Pujol i el que vindrà

Convindreu amb mi que calien dos collons per, l’any 1960, fer caure l’hagiògraf de Franco de la direcció de La Vanguardia Española. Per aquell Consell de guerra, i perquè em semblava un esperit menestral que no sabia gaudir del luxe, no pensava que Jordi Pujol hagués fet calés amb Catalunya.

La crítica a fer-li era una altra: haver estat covard i potser mesquí en democràcia. Que d’una banda, per exemple, hagués traït l’herència d’un Raimon Galí. Que, tenint com va tenir majoria absoluta, hagués alimentat la por, el conformisme i el victimisme del poble que el votava. Però d’altra banda, i mirant el País Valencià, no sé si hi havia altra manera de separar els franquistes i els catalans amics del franquisme que incorporar aquests últims a CDC i barrejar-los amb la classe mitjana catalana, partidària de l’anar fent mentre no em toquin la llengua, el mas, la PAC o els nassos per fer negocis a la comarca. Tot això no se sap. I no sé sabrà fins d’aquí a dos anys: si bona part del poble que ara surt a manifestar-se acaba acotant el cap a canvi d’un traspàs simbòlic de competències, Pujol haurà estat el més gran maltractador de l’ànim nacional; si aquest poble exigeix responsabilitats als partits que s’han compromès amb la consulta, passarà als annals com el millor estratega polític.

Però el punt més interessant de tot l’assumpte és que s’ha vist clar que l’únic contrapoder que tenia CiU era a Madrid o estava pagat per Madrid. I això m’ha fet preguntar-me què feia l’esquerra catalanista durant els anys noranta. Com vam passar del PSAN a la Crida? Què coi passava, a ERC, si tenia prou força als municipis i una mitjana de dotze diputats al Parlament? No vull menystenir la feina de la Crida o d’ERC, només dir que era tan cívica que a CiU no li va fer ni pessigolles. Tampoc vull menystenir el civisme: mireu com acabarà, el País Basc. Vull dir que l’esquerra sobiranista no era cap contrapoder real a CiU i que no hem funcionat com a país fins que ho ha estat. Aquell primer Tripartit, que aleshores va semblar-me l’enterrament definitiu de la nació per l’entrega de poder al PSOE, ha servit per dues coses: per normalitzar ERC entre part de l’antic PSC i per alliberar de cesarisme el votant convergent.

Vés a saber com quedarà el paisatge després de la batalla per la consulta, si hi ha batalla. Però si no n’hi ha, es presentin com es presentin a les plebiscitàries i surtin com surtin els resultats, espero no tornar a ser més aquella nació adotzenada. Per què desenganyeu-vos: si algú que viu un Consell de guerra és capaç de comerciar després amb el país, què no faran, els que hi ha ara, lluents com estan després de tants anys d’autonomisme, ansiosos per controlar el mateix poder que aquell Pujol que ara humilien?

Advertisements

2 Respostes to “Pujol i el que vindrà”

  1. dErsu_ Says:

    Encara que hi ha comparacions odioses i fins i tot impertinents, a més de desafortunades, jo aquests dies no em trec del cap el nom de Temístocles. D’heroi de Salamina a exiliat a la cort Persa, acusat, és clar, de corrupció.

  2. Mercè Says:

    Genial Anna mr

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: