Vallcorba i la presa de la cultura

A la seu de Quaderns Crema, a Muntaner 462, vaig entendre-hi dues coses importants: com funciona la política cultural a Catalunya i què espera un bon editor d’un text. Jo aleshores tenia dinou anys, feia pràctiques a cultura d’Europa Press i parlar amb el Jaume Vallcorba era l’únic que m’interessava -tipa com estava de les rodes de premsa de Caterina Mieras, tan depriments.

Quan treia un llibre nou, el Vallcorba comprava quatre pastes i entrepans pels periodistes de les seccions de cultura. Si duia l’autor en un d’aquests esmorzars, primer el deixava esplaiar-se i al final, per regalar titulars als cronistes, el cosia a preguntes concretes que l’obligaven a simplificar. Quan arribava l’Eva Piquer – tard i traient un pam de llengua- al Vallcorba no li cabia la rialla a sobre. No sé si eren amics. Sé que aleshores l’Eva feia i desfeia una secció regular a l’AVUI i que l’AVUI era l’únic diari en català que teníem. Vaig entendre, doncs, que un bon editor també publica per vendre i que per vendre cal cuidar la premsa. Observar-lo relacionant-se -amb Babelia, l’Ada Castells, els del Culturas, amb treballadors, altres becaris d’agència- era una gran lliçó diplomàtica. A Catalunya només fas gran una empresa cultural de nivell amb molta diplomàcia. Això podria ser perquè cap dels dos mercats –promotors i consumidors en català, promotors i consumidors en castellà- és prou fort per fer prescindible l’altre. Però també podria ser perquè no hi ha cap col·lectiu amb la pell més fina ni amb més pretensions de neutralitat i de lliure pensament que el col·lectiu cultural. Per això, una casa bicèfal com Acantilado-Quaderns Crema, amb un editor savi, diplomàtic i amb una aura estrictament humanista, se’n va sortir bé.

Però tornem un moment a les meves pràctiques. Quan va acabar el curs, vaig donar dos textos al Vallcorba i més endavant vaig trucar a l’editorial per si podia passar a veure’l. Per sorpresa meva, em va dir que sí. Al seu despatx, va comentar-me un nyap que havia escrit jo sobre La dona silenciosa, la novel·la de la Monica Zgustova que ell acabava d’editar. ‘Hi ha idees i estil’, va dir. ‘Però les idees no tenen cap jerarquia, el text no té vies i per això no trobes bon títol. Si no trobes un títol que resumeixi la crítica, ni cal que la publiquis’. Molt agraïda, vaig fer, i no ho he oblidat més.

De fet,  fa poc, llegint La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, una barreja de mal receptari i de recull de cites, vaig trobar-hi el passatge de Montaigne en què compara l’exercici del pensament i la caça. ‘L’agitació i la caça ens pertanyen pròpiament: no tenim excusa si les conduïm malament i sense solta; fallar en la presa, això ja és un altra cosa’, va escriure Montaigne. Vaig pensar en les vies que faltaven al meu nyap sobre la Zgustova, i en què conduir bé la cacera és propi d’homes serens i pencaires però que encertar la presa ja és propi d’homes intel·ligents.

I Vallcorba era bàsicament un home intel·ligent. Ara sentirem a dir que era un mecenes, però deuen haver-hi més novel·les i assaigs d’Zweig als Països Catalans que en tot Àustria, Suïssa i Alemanya obres de Pla o Calders. Amb això vull dir el que és obvi: que tenia nas per autors bons que es venien bé. Fer això amb autors catalans –Monzó, Pàmies, Moliner- sembla més fàcil. Però fer-ho amb autors estrangers, no tant: hi ha, a la literatura alemanya actual, autors més interessants, autors amb més contingut i autors més comercials que Peter Stamm, però no n’hi ha cap que sigui alhora tan interessant, sòlid i accessible com ell, editat per Vallcorba.

Publicar bons autors, bons traductors, cuidar el disseny i l’edició, estimar els promotors en les dues llengües i la vanitat dels senyors de la cultura: aquestes van ser les seves vies per conduir bé el que feia. Va encertar les preses, Vallcorba? I tant. Entre altres motius, i a pesar que no ho llegit en cap crític als diari, perquè també va fer feina de base. Amb les cartes dels Borja, els glossaris d’Eugeni d’Ors, els articles d’Eugeni Xammar, Francesc Pujols, Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, les memòries de Miquel Batllori, el dietari d’Amadeu Hurtado, amb els retrats familiars de Martí de Riquer, va confrontar els lectors amb el seu entorn i passat.

Hi ha un camí que mena a l’alta cultura, com diu Jordi Llovet, traductor de Hölderlin i autor d’Estètica i poder, per citar dos registres de la seva obra completa. I en aquest camí, pocs editors han col·locat millors fites pel lector en català que Jaume Vallcorba. Potser només un home com ell, diplomàtic i capficat per les vies del text, podia fer tant camí en un país com aquest.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: