Viure al límit

Mort l’Amy Winehouse i revifen els apologetes del dolor, la patuleia d’afectats que menyspreen als que no tenim planejat suïcidar-nos. Després de repassar la llista d’artistes que han mort joves, arriben a una conclusió: en el món de l’art, no és possible brillar sense destrossar-se. Però d’una banda hi ha grans talents que s’han procurat una vida llarga. I de l’altra, ni l’anorexia de l’Amy era poètica ni les drogues són cap lluna de mel amb la inspiració. Ja n’hi ha prou, de fer-se el turmentat per dissimular la superficialitat i la falta de relat sobre el món. Prou de balades d’speed, d’Amélies Nothombs, d’aspirants a Panero. Prou de confondre malalts, delinqüents o frustrats per genis incompresos.

Arrossegar-nos pels submóns no ens fa menyspreables però hi ha més noblesa en esforçar-se per viure que en abandonar-se i s’ha de recordar. Com s’ha de recordar que la retòrica dels rostres pàlids i les ànimes desesperades fa molta gràcia fins que no ens assalten les calamitats. No ho veieu, que de tant monejar amb el sublim, se’ns endú el cantó fosc de l’existència? Perquè alguns farsants puguin aplaudir la vida al límit, uns altres han de fregar-lo. I com l’Amy, traspassar-lo per no tornar.

Advertisements

8 Respostes to “Viure al límit”

  1. G.L. Says:

    Si, l’autèntica heroïna (quina polisèmia entremaliada!) va ser Penèlope, que es va quedar a mantenir encès el foc de la llar, mentre oferia la “sopa boba” als pretendents. Ulisses era una joguina de forces que no dominava.
    Per Plató Ulisses es un exemple de “polypragmosyne” (el vici de fer de tot, menys el que t’escau).

  2. mercè Says:

    Anna, molt bon article, m’ha agradat que diguis que “hi ha mes noblesa en esforçar-se per viure que en abandonar-se”. una abraçada

  3. Contra el retorn de l’heroïna romàntica | farta de la bulímia Says:

    […] l’article Viure al límit, escrit a propòsit de la mort de l’Amy Winehouse i sobre l’explotació de la figura […]

  4. fdelab Says:

    Gràcies per l’article. Em sembla que fins no fa gaire hauria trobat que el terme “abandonar-se” per parlar de les addiccions només el podia fer servir algú insensible o purità. Ara que he deixat enrere anys d’anorèxia i bulímia, començo a veure-ho d’una altra manera. No ha estat fins que m’he deixat d’abandonar, precisament, que m’he adonat del ridícul que feia comportant-me exactament com el model de dona victimista i dependent que sempre m’havia fet riure i havia rebutjat. Fins llavors només n’era conscient boirosament per mitjà de la vergonya que sentia per la meva conducta. Veure-ho racionalitzat, descrit des del rigor moralista que et caracteritza, em reafirma (seguint uns meandres que no m’hauria imaginat mai) que vaig per bon camí.

    • Anna Punsoda Says:

      No n’he fet mai bandera però tampoc me n’he amagat mai. Jo també vaig patir una anorxeia ben bèstia, en principi dels 16 als 18 anys però des d’aleshores he tingut algunes recaigudes (especialment quan tinc algun daltabaix aquest és el meu punt feble). Ara fa temps que estic bé però sempre m’he de recordar que ‘hi ha més noblesa a esforçar-se per viure que a abandonar-se’ perquè no ho sé però cal fer com si fos veritat. Una abraçada. Anna Punsoda.

      • Anna Punsoda Says:

        Has pensat mai que potser els moralistes són els que més dificultats tenen per llevar-se i que precisament per això s’indignen amb els que s’abandonen? Si mai puc ajudar-te en res envia’m un correu a annapunsoda@gmail.com Cuida’t força, un petó

  5. coralet Says:

    molt d’acord amb tu, anna! L’Amy no crec que fóra feliç. A mi m’agradava com cantava, malgrat tot lo altre. Sorprén que encara estiga present en el subsconcient la imatge del poeta-artista turmentat. la creació suposa dificultat, però no per això turment. hi haurà una manera de relacionar-se amb el món, des de l’art, més vital. després estan els que adopten el posat eixe de turmentat per fer-se l’interessant. en fi.

  6. Efrem Says:

    les altres facultats tindran futur, però en drogues, passat i artistes de l’abisme, no ens supera ningú! Ni en hedonisme que vesteixi mandres. Ni en “ambicions” que tapin fanatismes… bé, en aquesta darrera potser els d’econòmiques.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: