El meu avi, Tolstoi i la violència de gènere

La meva àvia va assassinar el meu avi a poc a poc. Era un feble i li va robar l’ambició i la capacitat de pensar i actuar per si sol. Si ella no podia treure rèdit de les seves il·lusions, les menyspreava fins desactivar-les. Quan el maridet se li va fondre, va xuclar el fill. ‘Estan tan units!, deia la gent, ‘fan un sol cos’. Però d’això no se’n diu ‘violència de gènere’ sinó amor.

Sempre que vol il·lustrar-se la violència de gènere a través de la literatura s’usa la Sonata a Kreutzer, de Tolstoi; la Gemma Calvet s’hi referia en aquest diari fa poc. Tanmateix l’essencial de la novel·la no és l’assassinat d’ella sinó el llarg camí al degollador. Tot crim conjugal comença amb el desvari dels enamorats i el seu somriure estúpid: per això Tolstoi mostra la degradació, i sobretot l’hostilitat de base que s’instal·la en una parella quan ha deixat d’estimar-se però no té prou força per acabar. Qui pot concebre la vida sense el cos acostumat? Sense els rituals que ens han endreçat els dies de tants anys? No és que els conflictes provoquin l’odi sinó que una irritació constant, latent i devoradora converteix en conflicte qualsevol fotesa. Indigna o cansa el que abans enlluernava i encara així costa marxar. El feble viu cada camí tallat com una mort prematura i s’abraça bojament al que el sosté. A costa de suportar, si cal, la violència. Violència que a la Sonata a Kreutzer comporta l’assassinat de la protagonista però que a la Timorata de Dostovieksi, en canvi, mou al suïcidi de la jove espantadissa.

El salt entre imaginació i fets consumats, l’embruix dionísiac de la música, la mala llet amb què despertem en l’altre una culpa que hauríem de carregar els dos: La sonata a Kreutzer toca molts aspectes. Només en cal llegir el postfaci per veure que no és un tríptic dels serveis social. Per veure que insisteix en el fons en què emmarquem les relacions i eduquem les persones perquè desconfia de l’auxili a posteriori. Dir-ne ‘violència de gènere’, del que s’hi explica, és dir-ne poc. Primera per l’amplitud de l’obra. Després perquè no la mata per dona sinó perquè la creu possessió. I encara perquè la violència que s’instal·la en una parella pot acabar de moltes maneres: amb l’assassinat en Tolstoi, amb el suïcidi a Timorata, o amb la mort lenta del meu avi i de molts espectres que s’arrosseguen fins fusionar-se ‘en un sol cos’.

Anuncis

2 Respostes to “El meu avi, Tolstoi i la violència de gènere”

  1. merce Says:

    Anna, quin article mes fantàstic, es un plaer llegirte Una abraçada

  2. Efrem Says:

    Pel que sembla som animalons possessius per naturalesa, i per si això no fos prou tòxic, l’educació i el sedentarisme encara ens fan tenir més gana de poder, uff quin estrès! Crec que jo mai he sentit aquesta cosa possessiva amb la parella, i no sé si és perquè no he estimat prou o per manca d’ambició.

    Salut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: