Alcalde: atansi’s a Amposta (29/08/2013)

Agost 29, 2013

Deu dies abans de les últimes eleccions, Òmnium Cultural va organitzar un debat que duia per nom ‘Catalunya, camí d’Europa’ a la Seu Vella de Lleida. Quan vaig saber que l’Àngel Ros havia dubtat fins al final si assistir-hi o no per por a com pogués interpretar-se la seva presència, vaig veure que el PSC les passaria molt magres per continuar sent el joc d’equilibris tan precari que avui, i a pesar de tots els xous mediàtics, encara és.

Se’ns diu que el PSC s’ha vist desbordat per les circumstàncies i jo no m’ho crec. Si el PSC reacciona com ho fa és perquè el seu nombre de votants disposats a passar-se a C’s triplica els que estarien disposats a passar-se a ERC, com a mínim de votants de les últimes autonòmiques. Però aquests primers no abunden a la circumscripció de Lleida, on l’unionisme està força ben repartit, per exemple i mal que em pesi, cap a la banda Pelegrí. Per això crec que l’alcalde Ros hauria de participar a la Via Catalana de la diada, sobretot ara, que ja ha declarat que si hi anés seria per reivindicar la possibilitat de votar.

Hem patit la paràlisi d’una Espanya centralista: Ros i els batlles de l’Ebre serien la garantia que la República de Catalunya, si ve, no mensytindria el territori. Hem patit una Espanya sucursalista: Ros vivia bé de l’empresa privada i encarna una manera de fer política que té més a veure amb el lideratge que amb l’indocumentat que enganxa cartells des dels setze anys per veure quin càrrec li cau. Hem patit una Catalunya autonòmica repartida entre CiU i el PSC: ara necessitarem el PSC al joc de partits perquè la República de Catalunya no sigui l’empresa de col·locació d’ERC i Convergència.

A mig camí entre el Sala-i-Martin i l’Arcadi Oliveres, entre l’arquebisbe Sistach i la monja Forcades, hi trobareu l’alcalde de Lleida. És el clàssic home de poc soroll que ha aguantat l’Espanya de les autonomies. De fet, només per aquests homes s’explica que un Estat on algú assassina un Maulet i després es presenta com si res a les llistes electorals d’Alianza Popular, no hagi caigut en una altra guerra. Però a part de pel seu tarannà conciliador, la Via Catalana necessita l’alcalde de Lleida perquè no ens passi amb Catalunya el que ens ha passat amb Espanya: que, tret dels congressistes, els barruts del pont aeri o els que hi tenen parents i hi viatgen contínuament, bona part de catalans no hem tingut mai Espanya al cap. Això és perquè no s’ha construït un relat espanyol del qual ens sentíssim part com a catalans. Cal que Lleida formi part del relat de Catalunya i cal popularitzar aquest relat, perquè un Estat és una comunitat política, social i sentimental: si hi falta el segon component és un negoci, si hi falta el tercer és un paradís artificial, i escolti, no hem batallat tant perquè vinguin a Tarragona a blanquejar calés o a Lleida a comprar tabac.

Suposo que el PSC aguantarà aquest equilibri de perfils fins al final, perquè si s’espolsen Ros, Pia Bosch o Marina Geli res els distingiria de C’s, i perquè també a Barcelona, i penso en la Laia Bonet, hi ha vida més enllà de Pere Navarro. Ros podria aprofitar la seva posició de força per participar a la Via Catalana, com va acabar participant al debat d’Òmnium. Baixar a Amposta seria una manera de dir que no es troba còmode en un Estat que no està disposat ni a saber quina part dels seus ciutadans hi continua enganxada contra la seva voluntat. Seria una manera de dir que preferiria que el seu partit no negués una part d’ell mateix, que li fa vergonya dubtar si convé o no convé prendre part als debats més importants de la seva ciutat. Alcalde: faci’s valer, perquè no ho sembla, però el seu partit el necessita més a vostè que vostè a ell. La Lleida moderna és filla seva, com Girona és filla del Quim Nadal. A Pere Navarro, a casa nostra, no el votaria ni el gat.

Els dos eixos i l’últim cagarro

Agost 15, 2013

Entre els meus amics hi compto un bolxevic que abans votava ICV i que ara vota la CUP. Sempre que sortim a sopar, la conversa s’encalla als mateixos episodis: si els germans Badia eren o no dos feixistes que, sota l’aura de la catalanitat, van ataconar els obrers impunement, si els d’UDC exageraven l’anticatalanisme de la CNT per victimitzar-se i apropar-se als conservadors espanyols, si el president Pujol va aportar unitat i orgull a un poble apallissat, o si el ‘tites, tites’ va ser el joc per engreixar la família.

Sempre donem tombs a si el catalanisme era i continua sent l’amenaça que uns quants exhibien a Madrid per forrar-se gràcies a la misèria de molts catalans. I donem tombs i més tombs a fins a quin punt la lluita social s’ha usat, a Catalunya, com un mecanisme d’espanyolització amable i subtil. Fa deu anys, el meu amic i jo érem la pubilla en estat de xoc perquè a la Barcelona socialista es parlava molt castellà, i el noi perpètuament indignat per l’imperi de Convergència i la complicitat de la classe mitjana. Érem un vot a favor de l’Estatut, perquè val més això que un cop de roc a les dents, i un vot en contra, perquè l’oportunista del president de dretes vol l’amor de Zapatero al preu de vendre’ns un cagarro d’Estatut. Ara som dos farts de la puta, la Ramona, els tertulians sempre fidels al guió i els intel·lectuals que parlen de ‘dreta sobiranista’ amb sous de quatre mil euros, que no dic que no ho puguin fer, només dic que cal entendre que fa emprenyar.

Explico això perquè a dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país. S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. No hi ha catalanista, ni amb carnet d’ICV, capaç de justificar un Pedro Guerra dient que no vol cantar al Concert per la Llibertat perquè aquella ja no és la seva causa. I tret dels militants més fanàtics, no hi ha convergent que no perdi la cara de vergonya pel cas Palau.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d’autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya’. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos. Quan jo era petita, a casa van riure’s del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots. Caldrà pressionar Convergència perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d’una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles. Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l’esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d’ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini’s si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, no haguem de discutir si els els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica. I potser ara no podem fer res més que tirar endavant amb el líder d’un partit amb la seu embargada, però també estaria bé poder dir que el cas Palau va ser l’últim cagarro que, en nom de Catalunya, ens vam empassar.

L’hora d’Orient i la venjança uterina

Juliol 31, 2013

Arribo a la Reeperbahn que ja fosqueja i d’entrada, aquest famós carrer d’Hamburg que algú amb picors va batejar com la milla més pecadora d’Europa, em sembla un Las Vegas en kitsch, on japonesos i suecs, dandis i peluts, passegen agermanats i calents sota cartells que anuncien claus a 35 euros. Passo de llarg dos teatres on hi fan obres dolentes, moltes cases de jocs i de barrets, forats per a voyeurs, bars de soroll en directe, una discoteca sota terra i finalment entro a la Boutique Bizarre, la botiga del sexe més gran del continent. És un edifici molt visible al cap del carrer, amb un cartell immens de lletres platejades sobre fons blanc, amb tres aparadors, també de parets blanques, completament il•luminats: molt diferent dels locals del ram que descobria a l’Eixample de Barcelona, caus custodiats per armaris tatuats on hauries dit que s’hi feien lluites de gossos.

El relacions públiques del sex shop ronda els trenta-cinc anys i sembla un venedor de gelats de la Barceloneta: molt prim, baixet, morè, amb una camisa mal trossada de colors llampants, pèl negre al pit, i aquells ulls foscos, brillants, petits, de voler arramblar tot el que passa. M’explica que de dilluns a dijous l’entrada a la botiga és gratuïta perquè hi fitxen els habituals: es tracta de dones d’entre els 18 i els 35 anys, hòmens de més de 35 i parelles sanes. Diu que de divendres a diumenge fan pagar un euro per evitar tafaners que entren i surten a cada moment muntant escàndol. I que sobretot ho fan per controlar-hi l’accés, perquè entre els tres dies hi acudeixen unes 4.000 persones, que deuen ser més de les que visiten el Macba i el Santa Mònica plegats, però és que en el cas de la Boutique Bizarre la funció de l’espai no pot ser més clara.

Hi tenim cinc seccions, explica el noi solemnement: Clàssica, Cotilles, Roba interior, SM i la Galeria d’art. Si no et sap greu, dic jo, em poso a la Clàssica. A primer cop d’ull només hi veig vibradors grossos, molt grossos i gegants. D’accés pel forat convencional, de dues entrades, i de dues entrades amb una peça al centre que pressiona el clítoris mentre feineges. També hi ha una mena de sogues amb uns penis a banda i banda per a dues dones. Hi ha una sèrie de vibradors que van amb comandament a distància. I els millors, em diuen, són els LELO SORAYA, unes espàtules de silicona que ofereixen vuit ritmes i tres motorets individuals per cobrir amb condicions tota l’escletxa. Cosa fina, em comenta la noia de la caixa. En un lloc destacat, il•luminats, hi ha vibradors que reprodueixen els membres també destacats d’actors cèlebres del gènere. N’hi ha un de petit, xapat d’or, que val més de mil euros perquè diuen que és precís i fi com el Glenn Gould. ‘Pressió suau i exacta’, anuncia el cartell, deixant clar que el món va ple d’amants que prenen el conill per un tam-tam. També hi ha manilles, boles xineses. Em sobta veure, entre tant joguet, termos per endur-se el cafè a la feina, però quan m’atanso descobreixo els vibradors masculins, que són uns tubs que simulen tenir una vagina a dins i que tenen el detall de portar uns protectors que es poden llençar després de cada espolsada.

També hi tenen un fotimer de pel•lícules. 20.000 títols, en general molt vulgars. Cansada de veure dones escarranxades amb cigales a cada cau, m’atanso a la secció de films per a homosexuals, que com a mínim allà sí que hi ha hòmens. Quedo molt parada amb les pel•lícules de subgènere. Amb la col•lecció Skinny Girls, que semblen sortides de Dachau i que no sé a quin sonat deuen excitar. Amb la de Viena i Berlín interracials, especials per a socialistes cristians. I amb els films per edats, perquè les pel•lícules d’adolescents calentes ja me les esperava, però amb les padrines no hi havia comptat. Em vull convèncer que està molt bé gaudir de la sexualitat a qualsevol edat, però em ve al cap la meva àvia torrant ametlles a la cuina, assaltada per uns semalers de dos pams, i no ho veig gaire clar. Em fixo en una col•lecció de vídeos orientals on a la coberta s’hi veuen tres japoneses fent mitja i servint te i, a la contracoberta, les mateixes tres japoneses botant en llits com boges. Hi ha homes que ho volen tot, em dic, que serveixis te com l’àvia i que forniquis com una professional d’ara.

Observo un noi que porta un barret de palla i uns pantalons verds i que carrega tangues i màscares i fuets per parar un tren, i una senyora que travessa els quaranta anys i que passeja la seva segona primavera, un grapat de pel•lícules i la LELO SORAYA pertot arreu. Sí, és clar, és clar que hi ha addictes a la matèria, em diu el relacions públiques. Em pregunta si vull una ruta per l’SM, i jo dic que sí, moltes gràcies. (SM? Sándor Marai? Sala-i-Martín? Sara Montiel?) L’SM és un procés, diu. No saps la quantitat de parelles que vénen a demanar-me un fuet que no faci mal. Pot semblar una bestiesa, però has de pensar que el sadomasoquisme vol temps. (Sado-Massoquisme, entès). El fuet que no fa mal sembla un pompó d’animadora que ha anat perdent les tires. I quan em pica, res, ni pessigolles. A l’SM hi ha molts gronxadors per fer acrobàcies mentre forniques. Màscares per regular l’oxigen. Estris plagiats de les tortures del Sant Ofici. Agulles i pinces robades al dentista. Uns malls molt semblants als que tenia el meu avi al taller. Hi ha una col•lecció de vídeos especials amb, per exemple, dones que porten les mamelles untades de mel i que les posen en una menjadora plena de xinxetes. En un vitrina hi ha un objecte gris, que de lluny sembla un Chillida, però que és un braç gegant que fa uns buits als costats i que al final, al puny, fa el gest del camarada socialista. Perdona, això és per posar-s’ho al cul? pregunto tan elegantment com pot preguntar-se una cosa com aquesta. Sí senyora, diu el meu guia.

Això és una joia, continua, i m’ensenya una màscara de cuir que figura un cavall dels de sang calenta. No permet regular l’aire, no. No juga amb música ni amb imatges, no. No hi ha res més del que hi veus.

–Aquesta peça té poc a veure amb el sexe, noia. Aquí es tracta d’una transformació.
(Quan Gregor Samsa va llevar-se un matí…)
–Una transformació. I qui ho compra, això?
–Parelles en què un dels dos membres gaudeix amb el rol de submís.
–La dona?
–I molts homes que a la feina exerceixen de dominants.
–Per fer-se perdonar?
–No ben bé.
–Per entrenar-se en la confiança?
–Per exemple –diu per treure-se’m de sobre, i a mi de sobte em fa molta vergonya fer preguntes tant dels minyons escoltes en aquell context.
–I quin preu té, el material de la transformació?
–Mil dos-cents trenta euros.

T’endossen una màscara de cavall. Et passegen per una habitació com un poni ceguet dels que munta la canalla a les firetes. Et pugen a l’esquena. Et claven cops al cul, als pits i a les costelles. I t’arrissen un mes de sou. Hauré de treballar força en aquest procés de l’SM perquè la performance em compensi.

Un pèl frustrada, decideixo provar sort a la galeria d’art. Hi ha una exposició, també, de dones escarranxades assetjades per molts penis, de dones xuclant-la, de dones xopes d’esperma, de dones sobre gronxadors a punt d’obrir-se el cap a terra, de dones plenes de corretges que els deuen fer molt mal als pits. Quan el relacions públiques em pregunta què tal, dic que malament. Molt ordinari i parcial tirant de la banda masculina. Tot hi és fet des de la mirada de l’home. Segons ell això és perquè la pintora va néixer als anys seixanta i entén el sexe com l’ha publicitat el context cultural masculí. Aquesta mirada ha canviat força els últims deu anys, em diu, i encara canviarà més quan les noies joves ideeu els productes que a vosaltres us exciten. Aleshores el sexe se sofisticarà, es matisarà. Això, dic jo, si en un atac de venjança no us acabem tiranitzant. Perquè a mesura que anava veient vídeos i fotografies jo també anava patint una transformació. Concretament, m’anava transformant en un monstre sàdic amb ganes de matar qualsevol home a fuetades per venjar-me de tantes dones lligades entre deu paios esquitxant-los la cara.

Quan em dic que deuen posar-s’hi per plaer i em passa l’atac absurd de dignitat, entro a la secció de literatura. Obvio les estanteries amb The secret pleasures of urination i em planto als que hi diu, en un cartell, literatura universal. Però no, no hi ha traduccions de clàssics en la matèria. Només hi ha llibres en anglès o en alemany que aprofundeixen, això sí, en les mescles culturals. Entre ells hi veig Muschi Sushi, Japan Bondage, Sklavin in Tokio, tota una col•lecció pensada per educar en la tolerància, que va d’un alemany que s’ha cansat de la Heidun que té a casa i es xeringa una japonesa per amunt i per avall. M’estranya molt, aquesta obsessió per les japoneses. Sobretot perquè fa poc vaig veure un documental on s’explicava que un terç de la població del Japó ha deixat de fornicar i que un 60% de les parelles més grans de 35 anys només s’alliten tres cops l’any.

Aleshores em diuen que és cert, que la indústria del sexe és clau al Japó, però que on fan calés és a Europa. Aquí, entre els tarats, han venut la imatge de la dona japonesa que es deixa fer les mil barrabassades sense gemegar. I, entre els adolescents, la de l’estudiant tímida que resulta ser una bèstia. El cert és que a casa, els japonesos i les japoneses passen una fam de llop. Ells es posen en unes capses a veure porno i a pelar-se-la i elles envelleixen, tristes, pensant-se que l’orgasme és un plat txec. Aclarit el dubte japonès, marxo cap a casa pensant en l’hora de l’Orient que va predicar Raimon Panikkar, que potser era d’un to un pèl diferent. I marxo esperant que aquest canvi de mirada no trigui gaire, perquè tret de la minoria que gaudeix posant les popes en safates plenes de xinxetes o parant la cara entre deu semalers, les altres no acabem avorrint les botigues del sexe. O acabem, en un atac de venjança, posant punys socialistes al cul dels yuppies estressats. De poc serveix fer el sexe tan visible, tan amable, tan accessible, si la filosofia de fons és la mateixa aquí a Hamburg que als caus de Barcelona. Per què el LELO SORAYA és un regal dels déus, però millor regal seria superar aquesta cultura on hi ha un senyor que es desfoga i la meuca o la màrtir que para. No sé vosaltres, senyores, però quan jo veig quadres, pel•lícules o performances pornogràfiques voldria veure-hi hòmens, hòmens expressant-se, hòmens fent coses, i no només titoles.

Tanco la paradeta…

Octubre 20, 2012

i m’ha semblat que estava bé comentar-ho. Merci per tot.

De quan érem racialistes

Setembre 26, 2012

(el penjo ara perquè no l’he pogut revisar bé i tot això meu)

Si Valentí Almirall no hagués topat amb Pompeu Gener avui la nació catalana no existiria. O això diu Francisco Caja a La raza catalana, almenys. Pel pensador-espanyol-instal·lat-a-Barcelona, va ser la influència de Pompeu Gener el que hauria fet que Valentí Almirall se separés de Pi i Margall. Es veu que Pompeu Gener havia estudiat a París amb Jules Soury i que va freqüentar la Société d’Anthropologie fundada per Paul Broca, que d’ells va aprendre’n la teoria de les races basada en l’antropometria cranial i que aleshores la va ensenyar a Almirall. Per això aquest va abandonar el federalisme, que s’havia basat exclusivamente en teories filosòfiques, i va convertir-se al nacionalisme, començant a distingir la raça pirenaica de la raça central-merididonal. No és que Pi i Margall no fos racialista, diu Paco Caja, el que passa és que ell no derivava conseqüències polítiques de la diferència racial, mentre que Almirall sí, i per això aviat va començar a parlar dels diferents tarannàs dels pobles i de la importància d’estimar la terra que els feia diferents.

La raciologia s’aniria filtrant al Principat a través de diversos estudiosos europeus, que estaven molt contents de rebre pupils catalans perquè aquests els hi proporcionaven una base pràctica molt útil per a les seves teories -perquè sembla que Espanya era un cacau racial. De tots els episodis de la raciologia que explica Paco Caja, però, potser el més sonat és la simbiosi que s’hauria donat entre Gustav Kossinna, aquell lingüista i arqueòleg alemany que tant agradava a citar els nazis, i Pere Bosch-Gimpera, que el teníem tot capficat buscant les coincidèncis entre d’expansió dels íbers i els dialectes orientals i occidentals del català.

Jo desconec si aquestes teories de la raça que cita Caja van tenir mai cap fonament ni si els estudiosos que les treballaven ho feien en vistes a objectius polítics.No sé si és cert que el doctor Robert anava perseguint sevillans per mesurar-los el crani i per comparar-lo amb el dels gironins, que eren els catalans més purs, o amb el dels habitants de Balaguer, que diu que eren els més petaners. Però sé que el discurs de la raça circulava molt als anys vuitanta i noranta de finals del XIX i que no era cosa dels catalans. Caja mateix cita a alguns craneòmetres hispànics que també dividien la penínsunla entre catalans, euskars i castellans. Per això, potser és  possible que no fossin les teories racials el que portés els estudiosos catalans a fer-ne un discurs nacional sinó l’immobolisme d’unes estructures polítiques que no permetien aglutinar un ‘nosaltres’ el que els portés a insistir tant en la raça. En l’obra de Joan Maragall es veu molt bé: deixa de parlar de races a mesura que va afinant les metàfores orgàniques de la societat i parla menys d’energies i de cossos nacionals quan el catalanisme polític -basat en la idea de voluntat- s’imposa.

La raça va ser un mecansime diferenciador propi de la Catalunya provincial com l’orígen dels catalans va ser-ho durant els primers deu anys de la Catalunya autonòmica, pensin en el Partit Andalusista. La diferència és que en aquell moment l’ús polític de la raça buscava unir els catalans per oposició als castellans, mentre la referència constant a l’origen buscava dividir-los. Buscava i busca, perquè ahir mateix el líder del PSOE a Extremadura reclamava que Catalunya ‘els hi tornes’ -literalment- els néts dels que van venir-hi a treballar durant el franquisme. Sembla increïble però és cert. Possiblement l’avantatge més gran de l’estat català seria que el debat sobre la identitat deixaria de basar-se en allò que no es tria…perquè tan innoble va ser apel·lar aleshores a la raça com ho és apel·lar encara a l’origen.

Escolta, Europa…

Setembre 13, 2012

(El penjo ara perquè ahir vaig haver-lo de fer morta de son i no suporto enviar els textos sense poder-los repassar bé. Les poques coses que hi apareguin diferents són cosa meva)

El seu poble caminant pacíficament sota una consigna aglutinadora: no hi hauria imatge que pogués agradar més a Joan Maragall. I no caminant per bramar contra Espanya –ell valorava poc les afirmacions que només naixien d’una escalfada– sinó caminant per reivindicar que volem comptar a Europa perquè som i voler continuar sent alguna cosa que ha perviscut més enllà de les abstraccions polítiques en què de grat o per força hem mirat d’encaixar.

Suposo que deu ser per la militància dels néts que sol vincular-se l’iberisme de Don Joan al federalisme autonòmic dels socialistes, oblidant que aquell iberisme anava en la direcció que Prat plantejava a la Nacionalitat catalana: una gran Catalunya que tractés de tu a tu amb Castella i amb Portugal, una unió que encara tenia present l’antiga aliança catalano-aragonesa. S’oblida que Maragall apel·lava a Hispània perquè era el marc polític més ampli amb què aleshores podia comptar-se per ser una potència al context mundial, tot i que també tenia en ment un ideal mediterrani, de confins geogràfics més indefinits, que s’orientava pels ressons de la llengua. Primer Joan Maragall va voler tallar amb la Morta. Després va recolzar la proposta que Maura hauria fet a Cambó de fundar un partit regionalista que contrarestés la política dels conservadors. Més endavant va voler integrar l’ideal nacionalista en un ideal ibèric, frustrat pel fracàs de Solidaritat i cansat que El Poble català acusés la Lliga de barjaula d’en Maura i que La Veu acusés els republicans catalans de fer el joc als lerrouxistes. Els mitjans van ser diversos però l’objectiu era molt clar: dotar Catalunya d’aquella estructura que li permetés créixer en base a les seves aspiracions i possibilitats.

Per això dimarts era entre la gentada i pensava en Don Joan i en com és possible que per tants de nosaltres sigui un referent ètic i nacional i que els seus néts hagin militat tants anys entre una gent que ha humiliat sistemàticament Catalunya. No es pot dir que els germans Maragall no hagin fet feina, és clar. La imatge del Pasqual i la Diana trencant el carnet del PSC passarà als annals de la Catalunya autonòmica, igual que  la imatge de l’Ernest trencant la disciplina de vot per la Hisenda pròpia… a pesar que potser no fossin gestos nobles sinó marranades motivades per aspiracions personals. Perquè si es tractés de conviccions profundes, no sé perquè no van abandonar el PSC quan els obiolistes van quedar fora de joc, ja deu fer més de quinze anys, al moment en què Narcís Serra va arribar a la Secretaria General del partit després d’haver-nos venut l’ànima des del Ministeri de Defensa. Perquè, d’aleshores fins ara, els néts s’han empassat els gripaus antològics dels Guerra i dels Rodríguez Ibarra –que per cert tenia una obessió malatissa amb el pobre Pasqual. Han hagut de sentir-se mil cops la cançó dels 25 diputats que van votar amb el PSOE la resolució deshonrosa sobre la sentència de l’Estatut, deshonrós també. I no només han estat còmplices dels seus confrares sinó que quan han volgut els han fet la feina bruta: penso en aquell decret que el PSOE va voler aprovar per implantar una hora més de castellà a les escoles i que l’Ernest Maragall –aleshores conseller d’educació–  va recolzar fins que ERC i Òmnium van fer prou pressió.

Sempre que torno a casa venint del centre de Barcelona procuro escoltar música però ahir feia goig sentir al cor de la ciutat tota aquell mostrari d’accents catalans. Sentia els d’Olot, els de Tortosa, els de Solsona, molts ‘tenir que’ esforçats, i pensava que Don Joan hauria estat content, i que l’endemà hauria publicat a La Veu un article valent, potser massa líric, destacant que la marxa no va ser cap joc independentista, com diu El Mundo, ni va ser una  amenaça per obtenir calés i ser Navarra, com publicita bona part de CiU. Ell que detestava les frivolitats i els materialismes! Diria que si amb la mort Déu va donar-li uns ulls prou grans per veure’ns, amb aquella lletra tan fina i un pèl inclinada que tenia, hauria escrit un ‘Escolta, Europa’, explicant que som aquells que un dia vam escampar la parla pel Mediterrani i que vam perdre les constitucions batallant de manera noble, aquells que alguns van fer morts per sempre i que, en renéixer, van creure’s que podrien arribar fins on volguessin dins una Península plural. Que som el vell conillet d’índies de les lluites dinàstiques europees, la moneda de canvi de molts congressistes i dels seus sicaris mediàtics, el poble que s’ha esforçat per acollir i integrar tothom sense renunciar al seu geni, oscil·lant així entre els complexos i l’orgull. Hauria dit a Europa que encara som i que, perquè volem continuar essent sense estar sempre a la defensiva, volem comptar entre els que la conformen. I fins i tot crec que hauria recordat a l’Artur Mas que cap president català, ni tan sols Macià, havia tingut tant suport popular ni tanta responsabilitat com els que ell té ara. Que ningú, en definitiva, havia tingut com ell el futur de Catalunya a les mans.

Els monstres d’ara

Juliol 7, 2012

Si avui TV3 exhibís una dona obesa i barbuda o un nan estràbic i sense braços per fer riure el públic, el programa seria ràpidament clausurat i els seus ideòlegs anirien de pet a Can Brians. En canvi, la Zona Zàping, l’APM o els xous diversos de l’Alfons Arús viuen d’exhibir analfabets i tots ens sumem a la festa sense pensar-nos-ho gaire. Suposo que abans s’explotaven les barbudes o els esguerrats perquè la vergonya més gran era no ser desitjada o no poder fer la guerra mentre que avui, com que tots tenim el Batxillerat aprovat i del que es tracta és de tenir un currículum espaterrant, la vergonya més gran és ser un ignorant. Cèlebre és ja aquell esquetx en què una presentadora pregunta a un xaval musculós si a part de cultivar el seu cos també cultiva l’intel·lecte i en què el fornit se la mira atentament, arruga el front i respon desconcertat: ‘pues la verdad es que nunca me había preguntado eso’. També té gràcia que la majoria de freaks que passegen aquests programes siguin espanyols perquè si mai algú digués que el poble català és més culte, avançat i té una vocació més europeista que el de la resta de l’Estat, tothom se li tiraria a sobre. Aquest discurs tan típic de finals del segle XIX ja no el fa ningú, és clar, però ara els mitjans passen la col·lecció de vídeos dels cavernícoles castellanoparlants i es queden més descansats.

Els incultes d’avui són els homes monstruosos d’abans, amb la diferència que exhibir analfabets és més hipòcrita i un pèl més còmode que exhibir esguerrats. És més hipòcrita perquè les tares físiques són bestialitats de l’atzar però que a 2012 campin analfabets tan profunds té un punt de falta social col·lectiva. I és més còmode perquè amb els ignorants no podem empatitzar. Recordo que a casa del meu pare hi havia una coberta de llibre amb una fotografia ampliada d’un Gueule Cassée i que jo la trobava horripilant però no podia deixar de mirar-la. Hi ha havia un misteri inquietant i alhora atraient en aquell rostre completament desfigurat. Aleshores no coneixia res dels mutilats de la Gran Guerra però el monstre em commovia. En canvi, amb l’ase fornit de l’APM no m’aconsegueixo identificar perquè encara que sa eminència se’n foti de mi quan confonc una oda de Pindar per un poema de Baquílides, sé que si treballo i algú m’encarrila m’aniré allunyant del quinqui musculat. Abans la figura del monstre ens humanitzava perquè destruïa tota seguretat en la nostra identitat, perquè tots podíem esguerrar-nos o parir un fill nan. Per contra, la figura de l’analfabet ens fa més bufats perquè tots vivim com si la cultura fos un camí ascendent de no retorn, una conquesta que no es pogués perdre mai, tal i com els Gueule Cassée van perdre mitja cara. Escrivia Montaigne en relació a una mena de sàtir que corria per les seves terres que els homes ‘considerem contra natura allò que ocorre contra el costum’. Doncs potser és que hem convertit la cultura en una primera natura i que per això tractem l’ignorant com abans es tractava al camacurt que havia nascut amb tres braços: el posem al mig del focus i sucumbint al vell plaer fosc, gràcies a Déu inconscient, de mofar-nos del feble anormal per reafirmar-nos.

Cosmopolites d’abans i d’ara

Juliol 7, 2012

(la secció ‘Llibres per a entendre’ns’ d’aquesta revista pretén lligar un-tema-de-rabiosa-actualitat-amb-alguna-novetat-assagística  i la veritat és que tota la cagarel·la del Primavera Sound va anar-me com sabata a mon peu. Trobareu l’assaig que comento a A Contravent)

Arxiconegut és ja l’afer Bianciotto, el del crític musical a qui van acusar de provincià i van retirar l’acreditació de l’últim Primavera Sound per suggerir que caldria incorporar més autors catalans al festival. Parlem d’uns concerts parcialment subvencionats, celebrats cada any a Barcelona i patrocinats per San Miguel, l’empresa cervesera que es promociona amb la cançó Ciudadanos de un lugar llamado mundo. Arran d’aquest afer van aparèixer riuades d’articles comentant el cosmopolitisme de la marca de Lleida crescuda a l’España franquista, però a El gos cosmopolita i dos espècimens més el Raül Garrigasait mira d’aclarir aquest clixé sense la pressa dictada pel Time Out i des d’una perspectiva històrico-mítica total.

Per l’autor ser cosmopolita seria participar d’una paradoxa originària perquè ningú pot ser subjecte cívico-polític d’un àmbit inabastable pel dret. El cosmos de Diògenes, el primer a definir-se com a kosmopolites, seria el conjunt endreçat que inclouria mol•lusc i estels, aquell ordre intel•ligent que per efectuar-se necessitava una corrua de déus a La Teogonia d’Hesíode o un demiürg en Plató. Un àmbit que trigaria segles a significar la totalitat de la terra habitada i que només cobra sentit des de la cultura i per oposició a ella. Per això quan Diògenes va abandonar Sinope no va entotsolar-se a les muntanyes sinó que va instal•lar-se a Atenes, perquè per promocionar-se com a seguidor de les lleis naturals necessitava xais que visquessin segons les contractuals.

Però a més del cosmopolitisme teatral del cínic, Garrigasait fa desfilar al seu assaig molts cosmopolitismes més: l’ingenu d’Adam, el gai de l’holandès errant de Heine o el tràgic en la versió de Wagner. També s’ocupa de l’assassí de Trotski, que és l’únic espècimen que encarna un cosmopolitisme ideològic, a pesar que avui se’ns faci creure que Diògenes era un internacionalista propparent del discurs San Miguel. Podria dir-se que l’autor presenta tants cosmopolitismes com intents de destruir l’oposició entre natura i cultura trobaríem: dos conceptes que Adam desconeixia, una dicotomia que Diògenes volia eliminar cagant als teatres, que Trotski confiava eradicar gràcies a la tecnologia i l’home líquid d’ara convertint el cos en un producte cultural més. Ja veuen que l’empresa és àrdua però que s’hi atansa més un monjo de Montserrat que algú consumint concerts entre 38.000 clons pagant 90 euros al dia.

‘La llibertat té llocs, o no ho sabies?’ es pregunta Segimon Serrallonga en un vers que encapçala l’epíleg de l’obra, on l’autor ens recorda que tots som llençats al món dins una història particular i que no hi ha retorn a un estadi immaculat sense cultures o estats per agermanar. Així és comprensible que els catalans vulguem participar d’aquest camí cap a la pau perpètua, perquè la música deu ser un llenguatge universal però els músics i l’imaginari que arrosseguen sempre són d’alguna banda, igual que el públic, que de vegades té llengua i història pròpies i que subvenciona festivals i tot. Això ho entén tothom excepte algun cosmopolita d’ara, aquell que viu arreu del món de visibilitzar-se com una amenaça a l’ordre establert menys a Catalunya, que també viu d’acusar-nos de provincians obviant que un poble que encara espera el seu segle XIX no pot comprendre un discurs tan avançat com el seu.

Jo voto etcètera

Juliol 7, 2012

(Aquest text va sortir a Núvol però havia de ser només una part d’un article col·lectiu. El que passa és que els altres companys de l’Ateneu no van acabar-se d’animar a fer la seva recomanació pel Premi Crexells i em vaig quedar sooooooola. Si hagués sabut des del principi que havia d’anar com un article únic ho hauria fet més professional, vull dir com vaig veure que ho havien fet els altres dos periodistes que parlaven dels llibres del Jaume Cabré i de l’Eduard Márquez, però el cas és que ara ja està fet, que el Crexells se’l va endur ‘Jo confesso’ i que si encara no heu llegit ‘Primavera, estiu, etcètera’ trobo que podríeu fer-ho)

Entenc que Jo confesso vol jugar i de fet juga a la lliga dels més grans. Admiro el domini de la llengua del Jaume Cabré i sobretot la força, la paciència i l’ambició que calen per imaginar i per acabar una obra com aquesta. El que passa, però, és no vaig poder llegir-la d’una tirada, vull dir passant-m’hi hores als vespres sense començar una altra obra entremig. Tinc pendent acabar-la aquest estiu, és clar, però de moment era massa dilatada per les lliçons que me n’enduia. Vaig gaudir la novel·la de l’Eduard Márquez, que en forma de mosaic i alçant la catifa d’una família fa un retrat dels nens dels anys seixanta i dels joves dels vuitanta a Barcelona. L’últim dia abans de demà va interessar-me en part perquè eren una generació i uns escenaris que em resultaven mig extòtics i en part perquè l’autor té el que se’n diu una bona tècnica narrativa. Amb tot, votaré Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals, perquè vaig creure’m els escenaris, els personatges i les relacions que s’hi establien, perquè va interessar-me l’ús que feia del llenguatge i -per què no dir-ho?- perquè va parlar-me directament d’un món molt proper al meu. Quantes vegades, d’ençà que vaig llegir-la i algú de Concabella em diu ‘aviat no et coneixerem’ faig una creueta? Quantes vegades no he pensat desconsolada que ‘estic sooooola’ i immediatament m’he posat a riure imaginant l’Èlia a la falda d’aquella tieta enjoiada i petonera? Quantes vegades, quan m’agafa la gelosia, no he tret ferro a la situació recordant el ‘No t’ho prenguis malament però el teu home em posa calenta’? No sé perquè ho feu vosaltres, però jo generalment llegeixo novel·les per modificar-me, perquè em descobreixin alguna cosa d’aquest món de mones que ja intuïa però no m’havia formulat. I la novel·la de la Rojals fa exactament això, enfoca una part de món, amb els seus rituals, els seus homes i dones corrents i les seves relacions, i ho reprodueix tot d’una manera viva. Ho reprodueix sense dramatitzar-ho més del que la situació ni la consistència interna dels personatges li permeten, sense moralitzar explícitament i sense entaforar-hi exhibicions erudites que no vénen a tomb. Si hagués de dir alguna cosa sobre la seva veu narrativa, diria que és una veu genuïna.  I no sé a vosaltres però a mi, cansada de veus toves o de veus que imposten la del seu autor preferit, em sembla un punt molt important a tenir en compte.

500 milions a l’aula?

Juliol 7, 2012

En un nou assaig breu proper al pamflet, Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929) intenta explicar perquè a pesar de desdinerar-se en propaganda la Unió Europea no ha pogut crear una opinió pública majoritària que li sigui favorable. Entre els motius d’aquest recel que comenta a Brussel·les, el monstre gentil o la tutela d’Europa, l’alemany hi compta la seva tendència a expandir-se irracionalment en centenars de comissi-ons i agències, el seu deliri reglamentador i el costum d’incomplir les regles que ella mateixa es dicta. Sobretot, però, hi compta el conegut “dèficit democràtic” de la Unió, recordant que el Parlament Europeu no té dret d’iniciativa legislativa mentre que l’equip de la Comissió Europea, que no ha estat escollida, en té el monopoli i negocia les seves directrius a porta tancada. Citant l’assagista austríac Robert Menasse, Enzensberger es fa l’única pregunta interessant de l’assaig: si aquest dèficit democràtic és només accidental o si és endèmic, si podria solucionar-se amb una política de racionalització i control de les institucions o si és impossible fundar un organisme supranacional amb garanties democràtiques. No és causal, diu, que allà on la UE dediqui menys diners sigui en l’àmbit de la cultura: la diversitat de pràctiques i llengües no es deixa homogeneïtzar.

Però els tics pamfletaris de l’obra no els trobem en el to de l’assaig, que és per exemple menys líric que El perdedor radical, sinó en les seves omissions i caricatures. Per explicar-nos que la dèria reguladora de la UE no és filantròpica, l’autor diu que “no només floreix a la Comissió Europea, sinó també als molts xalets i despatxos dels lobbistes”, però no esmenta cap d’aquests 15.000 lobbistes que, segons uns observadors dels quals tampoc diu ni un nom, tindrien més poder que els diputats. Per reduir a l’absurd l’intervencionisme de la Unió compara l’obligació d’embolicar els paquets de tabac discretament amb els temps de l’absolutisme i de les neurosis sexuals de l’Església Catòlica. O per exemplificar la tutela equipara la vigilància de la Stasi o del KGB amb la dels consorcis de comunicació actuals. Enzensberger es posiciona en contra de l’Europa dels despatxos reivindicant l’Europa real sense especificar en què consistiria la segona, però si hem de guiar-nos per la sensibilitat que demostra al seu assaig ¡Europa, Europa! amb les nacionalitats basca i catalana, podem suposar que es tractaria de l’Europa dels estats-nació del XIX.

Segons l’autor, els europeus patim un control més tou que els ciutadans xinesos amb el partit únic o que els americans amb l’executive privilegedel govern Bush perquè la Unió “no domina mitjançant ordres sinó mitjançant procediments” i perquè no pretén construir “una nova presó de pobles sinó un reformatori que té com a objectiu la vigilància bondadosa però estricta dels seus pupils”. Encara que no sigui tan greu maquinar una aula per a 500 milions de ciutadans que una presó de pobles, ho és prou com per explicar qui vol educar-nos i amb quina finalitat, cosa que l’autor no fa. Potser és per això que, malgrat que crida l’atenció sobre aspectes de la Unió que queden a l’ombra, com a assaig d’idees es queda força a la superficíe. Amb menys demagògia i sornegueria, Enzensberger hauria pogut convertir aquest text lleuger però suggeridor en un estudi més consistent.