Jo voto etcètera

(Aquest text va sortir a Núvol però havia de ser només una part d’un article col·lectiu. El que passa és que els altres companys de l’Ateneu no van acabar-se d’animar a fer la seva recomanació pel Premi Crexells i em vaig quedar sooooooola. Si hagués sabut des del principi que havia d’anar com un article únic ho hauria fet més professional, vull dir com vaig veure que ho havien fet els altres dos periodistes que parlaven dels llibres del Jaume Cabré i de l’Eduard Márquez, però el cas és que ara ja està fet, que el Crexells se’l va endur ‘Jo confesso’ i que si encara no heu llegit ‘Primavera, estiu, etcètera’ trobo que podríeu fer-ho)

Entenc que Jo confesso vol jugar i de fet juga a la lliga dels més grans. Admiro el domini de la llengua del Jaume Cabré i sobretot la força, la paciència i l’ambició que calen per imaginar i per acabar una obra com aquesta. El que passa, però, és no vaig poder llegir-la d’una tirada, vull dir passant-m’hi hores als vespres sense començar una altra obra entremig. Tinc pendent acabar-la aquest estiu, és clar, però de moment era massa dilatada per les lliçons que me n’enduia. Vaig gaudir la novel·la de l’Eduard Márquez, que en forma de mosaic i alçant la catifa d’una família fa un retrat dels nens dels anys seixanta i dels joves dels vuitanta a Barcelona. L’últim dia abans de demà va interessar-me en part perquè eren una generació i uns escenaris que em resultaven mig extòtics i en part perquè l’autor té el que se’n diu una bona tècnica narrativa. Amb tot, votaré Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals, perquè vaig creure’m els escenaris, els personatges i les relacions que s’hi establien, perquè va interessar-me l’ús que feia del llenguatge i -per què no dir-ho?- perquè va parlar-me directament d’un món molt proper al meu. Quantes vegades, d’ençà que vaig llegir-la i algú de Concabella em diu ‘aviat no et coneixerem’ faig una creueta? Quantes vegades no he pensat desconsolada que ‘estic sooooola’ i immediatament m’he posat a riure imaginant l’Èlia a la falda d’aquella tieta enjoiada i petonera? Quantes vegades, quan m’agafa la gelosia, no he tret ferro a la situació recordant el ‘No t’ho prenguis malament però el teu home em posa calenta’? No sé perquè ho feu vosaltres, però jo generalment llegeixo novel·les per modificar-me, perquè em descobreixin alguna cosa d’aquest món de mones que ja intuïa però no m’havia formulat. I la novel·la de la Rojals fa exactament això, enfoca una part de món, amb els seus rituals, els seus homes i dones corrents i les seves relacions, i ho reprodueix tot d’una manera viva. Ho reprodueix sense dramatitzar-ho més del que la situació ni la consistència interna dels personatges li permeten, sense moralitzar explícitament i sense entaforar-hi exhibicions erudites que no vénen a tomb. Si hagués de dir alguna cosa sobre la seva veu narrativa, diria que és una veu genuïna.  I no sé a vosaltres però a mi, cansada de veus toves o de veus que imposten la del seu autor preferit, em sembla un punt molt important a tenir en compte.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: