Cobrar per paraules

Cada cop que algú el tracta d’escriptor, Joan Maragall s’agita a la tomba. I avui, que fa cent cinquanta-un anys que va néixer i que les autoritats recordaran al gran escriptor aquí i allà, deu estar tip de fer capbussons. No hi havia ofici que Maragall detestés tant com el d’escriptor, entès com algú que publica per diners, compulsivament i sense patir per si té alguna cosa a dir o només ganes de ser aplaudit i d’enjoiar la dona. Ell trobava un crim cobrar per paraules com qui cobra per arreglar una pany o defensar un client, i insistia en què res que no surti d’una necessitat íntima o de l’impuls per modificar un estat del món hauria de publicar-se. Pensareu que això només pot dir-se quan es té el pa assegurat per tretze fills, però si dediquéssim el doble de temps, d’amor i d’intenció a omplir la meitat de pàgines tots hi guanyaríem. Hem oblidat que un xarlatà pot fer tan mal com un mestre gandul, un polític ase o un pare absent perquè hem rebaixat el sentit de les pròpies paraules. Per a més inri, si Maragall veiés en què s’ha convertit ser poeta avui, reviscolaria per boicotejar la meitat de premis i festivals. Jo confiava que amb la crisi els inspirats s’entregarien a projectes més vulgars, però a cada casa continua havent-hi un poeta amb la seva ànima afectada de poeta, el seu poemari premiat i el seu minut de glòria en un festival.

És tan evident que la necessitat econòmica estimula la creació com que no estimula la qualitat. De fet, segons Maragall, les presses i l’aparador dels escriptors només la perjudiquen. Per això avui no celebrem l’aniversari de cap escriptor sinó d’un poeta, un traductor i un articulista que va pagar amb ansietat, censures i retrets el preu de cada paraula que va escriure, demostrant que només perdura allò que es fa més enllà d’un mateix.

Anuncis

2 Respostes to “Cobrar per paraules”

  1. Tina Vallès Says:

    Ja t’entenc, ja. Però deixa’m dir (que si no rebento) que hi ha escriptors que, tot i cobrar per escriure, es preocupen de fer-ho bé. T’ho asseguro.

  2. efrem Says:

    Els diners sí que són necessitat íntima, el crim és negar a algú la possibilitat de guanyar-los escrivint, o servint entrepans, tant li fa. Enjoiar la dona també és una necessitat vital, l’escriptor necessita la mussa, però tot el que passi d’aquí… Certament, és de baixesa. És de filldeputa prostituïr l’escriptura podent millorar la qualitat, és de mandrosos i dèbils mentals.

    Sovint l’idealisme vola tan alt que no hi veu, però no crec que sigui el cas.

    Excel·lent escrit, com sempre..! Gràcies

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: