La Barcelona tremendista

Per no semblar una iaia rondinaire m’havia proposat fer un article en positiu. Però el Valentí Puig es preguntava fa poc a La Vanguardia per què Barcelona és cada dia més freaky i menys glamourosa. I repassant els últims xous que he vist, no m’he sabut contentir. Ell creu que perdem glamour per falta d’il·lustració però, per a mi, patim aquesta tirania dels tatuatges, les pepes pintades i el vodka Smirnoff perquè hem perdut el sentit de la trangressió. Penso en Voices, que Calixto Bieto ha dut al Romea. Pel que fa a desgràcies, l’obra és completa: hi surt un càncer, un noi ofegat, una mare amb el fill mort. Hi surt una bagassa que no para de treure’s calces mentre informa al públic que desenes d’homes li han tastat el cos. I no podia faltar-hi, és clar, una parella cardant a dalt de l’escenari amb uns gestos força desgradables. Em preguntava, des de la butaca, quan devia morir l’última catequista capaç d’escandalitzar-se amb tot allò.

Que Franciso Umbral parlés de pits i conys tenia sentit. Primera perquè si tens la seva gràcia t’ho pots permetre tot. Després per contrast, perquè els diaris són aparadors de gravetat i beateria. I encara perquè, per ser transgressor, ell usava l’humor i no el tremendisme. El tremendisme dels que no hem patit cap guerra és l’últim recurs per impactar un públic infantil, festiu, poc reflexiu i sense imaginació. Si rumies una mica, ja la veus, la part tràgica de la vida. I no sempre es troba en les hecatombes –de fet, les grans tragèdies les vivim mig zombis– sinó en les petites contrarietats i limitacions. Només un públic completament buit i frívol necessita un càncer o una nena violada per patir un sotrac. El glamour és pòsit, equilibri entre el drama i la seva ensenyança. El tremendisme és una diarrea d’emocions que arriben, remouen la panxa i es perden vàter avall.

S’imaginen que un dia van a veure una obra de teatre on dos casats s’enamoren, es plantegen deixar les seves respectives parelles, fins que al final es fan enrera i…ja està? A la Barcelona tremendista li semblaria vulgar perquè a la vida real no ho viuria com un drama. I un públic que no pateix la pròpia llibertat, que per falta de límits esdevé una massa amorfa, ens pot omplir de Sónars i de petards, pot fer rondinar les iaies, però no pot fer de Barcelona cap ciutat glamourosa.

Anuncis

Una resposta to “La Barcelona tremendista”

  1. Jordi_F Says:

    Anar al teatre i que tractin els teus sentiments, llegir la premsa i estar més informat, escoltar un politic i estar conveçut que lluiteu pels mateixos objectius…
    Si que ha de ser bonic sentir-se ciutadà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: