anuncis

Una resposta to “Professions i vanitat”

  1. jvalls Says:

    Ara és maco llegir-te. No utilitzes aquesta mena de plural generalitzador. Tens raó, els d’ERC són impresentables. Illetrats (existeix això en Català?).
    Un dels grups més ressentit de BUP era les que es van dedicar a fer de psicòlogues. No eren bones ni per lletres ni per ciències, i ara es dediquen a assesinar gent a les entrevistes i a fer ambients empresarials insofribles.
    Un altra grup d’inútils ni ciències ni lletres eres el que tenien la vocació del periodisme. Doncs això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: