Intel·lectuals frustrats en l’Imperi del Jo

Ja fa un any que Félix de Azúa va abandonar la seva missió a El Periodico perquè els seus articles no redreçaven la societat en el sentit que ell predicava. Però temperat com tot bon filòsof, no es va mostrar ni trist ni indignat.

Com que la vida sol riure’s dels que se la prenen massa seriosament, en general els sermons dels intel·lectuals són inútils com les raons per l’enamorat. I no per complicats sinó per impersonals. Té gràcia que articles amb fons no facin soroll i en canvi uns altres, on algú detalla com esquila el seu gos, rebin mil aplaudiments.  D’una banda cal estar molt convençut de la importància de la teva prosa i de la teva vida per dedicar-te un article a tu mateix. Però de l’altra és cert que, per interessar als altres, els hi has de parlar d’ells posant-te a tu d’excusa. A tu i al gos esquilat, si el teu món és aquest. O a tu i les teves pors i indignacions, si ets més llarg de mires. I si no mireu els articles protesta que més se segueixen citant: era Larra qui fingia acompanyar Saint-deláis a batre’s amb la burocràcia, al J’accuse no era un quixot anònim qui acusava sinó el mateix Émile Zola, a La Ciutat del perdó no demanava clemència un col·lectiu de bastoners sinó Joan Maragall. O et poses davant les teves ratlles o no motives ni a quatre mussols solters.

Força intel·lectuals espanyols instal·lats aquí parlen en termes impersonals i abstractes perquè potser, si fossin concrets, no podrien enredar més catalans afamats de sistemes. Però entre les seves abstraccions i la literatura del Jo reduïda a les pròpies dèries hi va un bon tros. És tan obvi que no es pot fugir d’un mateix com que alguns viuen de contemplar-se perquè no saben construir un relat fonamentat sobre l’entorn. M’ho deia sempre un editor: tu emparaula el món i no pateixis, que el teu Jo ja es filtrarà en la descripció. Aquest Jo que hem posat de moda i que viu dislocat entre el que és i el que creu ser: no veieu els mitjans plens d’or amagat i de quincalla cotitzant a l’alça? Ni periodistes ni lletrats som gran cosa. I encara, aquesta poca cosa, no coincideix amb la que ens pensem ser. Què fer, doncs? D’entrada riure’s d’un mateix i, si convé, indignar-se. Perquè no són les raons sinó els cops sobre la taula, els que encenen les passions. I d’acord: l’enamorat comprén poques raons. Però qui, si no ell, pot redreçar les coses?

Anuncis

Una resposta to “Intel·lectuals frustrats en l’Imperi del Jo”

  1. P. Says:

    M’ha deixat vosté fet pols. Hi ha coses indiscutibles. La seva manera d’escriure n’és una.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: