Escolta, Europa…

(El penjo ara perquè ahir vaig haver-lo de fer morta de son i no suporto enviar els textos sense poder-los repassar bé. Les poques coses que hi apareguin diferents són cosa meva)

El seu poble caminant pacíficament sota una consigna aglutinadora: no hi hauria imatge que pogués agradar més a Joan Maragall. I no caminant per bramar contra Espanya –ell valorava poc les afirmacions que només naixien d’una escalfada– sinó caminant per reivindicar que volem comptar a Europa perquè som i voler continuar sent alguna cosa que ha perviscut més enllà de les abstraccions polítiques en què de grat o per força hem mirat d’encaixar.

Suposo que deu ser per la militància dels néts que sol vincular-se l’iberisme de Don Joan al federalisme autonòmic dels socialistes, oblidant que aquell iberisme anava en la direcció que Prat plantejava a la Nacionalitat catalana: una gran Catalunya que tractés de tu a tu amb Castella i amb Portugal, una unió que encara tenia present l’antiga aliança catalano-aragonesa. S’oblida que Maragall apel·lava a Hispània perquè era el marc polític més ampli amb què aleshores podia comptar-se per ser una potència al context mundial, tot i que també tenia en ment un ideal mediterrani, de confins geogràfics més indefinits, que s’orientava pels ressons de la llengua. Primer Joan Maragall va voler tallar amb la Morta. Després va recolzar la proposta que Maura hauria fet a Cambó de fundar un partit regionalista que contrarestés la política dels conservadors. Més endavant va voler integrar l’ideal nacionalista en un ideal ibèric, frustrat pel fracàs de Solidaritat i cansat que El Poble català acusés la Lliga de barjaula d’en Maura i que La Veu acusés els republicans catalans de fer el joc als lerrouxistes. Els mitjans van ser diversos però l’objectiu era molt clar: dotar Catalunya d’aquella estructura que li permetés créixer en base a les seves aspiracions i possibilitats.

Per això dimarts era entre la gentada i pensava en Don Joan i en com és possible que per tants de nosaltres sigui un referent ètic i nacional i que els seus néts hagin militat tants anys entre una gent que ha humiliat sistemàticament Catalunya. No es pot dir que els germans Maragall no hagin fet feina, és clar. La imatge del Pasqual i la Diana trencant el carnet del PSC passarà als annals de la Catalunya autonòmica, igual que  la imatge de l’Ernest trencant la disciplina de vot per la Hisenda pròpia… a pesar que potser no fossin gestos nobles sinó marranades motivades per aspiracions personals. Perquè si es tractés de conviccions profundes, no sé perquè no van abandonar el PSC quan els obiolistes van quedar fora de joc, ja deu fer més de quinze anys, al moment en què Narcís Serra va arribar a la Secretaria General del partit després d’haver-nos venut l’ànima des del Ministeri de Defensa. Perquè, d’aleshores fins ara, els néts s’han empassat els gripaus antològics dels Guerra i dels Rodríguez Ibarra –que per cert tenia una obessió malatissa amb el pobre Pasqual. Han hagut de sentir-se mil cops la cançó dels 25 diputats que van votar amb el PSOE la resolució deshonrosa sobre la sentència de l’Estatut, deshonrós també. I no només han estat còmplices dels seus confrares sinó que quan han volgut els han fet la feina bruta: penso en aquell decret que el PSOE va voler aprovar per implantar una hora més de castellà a les escoles i que l’Ernest Maragall –aleshores conseller d’educació–  va recolzar fins que ERC i Òmnium van fer prou pressió.

Sempre que torno a casa venint del centre de Barcelona procuro escoltar música però ahir feia goig sentir al cor de la ciutat tota aquell mostrari d’accents catalans. Sentia els d’Olot, els de Tortosa, els de Solsona, molts ‘tenir que’ esforçats, i pensava que Don Joan hauria estat content, i que l’endemà hauria publicat a La Veu un article valent, potser massa líric, destacant que la marxa no va ser cap joc independentista, com diu El Mundo, ni va ser una  amenaça per obtenir calés i ser Navarra, com publicita bona part de CiU. Ell que detestava les frivolitats i els materialismes! Diria que si amb la mort Déu va donar-li uns ulls prou grans per veure’ns, amb aquella lletra tan fina i un pèl inclinada que tenia, hauria escrit un ‘Escolta, Europa’, explicant que som aquells que un dia vam escampar la parla pel Mediterrani i que vam perdre les constitucions batallant de manera noble, aquells que alguns van fer morts per sempre i que, en renéixer, van creure’s que podrien arribar fins on volguessin dins una Península plural. Que som el vell conillet d’índies de les lluites dinàstiques europees, la moneda de canvi de molts congressistes i dels seus sicaris mediàtics, el poble que s’ha esforçat per acollir i integrar tothom sense renunciar al seu geni, oscil·lant així entre els complexos i l’orgull. Hauria dit a Europa que encara som i que, perquè volem continuar essent sense estar sempre a la defensiva, volem comptar entre els que la conformen. I fins i tot crec que hauria recordat a l’Artur Mas que cap president català, ni tan sols Macià, havia tingut tant suport popular ni tanta responsabilitat com els que ell té ara. Que ningú, en definitiva, havia tingut com ell el futur de Catalunya a les mans.

Advertisements

2 Respostes to “Escolta, Europa…”

  1. Xavier Says:

    He entrat aquí, després de temps, per veure si per casualitat hi havia algun escrit teu sobre la diada. M’alegra haver-lo trobat. Però ho tens molt abandonat això, no? Escrius en algun altre lloc?

  2. efrem Says:

    Comparteixo la inquietud d’en Xavier! 😛

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: