L’hora d’Orient i la venjança uterina

Arribo a la Reeperbahn que ja fosqueja i d’entrada, aquest famós carrer d’Hamburg que algú amb picors va batejar com la milla més pecadora d’Europa, em sembla un Las Vegas en kitsch, on japonesos i suecs, dandis i peluts, passegen agermanats i calents sota cartells que anuncien claus a 35 euros. Passo de llarg dos teatres on hi fan obres dolentes, moltes cases de jocs i de barrets, forats per a voyeurs, bars de soroll en directe, una discoteca sota terra i finalment entro a la Boutique Bizarre, la botiga del sexe més gran del continent. És un edifici molt visible al cap del carrer, amb un cartell immens de lletres platejades sobre fons blanc, amb tres aparadors, també de parets blanques, completament il•luminats: molt diferent dels locals del ram que descobria a l’Eixample de Barcelona, caus custodiats per armaris tatuats on hauries dit que s’hi feien lluites de gossos.

El relacions públiques del sex shop ronda els trenta-cinc anys i sembla un venedor de gelats de la Barceloneta: molt prim, baixet, morè, amb una camisa mal trossada de colors llampants, pèl negre al pit, i aquells ulls foscos, brillants, petits, de voler arramblar tot el que passa. M’explica que de dilluns a dijous l’entrada a la botiga és gratuïta perquè hi fitxen els habituals: es tracta de dones d’entre els 18 i els 35 anys, hòmens de més de 35 i parelles sanes. Diu que de divendres a diumenge fan pagar un euro per evitar tafaners que entren i surten a cada moment muntant escàndol. I que sobretot ho fan per controlar-hi l’accés, perquè entre els tres dies hi acudeixen unes 4.000 persones, que deuen ser més de les que visiten el Macba i el Santa Mònica plegats, però és que en el cas de la Boutique Bizarre la funció de l’espai no pot ser més clara.

Hi tenim cinc seccions, explica el noi solemnement: Clàssica, Cotilles, Roba interior, SM i la Galeria d’art. Si no et sap greu, dic jo, em poso a la Clàssica. A primer cop d’ull només hi veig vibradors grossos, molt grossos i gegants. D’accés pel forat convencional, de dues entrades, i de dues entrades amb una peça al centre que pressiona el clítoris mentre feineges. També hi ha una mena de sogues amb uns penis a banda i banda per a dues dones. Hi ha una sèrie de vibradors que van amb comandament a distància. I els millors, em diuen, són els LELO SORAYA, unes espàtules de silicona que ofereixen vuit ritmes i tres motorets individuals per cobrir amb condicions tota l’escletxa. Cosa fina, em comenta la noia de la caixa. En un lloc destacat, il•luminats, hi ha vibradors que reprodueixen els membres també destacats d’actors cèlebres del gènere. N’hi ha un de petit, xapat d’or, que val més de mil euros perquè diuen que és precís i fi com el Glenn Gould. ‘Pressió suau i exacta’, anuncia el cartell, deixant clar que el món va ple d’amants que prenen el conill per un tam-tam. També hi ha manilles, boles xineses. Em sobta veure, entre tant joguet, termos per endur-se el cafè a la feina, però quan m’atanso descobreixo els vibradors masculins, que són uns tubs que simulen tenir una vagina a dins i que tenen el detall de portar uns protectors que es poden llençar després de cada espolsada.

També hi tenen un fotimer de pel•lícules. 20.000 títols, en general molt vulgars. Cansada de veure dones escarranxades amb cigales a cada cau, m’atanso a la secció de films per a homosexuals, que com a mínim allà sí que hi ha hòmens. Quedo molt parada amb les pel•lícules de subgènere. Amb la col•lecció Skinny Girls, que semblen sortides de Dachau i que no sé a quin sonat deuen excitar. Amb la de Viena i Berlín interracials, especials per a socialistes cristians. I amb els films per edats, perquè les pel•lícules d’adolescents calentes ja me les esperava, però amb les padrines no hi havia comptat. Em vull convèncer que està molt bé gaudir de la sexualitat a qualsevol edat, però em ve al cap la meva àvia torrant ametlles a la cuina, assaltada per uns semalers de dos pams, i no ho veig gaire clar. Em fixo en una col•lecció de vídeos orientals on a la coberta s’hi veuen tres japoneses fent mitja i servint te i, a la contracoberta, les mateixes tres japoneses botant en llits com boges. Hi ha homes que ho volen tot, em dic, que serveixis te com l’àvia i que forniquis com una professional d’ara.

Observo un noi que porta un barret de palla i uns pantalons verds i que carrega tangues i màscares i fuets per parar un tren, i una senyora que travessa els quaranta anys i que passeja la seva segona primavera, un grapat de pel•lícules i la LELO SORAYA pertot arreu. Sí, és clar, és clar que hi ha addictes a la matèria, em diu el relacions públiques. Em pregunta si vull una ruta per l’SM, i jo dic que sí, moltes gràcies. (SM? Sándor Marai? Sala-i-Martín? Sara Montiel?) L’SM és un procés, diu. No saps la quantitat de parelles que vénen a demanar-me un fuet que no faci mal. Pot semblar una bestiesa, però has de pensar que el sadomasoquisme vol temps. (Sado-Massoquisme, entès). El fuet que no fa mal sembla un pompó d’animadora que ha anat perdent les tires. I quan em pica, res, ni pessigolles. A l’SM hi ha molts gronxadors per fer acrobàcies mentre forniques. Màscares per regular l’oxigen. Estris plagiats de les tortures del Sant Ofici. Agulles i pinces robades al dentista. Uns malls molt semblants als que tenia el meu avi al taller. Hi ha una col•lecció de vídeos especials amb, per exemple, dones que porten les mamelles untades de mel i que les posen en una menjadora plena de xinxetes. En un vitrina hi ha un objecte gris, que de lluny sembla un Chillida, però que és un braç gegant que fa uns buits als costats i que al final, al puny, fa el gest del camarada socialista. Perdona, això és per posar-s’ho al cul? pregunto tan elegantment com pot preguntar-se una cosa com aquesta. Sí senyora, diu el meu guia.

Això és una joia, continua, i m’ensenya una màscara de cuir que figura un cavall dels de sang calenta. No permet regular l’aire, no. No juga amb música ni amb imatges, no. No hi ha res més del que hi veus.

–Aquesta peça té poc a veure amb el sexe, noia. Aquí es tracta d’una transformació.
(Quan Gregor Samsa va llevar-se un matí…)
–Una transformació. I qui ho compra, això?
–Parelles en què un dels dos membres gaudeix amb el rol de submís.
–La dona?
–I molts homes que a la feina exerceixen de dominants.
–Per fer-se perdonar?
–No ben bé.
–Per entrenar-se en la confiança?
–Per exemple –diu per treure-se’m de sobre, i a mi de sobte em fa molta vergonya fer preguntes tant dels minyons escoltes en aquell context.
–I quin preu té, el material de la transformació?
–Mil dos-cents trenta euros.

T’endossen una màscara de cavall. Et passegen per una habitació com un poni ceguet dels que munta la canalla a les firetes. Et pugen a l’esquena. Et claven cops al cul, als pits i a les costelles. I t’arrissen un mes de sou. Hauré de treballar força en aquest procés de l’SM perquè la performance em compensi.

Un pèl frustrada, decideixo provar sort a la galeria d’art. Hi ha una exposició, també, de dones escarranxades assetjades per molts penis, de dones xuclant-la, de dones xopes d’esperma, de dones sobre gronxadors a punt d’obrir-se el cap a terra, de dones plenes de corretges que els deuen fer molt mal als pits. Quan el relacions públiques em pregunta què tal, dic que malament. Molt ordinari i parcial tirant de la banda masculina. Tot hi és fet des de la mirada de l’home. Segons ell això és perquè la pintora va néixer als anys seixanta i entén el sexe com l’ha publicitat el context cultural masculí. Aquesta mirada ha canviat força els últims deu anys, em diu, i encara canviarà més quan les noies joves ideeu els productes que a vosaltres us exciten. Aleshores el sexe se sofisticarà, es matisarà. Això, dic jo, si en un atac de venjança no us acabem tiranitzant. Perquè a mesura que anava veient vídeos i fotografies jo també anava patint una transformació. Concretament, m’anava transformant en un monstre sàdic amb ganes de matar qualsevol home a fuetades per venjar-me de tantes dones lligades entre deu paios esquitxant-los la cara.

Quan em dic que deuen posar-s’hi per plaer i em passa l’atac absurd de dignitat, entro a la secció de literatura. Obvio les estanteries amb The secret pleasures of urination i em planto als que hi diu, en un cartell, literatura universal. Però no, no hi ha traduccions de clàssics en la matèria. Només hi ha llibres en anglès o en alemany que aprofundeixen, això sí, en les mescles culturals. Entre ells hi veig Muschi Sushi, Japan Bondage, Sklavin in Tokio, tota una col•lecció pensada per educar en la tolerància, que va d’un alemany que s’ha cansat de la Heidun que té a casa i es xeringa una japonesa per amunt i per avall. M’estranya molt, aquesta obsessió per les japoneses. Sobretot perquè fa poc vaig veure un documental on s’explicava que un terç de la població del Japó ha deixat de fornicar i que un 60% de les parelles més grans de 35 anys només s’alliten tres cops l’any.

Aleshores em diuen que és cert, que la indústria del sexe és clau al Japó, però que on fan calés és a Europa. Aquí, entre els tarats, han venut la imatge de la dona japonesa que es deixa fer les mil barrabassades sense gemegar. I, entre els adolescents, la de l’estudiant tímida que resulta ser una bèstia. El cert és que a casa, els japonesos i les japoneses passen una fam de llop. Ells es posen en unes capses a veure porno i a pelar-se-la i elles envelleixen, tristes, pensant-se que l’orgasme és un plat txec. Aclarit el dubte japonès, marxo cap a casa pensant en l’hora de l’Orient que va predicar Raimon Panikkar, que potser era d’un to un pèl diferent. I marxo esperant que aquest canvi de mirada no trigui gaire, perquè tret de la minoria que gaudeix posant les popes en safates plenes de xinxetes o parant la cara entre deu semalers, les altres no acabem avorrint les botigues del sexe. O acabem, en un atac de venjança, posant punys socialistes al cul dels yuppies estressats. De poc serveix fer el sexe tan visible, tan amable, tan accessible, si la filosofia de fons és la mateixa aquí a Hamburg que als caus de Barcelona. Per què el LELO SORAYA és un regal dels déus, però millor regal seria superar aquesta cultura on hi ha un senyor que es desfoga i la meuca o la màrtir que para. No sé vosaltres, senyores, però quan jo veig quadres, pel•lícules o performances pornogràfiques voldria veure-hi hòmens, hòmens expressant-se, hòmens fent coses, i no només titoles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: