Entendre i fer-se entendre: l’assaig segons Joan Fuster

Deia Joan Fuster que un poble renaixent no crea grans homes sinó grans ambicions entre els seus homes. I costa creure que la València de la immediata postguerra on ell va formar-se renasqués, però sí que cal una ambició colossal per parir una obra assagística tan extensa, com cal molta resistència per parir-la en les condicions en què ho va fer.

Han passat nou anys d’ençà que va aparèixer Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, el primer volum de la nova edició de les seves Obres Completes. I ara Edicions 62 i la Universitat de València publiquen els volums segon i tercer, que inclouen els assaigs, les seves col·laboracions disperses en premsa i els articles que va escriure de manera periòdica per sis revistes dels Paisos Catalans. Les ‘Notes a l’assaig’ incorporen un estudi detallat de la relació que va mantenir amb les diverses publicacions, i a través de les emprenyades dels lectors, les súpliques dels editors i les mil batusses que va tenir amb mitja intel·lectualitat de la Península, hom pot fer-se una idea de la influència i del caracter coratjós però agre de l’autor. I no és estrany: als annexos hi trobareu, per exemple, l’article que ni ell va gosar publicar quan van voler-lo pelar col·locant una bomba a casa seva al 1981.

Dirigida per Antoni Furió i Josep Palacios, aquesta edició aplega textos de to i densitat molt diferents: des de El descrèdit de la realitat  -unes primeres divagacions sobre art encara una mica enquilosades; als articles insolents sobre política i religió publicats a Serra d’Or posant a prova la valentia i la paciència dels monjos que el protegien; o al Diccionari per a ociosos, un conjunt d’entrades que van des de l’aforisme al petit assaig i on Fuster corrobora que la vasta cultura i la claredat de l’expressió no estan renyides. Però tot i recollir una obra heterogènia i molt dilatada en el temps, trobem en els volums unes constants claríssimes: una gran lucidesa en el diagnòstic de situacions i conflictes, molta mala llet a l’hora exposar-los, i una prosa seca, amena i molt propera a la oralitat.

Si Fuster va utilitzar un estil planer és, d’entrada, perquè era autodidacta i sempre havia dialogat directament amb els autors que llegia: per això esperava que el lector fes el mateix amb ell. A més, com que creia en la capacitat reformadora de l’art i de l’articulisme, pretenia que aquests arribessin a un públic ampli. Per aquest motiu demanava: ‘cal tornar a traduir Dickens al català, perquè les versions de Josep Carner, magnífiques, fan il·legible al nivell popular un escriptor precisament popular’. I encara, si volia resultar accessible és perquè creia que en aquella Espanya urgia dir algunes coses de manera clara. Per això considerava una llàstima ‘que Espriu hagi abandonat el sarcasme per la supuració metafísica’.

Fuster no va ser mai massa amic de la metafísica, sobretot si hi veia una excusa per no parlar directament, com creia que era el cas d’Ortega y Gasset, a qui retreia que no aprofités la seva aura d’intel·lectual per promoure canvis de cap mena. En canvi se sentia proper a Josep Pla, amb qui va compartir la precarietat econòmica, la censura, l’autocensura i l’hostilitat del clima polític i cultural. Sobre ell escrivia al 1970: ‘Un dels escriptors mes bescantats per la seva propensió bilingüe va ser Josep Pla: ¿Qui no se’n recorda? I no tardàrem a comprovar que Pla era, en realitat, l’autor que més escrivia en català…Avui, davant la massa enorme dels seus papers impresos, fa angúnia –i vergonya– aquell record’ . I encara, per aclarir del tot la seva actitud i la de Pla, hi afegeix uns anys més tard: ‘Els qui som catalanoparlants hem de ser contra natura bilingües’.

Amb aquesta mateixa claredat amb què va parlar del bilingüisme forçat, va repassar la farsa del Compromís de Casp, la bogeria de Nietzsche, la LOAPA, la seva impotència cultural i sexual, el romanç del PSOE i l’OTAN, les costelles de Twiggy. Llegir aquests volums és llegir les foteses i els passatges claus de la nostra història amb els ulls d’un rondinaire agut i atacat pels matisos; d’un pensador heterodox confinat a Sueca que, tot i declarar-se escèptic i fúmer-se de les pretensions últimes de la filosofia, va llegir i escriure per voler entendre i com volent trobar. Ens cal treballar pels que vindran, repetia Fuster. Doncs confiem que la falsa aparença d’Estat que ens han donat les autonomies no adormi grans ambicions com la d’ell.

Anuncis

Una resposta to “Entendre i fer-se entendre: l’assaig segons Joan Fuster”

  1. Marc Vilarassau Says:

    “va llegir i escriure per voler entendre i com volent trobar” !

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: