La porta estreta

Fa temps que observo, en mi i en algunes amistats properes, que com més por tenim a alguna cosa, més l’anem preparant, més anem disposant tots els elements perquè passi. Suposo que alguns hòmens busquem el col·lapse per deixar de patir. Uns altres, veig, volen solucionar un problema creant-se un daltabaix, si pot ser irrevocable. Aquests busquen el col·lapse per no haver de decidir, per fer que triïn les circumstàncies. Estic superat, diuen aquests a l’amic, i es deixen atropellar pel camí fàcil.

A l’Evangeli segons Sant Lluc hi ha un passatge en què un deixeble pregunta a Jesús si són molts o pocs els qui se salven. I ell respon ‘esforçeu-vos a entrar per la porta estreta’. Hi penso molt, en la porta estreta, en la meva porta estreta, en aquest forat de la nit, quan vénen tots els fracassos a recordar-se’m i  se’m barregen els pànics d’avui -que es fan grans, immensos, com més hi penso- amb els pànics de sempre.

Per al mandrós, la porta deu ser l’esforç, per al viciós, la contenció. Per a mi, que tinc mil pors i ho vull tot ara mateix per no haver ni d’olorar el buit ni la incertesa, la porta estreta és la paciència. Sé que si espero que s’imposi la veritat, en general només s’imposen les pors dels altres. Però també he après que les pors només poden ser productives si es viuen a fons i en solitari, i que no s’ha d’alliberar dolor encolomant-lo als altres. Primera perquè no és acceptable i després perquè les pors dels altres, amic poeta i company de nits, només poden distreure’ns de les nostres un temps mort i breu. Al final, només tens alguna opció de distreure les pròpies si les desgranes i les assaltes -modestament- una a una.

Fa poc em deia una ànima propera que ella mira de conquerir planúries: primer la fisiologia, després l’economia, encabat la metafísica. Com que som el que ara en diuen joves, i ens estimem, vam obviar-nos la relació entre la primera i la tercera i ens vam donar per satisfetes. Perquè la porta d’aquella oficina trista del Poble Nou on vaig a buscar traduccions a canvi d’un sou també és tirant a estreta, però la besaria quan veig què fa la gent -de feines, però no només- per pagar taxis -o  bitllets de metro, que en misèries no hi ha estatus.

Conquerint planúries, deies, ho salvarem tot. O si més no, pensava jo ara mirant el marc estret, prendrem paciència.

 

Anuncis

2 Respostes to “La porta estreta”

  1. ignasi Says:

    Reblogged this on Von Surroquen and commented:
    Jo vull escriure com l’Anna Punsoda.

  2. lluispuigvalls Says:

    mol rebenvinguda…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: