Enamorar-se i altres ridiculeses

Declamen Pablo Neruda al llit, juguen a endevinar les formes dels núvols i tenen per refugi secret una roca vora el mar: els amants de Cada dia, cada hora fan tot el que han de fer els púbers enamorats dels manuals, amb la diferència que a ells la conya se’ls allarga fins passada la cinquantena. A la seva primera novel·la Natasa Dragnic ens ven el melodrama de dues “ànimes bessones” que van haver-se d’acomiadar en acabar l’escola bressol, que van passar quinze anys sense saber res l’un de l’altre però intuint que s’esperaven i que un vespre van coincidir a París, on van “estimar-se” -“Els cossos enganxats. Suats. Cansats. Famolencs. Insaciables”- i on van començar un vals pesadíssim d’apropaments i separacions.

Sempre es diu que la primera obra d’un bon autor té d’intensitat el que encara no té de tècnica, però en aquest cas hi falta tot. Dragnic abusa de la repetició d’imatges i de paràgrafs per explicar la permanència d’uns sentiments que no comunica explorant els personatges. Explota la frase curta per crear una tensió que la construcció deficient dels ambients no li permet crear, i fa uns salts temporals tan matussers que semblen l’esborrany de l’obra. El que podria ser una novel·la d’amor viva i senzilla és una peça artificiosa, mal treballada i farcida de frases com “No hi ha hagut mai dues persones que riguessin tant, juntes” o “La Dora li petoneja la cara satisfeta. I s’estimen. I ja no està tot perdut”.

Segurament caldria incloure Cada dia, cada hora dins el fenomen crossover , el de les novel·les fresques que pretenen captar tant el lector adult com l’adolescent. Però en cas que qualsevol obra tingui diferents nivells de lectura i que el més elevat vingui marcat per la profunditat de les emocions que hi apareixen, aquí aquest nivell seria ínfim. L’amor com a torbació i connexió mental inevitables, que és la imatge més corrent de la transcendència i que fa segles que ens dóna grans obres, se’ns presenta amb una retòrica tan ridícula que només pot captar un lector infantilitzat.

http://www.youtube.com/watch?v=4OaTaEX8Kh8&feature=related (els Dire Straits no van sortir a l’ARAllegim, és clar, però és una manera de dir que també trobaríem sensibleries extremes ben fetes, com aquesta. Diuen uns científics – americans, òbviament- que mentre això que diu la cançó, això de ‘the dice were loaded from the start’ no us sembli una autèntica idiotesa, sumareu anys però no us fareu grans del tot. Que sereu una mica com la Bess , vaja, i no com l’ase del psiquiatre)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: