La cosa nostra (1)

En aquest país no és cap novetat que quatre polítics oportunistes amb ganes de figurar facin veure que parlen en nom del partit. Va passar al 2012: Joana Ortega, Ramon Espadaler i fins i tot Josep Lluís Cleries van assegurar per activa i per passiva, en nom de CiU, que aquella era una manifestació en defensa del pacte fiscal i no una manifestació independentista. Cleries no ha hagut de fer-ho perquè ja l’han endollat a Madrid, però els altres dos han votat a favor de la declaració de sobirania i de la llei de consultes, cosa que demostra que acabaran fent el que calgui, perquè si no els hi anés bé, si tinguessin altres conviccions que conservar el càrrec, ja haurien dimitit.

No entenc per què ara hauríem de creure’ns el que diguin Santi Vila o Joana Ortega. Qualsevol que conegui les bases i les sectorials de CDC sap que el discurs possibilista de Germà Gordó i Santi Vila no té recolzament intern. Qualsevol que hagi seguit les disputes internes d’Unió sap que el partit funciona per clientelisme i que Duran ja no rep tants calés per comprar suports, que té als històrics mosca i que va perdent fidelitats clau. Si tots aquests surten a fer el bocamoll i ningú de baix els hi diu que callin és perquè a CiU hi passa el mateix que al país: que qui té més poder i més barra imposa la por que més li convé imposar.

Alguns dels nostres independentistes repeteixen que no votarem i que Mas ha pactat amb Rajoy. A ells s’hi sumen els espanyolistes més dignes, que admeten que no volen que votem, i els espanyolistes més miserables, que diuen que només fan discursos realistes per estalviar-nos la patacada als il·lusos. El que de moment sabem és que els ajuntaments han cedit el registre i que d’aquí a dues setmanes el President signarà el decret de la convocatòria, faci el que faci Espanya quan aparegui publicat al DOGC. Pel que fa al compromís de Mas, escolteu què va dir dijous a la cambra de comerç i jutgeu l’ambigüitat –ara ja mínima- en funció d’aquell auditori.

L’unionisme pentina els nostres pessimistes perquè saben perfectament que no hi ha res clar. Voldrien que el President es fes enrere i que aquest 9 de novembre sortim la CUP i quatre sonats a votar amb capses sense validesa de cap tipus. Faríeu un ridícul immens, diuen. Si tot anés malament, si el President no convoqués la Consulta i ERC no entrés al govern per poder-ho fer, faríem exactament el mateix ridícul que vam fer a Arenys de Munt fa cinc anys. Les conyetes sobre la botifarrada encara duren, però el Parlament ha acabat signant -85 vots a favor i 41 en contra- la declaració de sobirania. Els ridículs sempre s’han de jutjar amb perspectiva. I cal no perdre mai de vista que el clima polític és un joc de pors i de xantatges sobre altres passions baixes, i que ningú escampa merda sense tenir molt clar a qui aprofita.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: