L’absurd Don Joan (ARA)

Una nit freda en un indret castís, el galant fornit flaira de lluny una dona: és Donna Elvira que s’arrossega histèrica plorant el seu amor dissortat. El gentil s’hi apropa per consolar-la però la reconeix a l’instant: l’havia abandonada nua, de matinada, després d’haver-la confortat feia molt poc. És el llibertí castigat, diu l’òpera de Mozart. L’esteta, diu Kierkegaard. L’home absurd, diu Albert Camus. Absurd? Sí, però Don Joan no és absurd perquè corri d’un cos a l’altre i l’amor visqui només d’acostumar-se a la mateixa pell, de vèncer el tedi renovant-se. Tampoc és absurd perquè el seu joc no pugui explicar-se. Don Joan és absurd literalment perquè és pur present i no coneix l’esperança. Ni recorda ni projecta, ni enyora ni somnia. S’actualitza constantment. Cada nit, a cada llit, amb un desig idèntic, culmina una experiència de significat complet. Com l’actor a escena, elimina la distància entre el que és i el que aparenta. Quants de nosaltres podem dir el mateix? Don Joan recompta quatre mil dames que alguns, menyspreant les necessitats inconscients femenines, anomenem víctimes. És immoral, Don Joan? Depèn, ell només trenca el que pot trencar-se, allò que ningú s’ha preocupat de defensar. Que en l’essencial no val a badar, ho sabem tots però ho practiquen només els conservadors, entre els que compto molts falsos progressistes.

En el dubte, deia Ortega, no s’hi pot estar instal·lat còmodament. S’hi està sempre en caiguda. I en l’amor. I en la fe. I en tot el que no pot veure’s complet perquè necessita la lluita i un estímul negatiu per reforçar-se. Com l’amor vivent necessita contemplar la pèrdua, la fe necessita el dubte i la tensió permanents. Per això Maragall pot dir als seus burgesos que en les pregàries toves i automàtiques se’ls hi està morint la fe. Perquè el que havien de defensar amb l’exemple, acaba servint-los només per excusar-se. Don Joan no creu que hagi de justificar-se en res.  És l’ateu que viu la vida pel valor de la pròpia vida, que no sotmet l’avui al demà, al guanyar-se una posició, a deixar als seus fills un món millor. Ell és l’errant que s’expandeix feliç, convençut que no hi ha sentit, sobreposant-se al seu destí en menysprear el trist final dels homes. En canvi nosaltres, que vivim d’una esperança inconscient, anem morint en integrar coses mortes: morim rebaixant l’amor a costum i control, rebaixant la fe a bàlsam i a remei contra pors.

Advertisements

14 Respostes to “L’absurd Don Joan (ARA)”

  1. Ignasi Llobera Says:

    Kierkegaard suggereix que la porta de sortida de l’estadi estètic, del permanent “vagis on vagis gaudeix del trajecte”, és l’ANGOIXA. I quina cosa més existencialista que l’angoixa?

    “Que en l’essencial no val a badar, ho sabem tots però ho practiquen només els conservadors, entre els que compto molts falsos progressistes.” Acunyes noves definicions de progressistes i conservadors que no comparteixes amb nosaltres. Llàstima.

    La recerca del sentit, un altre tema fonamental. El trobarem en els grans relats, en la comunitat local o en Monty Phyton “always look on the bright side of life”?

    Això promet!

    Mentrestant, jo vull ser com St Jordi però tinc por d’acabar sent un Quixot.

    • Anna Punsoda Says:

      ara m’has fet riure amb això del TMB. no sé què entens tu per existencialisme. jo entenc que l’angoixa kierkegaardiana no es ben bé la existencialista. crec que la impossibilitat metafísica de comunicació que pateix l’home que viu una existència autèntica quedaria per kierkegaard resolta en la relació amb Déu. Li deia a l’Efrem que per mi hi ha un ppi de corrupció inherent en les relacions, entre persones i entre persones i coses. Entenc per conservador el que pren consciència d’aquesta tendència degenerativa en les situacions concretes. no hi ha possibilitat d’estabilitat i de pau perpètua. ni en les relacions humanes ni en política. Per a mi només tenen valor les coses que ens costen esforç. la pau ha de costar esforç per ser pau i no letargia que anuncia coses pitjors. com l’amor ha de costar esforç per no ser costum que acaba amb cansament i fins i tot amb menyspreus. per a mi som el que som capaços de suportar si això ens fa créixer. no sé si m’explico. una abraçada ben fort i bones festes

  2. Efrem Says:

    Ignasi, et canvio el lloc, a mi em passa exactament el contrari!

    Anna, ens estàs acostumant a la mel 🙂 Com m’agradaria ser amic teu…!

    Però m’he de reservar un però. Si ho he entès bé, dius que la fe necessita el dubte permanent de la mateixa manera que l’amor la conemplació de la pèrdua, entenc que et refereixes al tipus de relació que estableixen amb tal objecte (la fe amb el dubte permanent i l’amor…). No creus que l’enamorat necessita contemplar la pèrdua per a autoestimular-se? És a dir, per prendre consciència (racionalitzar) de la grandesa del que sent?… I que l’home amb fe no fa exactament el mateix amb el “dubte”? Vull dir, que a mi em sembla el que necessita la fe no és, com tu dius, el dubte permanent, sinó la seva “contemplació”, imaginar-se com seria la vida sense fe per a ésser conscient del tresor que es té amb ella (suposant que tot això sigui possible… esclar). És possible que t’hagi entès malament, ara que ho rellegeixo crec que el que dius es pot interpretar tal i com t’explico que crec que és. Estem d’acord en que des del moment en què apareix el mínim dubte desapareix la fe, perquè l’essència d’aquesta és precisament el no-dubte.

    • Anna Punsoda Says:

      Efem, jo no crec que l’essència de la fe sigui el no-dubte. cal ser molt cec per no veure que el món et posa contra les cordes constantment. com a cristià, vull dir. i crec que la gràcia és el qüestionament (racional i raonable) dels principis que ens vénen donats però que integrem a la nostra manera. Es fa difícil parlar de la fe en abstracte. La fe del nen, per exemple, l’he vist molt poc en adults i tampoc tinc clar que tingui massa mèrit. Unamuno tenia fe? Home, tenia set de Déu. I aprofundia en el seu dubte com molts no han fet ni faran mai amb la seva fe d’infant. no sé si m’explico. i això de l’amor… no crec que necessitem contemplar la pèrdua per autoestimular-nos. crec que la possibilitat de la pèrdua hi és sempre present perquè les coses tendeixen a decaure. i això lliga amb el que volia dir-li a l’Ignasi: un conservador és per mi algú que es preocupa per mantenir en tensió el que la inèrcia tendeix a corrompre. no voldria ser macabara, però crec que hi ha un ppi de corrupció inherent en les relacions. I l’exemple més clar, per a mi, és el camí cap a la mort que és la vida.conservar és tb construir, per a mi. una abraçada i Bon Nadal

      • efrem Says:

        Entenem la fe de manera diferent, doncs. Per a mi sí que és no-dubtar: quan apareix el dubte la fe es debilita ¿Perquè? Perquè la seva essencia és el no-dubte. No dubtar fa que l’actitud i les accions siguin més valentes, més potents. El dubte forma part de la raó, i aquesta darrera sí que es relaciona amb la fe, quan la raó dubta d’allò en què la fe creu, la fe ja desapareix, o canvia de camisa. Per cert, jo sóc cristià i el món no posa contra les cordes la meva fe…
        (perdó per contestar tan tard!)

  3. Efrem Says:

    ? (l’últim punt (.) pretenia ser un signe d’interrogació però s’ha deixat la falç al camp, hehe)

  4. Ignasi Llobera Says:

    Efrem, quan dius que et passa excatament el contrari, vols dir que tu vols ser Don Quixot però tens por d’acabar sent un com Sant Jordi? Quina voluntat més curiosa, quina por més dolça.

  5. Efrem Says:

    Sí Ignasi, és així. La gesta de Sant Jordi em sembla massa rodona, em fa la sensació que la felicitat del seu regal és com de plàstic que es fon i es va fonent… Perquè tot li va bé; en canvi el Quixot és més pur, no li va bé sinó que ell canvia la realitat de manera que sigui com ell vol malgrat tot, el trobo infinitament més heroic, i la seva situació és incomparablement més interessant, tràgica; i la seva felicitat més completa, complexa i ben fonamentada.

  6. Ignasi Llobera Says:

    Sempre m’ha intrigat la gent que es deprimeix quan tot li va de cara. Però vosaltres m’ho acabeu d’explicar la mar de bé. Segons l’Anna, “només tenen valor les coses que ens costen esforç” i “som el que som capaços de suportar si això ens fa créixer”; segons l’Efrem, la felicitat de’n Quixot és més completa perquè és més tràgica. És a dir: identifiqueu el patiment i la tragèdia amb la felicitat.

    I és que crec que confoneu la part amb el tot. Mentre és clar que la vida té moments tràgics o la possibilitat de ser tràgica, mentre és clar que la vida demana esforç i dedicació, em sembla descabellat defensar que el sentit de la vida es troba només en aquest esforç inparable, en aquesta tragèdia irreversible.

    Amb altres paraules.
    Sant Jordi NO és en Pere Sense Por. Sant Jordi s’enfronta a una bèstia temible, segur que té por però n’és amo, s’esforça i venç. Tenim el que vosaltres remarcàveu: por, esforç, possibilitat de tragèdia, etc. Però això no ho és tot. També es pot vèncer. També es pot guanyar a la vida.
    Don Quixot és un desquiciat. S’enfronta a perills imaginaris. Té por de coses que no existeixen. S’esforça per sobreposar-se a perills ficticis.

    Escrivint això, m’adono d’una cosa més: Don Quixot no pot fracassar. No pot ser vençut per perills ficticis. Don Quixot fa trampa. Sant Jordi és realment l’heroi. Efrem: no dones cap raó per dir què la felicitat del regal de Sant Jordi és de plàstic fontnt-se. I no puc estar-hi més en desacord. Identificar la felicitat amb la tragèdia i condemnar-se un mateix a aquesta tragèdia és una solució massa fàcil, massa covarda. Lluitar per una bona vida bona, amb la possibilitat de ser vençut, és l’autèntic sentit de la vida.

    • Anna Punsoda Says:

      Només tenen valor per a mi, evidentment. Esforç no és sinònim de patiment, a casa meva…

      • Ignasi Llobera Says:

        Postulant el “Principi de Corrupció Inherent en les Relacions” i afirmant que “som el que som capaços de suportar”, has d’admetre que en el teu text “esforç” es deixa interpretar proper a “patiment”. Ara bé, celebro que m’ho desmenteixis. Així, caldrà diferenciar bé la teva tesi de la d’Efrem.

        Tot i així, continuo pensant que no hi ha correspondència total entre esforç i valor. Hi ha coses que costen molt d’esforç i no són valuoses. Potser hauríem d’apendre a no fer-les. Hi ha coses molt valuoses que no costen esforç. Per exemple, un somriure.

    • efrem Says:

      Ignasi, potser m’he explicat malament. Perquè em sembla que en fons estem d’acord. El que volia dir és que no crec en la felicitat fàcil, i Sant Jordi no queda mutilat, ni res semblant, tot va com la seda i no hi ha cap prova tangible de les seves dificultats; en canvi en el Quixot sí que es veuen, només el preferia per això. Perquè si les realitats rodones com la historia del st jordi fossin catifes, estarien plenes de merda a sota. No és que identifiqui patiment i tragèdia amb felicitat, és que crec que en formen part: no hi ha felitat sense patiment. La tragèdia “les petites tragèdies”, si se’m permet la contradicció, fan que la felicitat sigui més gran.

  7. Marengo Huki Says:

    Peques d’allò que pequen la immensa majoria de les dones (i més si són cristianes): no us cap al cap la possibiltat de considerar EL SEXE COM UN FI EN SI MATEIX, que és com el considerem la immensa majoria dels homes (sobretot si no som cristians). Per això hi ha tanta incompresió entre homes i dones. Per això no ets capaç de comprendre la figura de Don Joan. Aquesta és la discrepància fonamental entre mascles i femelles, i et ben asseguro que no es tracta en absolut d’una discrepància moral.

    • Gemma C Says:

      Per als homes el sexe és un fi en si mateix perquè teniu l’instint de Don Joan de deixar el món ple de fills, i ja s’espavilaran. Per a les dones, el sexe és un acte creador, un esforç que fins fa ben poc et costava la vida, poca broma. Evidentment, tots generalitzem i amb la feminització (o democratització) d’occident les coses van canviant i alguns homes comenceu a comprendre les dones. La mare ha d’aprendre a viure amb l’angoixa de contemplar la possibilitat de perdre els fills. També ha d’aprendre a viure acceptant que tot i esforçar-se en pujar-los i educar-los, els fills no han de necessàriament seguir un bon camí. Anna: em trec la pamela amb l’escrit: jo a la teva edat em dedicava a escriure SOPs.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: