Taps a la premsa

A Josep Maria Planes van pelar-lo als vint-i-nou anys després d’haver publicat cròniques i articles de gran influència. Avui, si un periodista morís tan jove, no ens llegaria ni deu breus sense signar. Se’ns diu que el sector de la comunicació està completament col·lapsat i que per això els júniors no podem tenir ni veu ni vot fins molt passada la trentena. Però diria que l’immens tap generacional que pateix bona part de la premsa de Catalunya ve d’un tap ideològic gens casual (1).

Queda lluny el llibre d’estil d’ El País , el cànon que volia separar de manera taxativa la informació de l’opinió per acabar amb la premsa pamfletària franquista. De fet, trenta-dos anys després que aparegués aquella bíblia, les fronteres entre els gèneres s’han diluït i l’opinió s’ha convertit en la principal font informativa per a molts lectors. I no cal ser l’inspector Clouseau per veure que avui l’opinió no és més que l’exposició de la realitat filtrada per interessos partidistes: per això no és estrany que les tribunes continuïn ocupades bàsicament pels sèniors de la Transició, perquè ells són l’altaveu dels grans partits i els cerbers de la Constitució, sovint obviant que la realitat ciutadana de Catalunya busca noves direccions.

És clar que hi ha júniors llepes, sèniors amb veu independent i diaris que per bé o per mal deixen garlar els més joves. Però en general patim un gran cercle viciós: d’una banda, l’immobilisme del discurs polític català fa impossible que es produeixi la ventilació d’idees en la premsa i el relleu entre generacions i, de l’altra, l’imperi mediàtic dels pares de la Transició perpetua la nostra situació de colònia. Si avui ja no es mata ningú, com passava en temps del Planes, és perquè cap periodista pot aspirar a tenir gaire influència fins que no hagi entès com funciona l’eterna simbiosi entre política i premsa.

1) volia dir casual i no causal però a part d’estar espessa, cada dia sóc més dislèxica.

Advertisements

5 Respostes to “Taps a la premsa”

  1. carme Says:

    Sí senyor! Això és parlar clar i català, de manera que tothom et pot entendre. Enhorabona per la teva valentia, tot i saber a què t’enfrontes. Però de covards no se n’ha escrit mai res. Endavant i força!!

  2. ferran Says:

    M’agrada molt com escrius, encara que molts cops no estic gens d’acord amb les teves opinions. Mencionar en una entrada de blog la dicotomía entre opinió i informació, per després parlar d’una situació colonial, i de la visió de la realitat filtrada per interessos partidistes resulta curiosíssim. Suposo que si le preguntes al Federico Jiménez Losantos et parlarà d’una realitat que a tu et sembla pura ciència ficció, o directament un malson. El que intento dir és que critiques la manca d’una visió com la que tu tens als mitjans de comunicació, acusant aquests mateixos mitjans d’immobilisme i “submissió” al règim establert. Si la realitat fos com tu la veus, no penses que blogs com el teu seríen refugi de milions de joves desencisats, com passa amb els països àrabs?. No pot ser que la realitat catalana sigui tossudament espanyola, malgrat el que es repeteix una i mil vegades en ambients sobiranistes?.
    A banda d’això, trobo que el teu únic problema pel que fa a escriure a mitjans de masses és la qualitat literària del que escrius. Contrasta massa amb el pèssim estil de molts periodistes “consagrats”. Al final, amb això caldrà que facis com la majoría a l’hora de demanar feina, fer-ho pitjor d’allò que ets capaç, no sigui que el mediocre del “jefe” no et contracti.

    • Anna Punsoda Says:

      Ferran, al meu entendre no. La realitat catalana no és tossudament espanyola o com a mínim no ho és en el grau d’espanyolitat dels nostres diaris. Si he de ser franca no puc suportar la influència que els mitjans tenen sobre la societat i el mercat. No puc suportar, per exemple, que un bon autor passi desapercebut si un periodista aquell dia no s’il·lumina o no li ve de gust parlar-ne; com no puc suportar que un bon traductor necessiti la Gràcia d’un cronista perquè se li reconegui la feina ben feta. Però les coses són com són (odio aquesta frase) i t’asseguro que si el Màrius Carol -per citar-ne un- no fes els articles que fa, la meva mare (que té els seus articles penjats a la nevera!) no em diria que ‘això del català s’acabarà perquè no ens sortirem mai’ cada vegada que parlem de política. L’ànim col·lectiu està molt condicionada pel discurs dels mitjans i dels nostres cèlebres articulistes i cronistes, molt més que el seu discurs ho està per les percepcions que puguin tenir de la realitat. No és una relació bidireccional perquè està infinitament condicionada pels partits i pel marc.

  3. Anna Punsoda Says:

    sobre això de El Pais volia dir que a l’any 1980 tenia sentit que s’esforcessin a separar els gèneres perquè es venia d’una premsa absolutament corrompuda. però que, passat els anys, tota aquella biblia ha quedat en paradoia (i només et cal agafar una mica de premsa per comprovar-ho, per exemple sobre el Cas Garzón)

    • ferran Says:

      Dues coses. `L’anècdota del rabí que estava llegint “Der Stürmer” abans de la guerra, i un noi que el coneix li diu que què està fent. I el rabí respon que el llegeix per animar-se, que segons aquell pamflet els jueus controlaven les finances, les institucions, i tot plegat. Això que feia el rabí ho fa molt poca gent, tret els que escolten en Losantos per tenir una bona raó per estar de mala llet tot el dia. Vull dir dues coses, fonamentalment que la gent compra allò que vol llegir, i que el poder dels mitjans per fer canviar l’opinió de les persones és molt limitat, tret que estiguem parlant de les campanyes de telecinco per cardar al carrer a fulanito o a menganita de “gran hermano”. Tot i que fins i tot la BBC està esviaixada, considero que la manera barroerament esviaixada dels mitjans de la dreta dura espanyola son molt ménys perillosos que si practiquessin una manipulació més fina. Potser en aquell moment podría estar d’acord amb tu, si la persuasió fos més subliminal i fina. En el nostre cas…no passa pas. Tot és massa clar, evident…i la gent tria el que vol llegir. Ara, que la gent té un gust pèssim, és un altre debat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: