Com a mínim, femme fatale

En un any es pot ser infidel tres cops i semblar innocent als ulls del món. Ho demostra Manon Lescaut, que se’ns ha venut equívocadament com la femme fatale per excel·lència. Si els fets parlen per si sols –com diem tots quan ens beneficiem de la seva interpretació més fàcil- qui enganya la parella tres vegades no mereix tres vegades el perdó. Però la paradoxa de Manon Lescaut és que el seu autor, Antoine-Françoise Prévost, fa que els fets i la seva interpretació més lògica corrin en direccions oposades. Manon Lescaut, la púber avesada als plaers, només s’amansia quan se la distreia. Joies amunt, òperes avall i el seu cavaller la coneixia i procurava tenir sempre la cartera plena: sabia que a la misèria solia seguir-la la infidelitat. Se suposa, però, que els tres amants només van ser mitjans econòmics i que a Manon seduir per seduir no l’apassionava.

I és que les seductores col·legiades escassegen. Perquè la dona que vulgarment fa el salt per diners se’ns ven com una farnaca, la que ho fa per escalar socialment no passa de llenguda amb quasi tanta mandra com vanitat, i a tot estirar, la que sedueix per avorriment es converteix en un esperpent que es prepara la seva pròpia desgràcia. Tampoc Manon Lescaut és cap femme fatale perquè li falta el més important: la consciència de ser-ho. O com a mínim és aquest fur intern el que ens amaga Prévost. I això li juga a favor, com també el to i el posat naïf amb què explica el que en boca d’una altra sonaria macabra. Però si redimim Manon és sobretot perquè quan n’esperem la quarta decepció sap donar la talla. No és fins a l’últim moment que Prévost, després de tant referenciar-la, la mostra per primer cop.

Si la femme fatale rareja és perquè la interioritat aliena és molt difícil de mostrar i les obres, fins fa cent anys, sortien generalment de plomes d’home. Però ara que tenim més novel·listes que mares de família rases, tampoc se’n veu. Sembla que les nostres intel·lectuals prefereixen venjar-se del patriarcat i que les seductores tenen altra feina que posar-se a fer novel·les. I és trist perquè després de passar per farnaques, llengudes o esperpents mereixem més que segons quin discurs tronat. Mereixem com a mínim una femme fatale, per demostrar que a banda de tanta consciència social (i de tantes frustacions personals), també gastem autoconsciència.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: