Els monstres d’ara

Si avui TV3 exhibís una dona obesa i barbuda o un nan estràbic i sense braços per fer riure el públic, el programa seria ràpidament clausurat i els seus ideòlegs anirien de pet a Can Brians. En canvi, la Zona Zàping, l’APM o els xous diversos de l’Alfons Arús viuen d’exhibir analfabets i tots ens sumem a la festa sense pensar-nos-ho gaire. Suposo que abans s’explotaven les barbudes o els esguerrats perquè la vergonya més gran era no ser desitjada o no poder fer la guerra mentre que avui, com que tots tenim el Batxillerat aprovat i del que es tracta és de tenir un currículum espaterrant, la vergonya més gran és ser un ignorant. Cèlebre és ja aquell esquetx en què una presentadora pregunta a un xaval musculós si a part de cultivar el seu cos també cultiva l’intel·lecte i en què el fornit se la mira atentament, arruga el front i respon desconcertat: ‘pues la verdad es que nunca me había preguntado eso’. També té gràcia que la majoria de freaks que passegen aquests programes siguin espanyols perquè si mai algú digués que el poble català és més culte, avançat i té una vocació més europeista que el de la resta de l’Estat, tothom se li tiraria a sobre. Aquest discurs tan típic de finals del segle XIX ja no el fa ningú, és clar, però ara els mitjans passen la col·lecció de vídeos dels cavernícoles castellanoparlants i es queden més descansats.

Els incultes d’avui són els homes monstruosos d’abans, amb la diferència que exhibir analfabets és més hipòcrita i un pèl més còmode que exhibir esguerrats. És més hipòcrita perquè les tares físiques són bestialitats de l’atzar però que a 2012 campin analfabets tan profunds té un punt de falta social col·lectiva. I és més còmode perquè amb els ignorants no podem empatitzar. Recordo que a casa del meu pare hi havia una coberta de llibre amb una fotografia ampliada d’un Gueule Cassée i que jo la trobava horripilant però no podia deixar de mirar-la. Hi ha havia un misteri inquietant i alhora atraient en aquell rostre completament desfigurat. Aleshores no coneixia res dels mutilats de la Gran Guerra però el monstre em commovia. En canvi, amb l’ase fornit de l’APM no m’aconsegueixo identificar perquè encara que sa eminència se’n foti de mi quan confonc una oda de Pindar per un poema de Baquílides, sé que si treballo i algú m’encarrila m’aniré allunyant del quinqui musculat. Abans la figura del monstre ens humanitzava perquè destruïa tota seguretat en la nostra identitat, perquè tots podíem esguerrar-nos o parir un fill nan. Per contra, la figura de l’analfabet ens fa més bufats perquè tots vivim com si la cultura fos un camí ascendent de no retorn, una conquesta que no es pogués perdre mai, tal i com els Gueule Cassée van perdre mitja cara. Escrivia Montaigne en relació a una mena de sàtir que corria per les seves terres que els homes ‘considerem contra natura allò que ocorre contra el costum’. Doncs potser és que hem convertit la cultura en una primera natura i que per això tractem l’ignorant com abans es tractava al camacurt que havia nascut amb tres braços: el posem al mig del focus i sucumbint al vell plaer fosc, gràcies a Déu inconscient, de mofar-nos del feble anormal per reafirmar-nos.

Advertisements

Una resposta to “Els monstres d’ara”

  1. What if David Foster Wallace had f****ed with Nicole “Snooki” Polizzi? « A redossa… Says:

    […] com bé i millor assenyala Anna Punsoda, no és altra cosa que l’exhibició monstruosa del Gueule Cassée cultural. O que, certament, un acaba veient tota aquesta mena de programes per la mateixa raó que llegeix […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: