Wilde, l’aniversari

El 13 de novembre de 1895, un galà decadent, emmanillat i vestit de presidiari s’esperava dret a l’andana de l’estació de Clapham, al sud de Londres. Custodiat per tres guàrdies, vigilava anguniós la via i defugia els ulls dels viatgers. Van passar deu minuts, el seu tren no arribava. Un quart d’hora, res. Vint minuts però a l’oest, tan lluny com li allargava la vista, només s’hi veia el carril mut assetjat pels cards i la boirina. Mitja hora més tard un vagarós el va conèixer i poc després l’encerclava un eixam que l’assenyalava i se’n reia sorollosament. El pres era Oscar Wilde, l’agut polemista, l’autor de Salomé, una versió inacceptable de la història de Joan Baptista, de La Importància d’anomenar-se Ernest, un insult al bon gust i als costums de la societat distingida. El dandi, el defensor de l’art per l’art, l’hedonista que avui dinava a Londres i feia el ressopó a Paris, esperava que arribés el tren per estalviar-se la vergonya. Aquell era el límit dels seus plaers il·limitats, el preu final dels cossos que havia comprat i dels whiskys que havia pagat per comprar-los. Però sobretot era el preu que pagava per esventrar la farsa victoriana i aprofitar-ne les brosses per alimentar el seu talent. Wilde molestava, com molesten tots els homes fidels a la seva veritat que no llepen el cul del primer càrrec que passa.  Com molesta qualsevol que assenyala la merda que tothom veu i tothom calla.

Wilde va passar dos anys entre les presons de Wordsworth i de Reading, acusat de sodomia, declarat insolvent i arraconat per la crítica. Morta la mare durant el presidi, perduda la dona i separat per sempre dels fills, d’entrada només pensava en suïcidar-se. Després ansiejava sortir per venjar-se: calia que la societat sabés què havia fet amb ell. Al final va acabar amb la plena acceptació del patiment. L’havien castigat per coses que no havia fet.  D’acord. També n’hi havien perdonat d’altres. A Reading va escriure, dins el De Profundis, una de les millors lectures de Jesús que he llegit mai. Ell, biliosament anticlerical, va veure en Jesús una naturalesa poètica que estimava l’ignorant pel que tenia d’espontani i d’autèntic, una individualista que no coneixia lleis sinó excepcions, algú amb prou imaginació per patir la ceguesa del cec, la lepra del leprós. A Reading,  rosegant pa, matant polls i netejant-se la cel·la, Wilde hi va aprendre la humilitat que fora no hauria après mai. Va passar-hi nits de por i d’angoixa inacabables, que són l’única cosa que fa estimables els homes intel·ligents.

Els déus, repetia ell, no solen castigar-nos només pels vicis sinó que sovint usen les nostres virtuts. I qui sap si els vicis i les virtuts no corren sempre paral·lels i indestriables. Perquè de tots els que reien a l’andana, qui hauria pogut apreciar la bellesa com ell? Qui hauria vist que Bosie no era un malalt sinó algú que buscava amor condicional, o sigui límits i tendresa? Qui hauria entès d’arrel l’origen del seu odi i de la seva vanitat? Qui hauria vist tanta misèria sense escapar-se’n? Molts hauríem fugit del noi capriciós i n’hauríem jutjat la crueltat i els vicis. Però en molts dels nostres judicis  no hi hauria només un desig comprensible de protecció. Hi  hauria també una terrible falta d’empatia i una baixesa inconfessable,  i és que expiem els nostres pecats a través dels pecats dels altres. Wilde va veure-hi l’home i per això el va estimar. I es va deixar endur per la passió, la compassió i la dèria mig generosa i mig orgullosa de redimir el perdut.

Ell deia, del seu pas per Reading, que havia servit per mostrar als homes com de la fama a la infàmia hi va un pas diminut. No va servir només per això. Fins aleshores, en totes les obres, s’havia dedicat a destruir les veritats de tots i cadascun dels personatges. Les mentides innobles, d’acord. Però també les mentides que ens fan suportable la vida fins que no som prou forts per verbalitzar-les. Ho havia fet amb una gràcia incomparable, és cert, però mai havia proposat cap alternativa a les seves crítiques implacables. Reading serveix per passar del dubte a l’afirmació, encara que sigui a l’acceptació de la fragilitat i a una certa intuïció del misteri. I serveix per explicar com, per superar la vida entregada al plaer, sempre autodestructiva, cal trobar un sentit extern al jo. Cal donar un sentit al teu art que no comenci i acabi amb la teva vanitat, que creixi en estimar les coses concretes.

Ni de bisexuals ni d’obscens.  L’infern anirà ple d’hipòcrites que banalitzen el dolor aliè. D’homes que estimen els homes sobre el pedestal i que els arraconen quan cauen. Aviat farà cent-deu anys de la mort de Wilde. Del geni que ho havia estat tot i que va acabar de genolls sobre un terra ronyós, arreplegant les molles de pa que ni havien volgut les rates. Quan va sortir de la presó, Wilde va amagar-se a un poblet de França amb un altre nom. Durant els tres últims anys de vida, encara podia sentir les rialles dels que l’humiliaven a l’andana aquell novembre de 1895. Dels que marxaven a casa satisfets de veure tancat un pervertit, un polemista, un cràpula. Homes sense cap mena de talent, que si no havien fet cap mal era perquè no haurien estat capaços de fer mai cap bé. O cap altre bé que enviar-lo a la presó i forçar-lo a escriure el De Profundis.

Anuncis

7 Respostes to “Wilde, l’aniversari”

  1. marieta Says:

    M’ha agradat molt el text, feia temps que no et llegia. Jo no estic tan segura que la presó li fera bé, més enllà d’escriure De Profundis… tant de patiment… A Wilde, el tinc pendent des que vaig llegir EL retrat de D. Gray, farà un any, que em causà una gran impressió, no sabia que era tant bo. vaig disfrutar molt llegint-lo.
    Besets i felicitats pels vint-i-cinc!

    • Anna Punsoda Says:

      marieta, et vaig buscar al facebook i no et vaig trobar. després de tant temps comentant blogs, m’agradaria posar-te cara! em busques?! petonets
      pd. jo el El retrat… vaig llegir-lo als disset i no en vaig entendre de la missa la meitat. l’any passat el vaig rellegir i el vaig gaudir com un animal

  2. Agusti Says:

    Benvolguda Anna,

    Llegint el seu excel.lent text, m’ha vingut al cap una frase de Charles Peguy:

    “Ils ont les mains pures, mais ils n’ont pas des mains”

    Crec que aquesta frase resumeix molt bé tot el vostè diu respecte als que se’n reien d’Oscar Wilde, i que no eren capaços de fer el mal, perquè tampoc eren capaços de fer el bé

    Moltes gràcies per l’esforç d’escriure un text tant encertat.

    Que passi un molt bon dia

  3. merce Says:

    Anna, quin text tan excelent, m’ha agradat molt la frase”per superar la vida entregada al plaer, sempres autodestructiva, cal trobar un sentit extrem al jo”. No et cansis d’ escriure Anna. Una abraçada

  4. Xavi Says:

    Ja posats a dir coses que em recorda el text, un trosset del discurs final de Sòcrates a l’Apologia:

    Oh vosaltres, que m’heu condemnat a mort, vull predir-vos el que us succeïrà… en desfer-vos de mi només heu intentat descarregar-vos de l’inoportú pes d’haver de retre comptes de la vostra vida, però us succeïrà el contrari, jo us ho predic.

    S’aixecarà contra vosaltres i us reprendrà un gran número de persones que fins ara havien estat contingudes per la meva presència, tot i que vosaltres ni ho sospitàveu. I després de la meva mort seran més importunadors i difícils de contenir, i com més joves siguin més us irritaran. Perquè si creieu que n’hi ha prou amb matar a la gent per a que no us recriminin mai més res, us enganyeu. Alliberar-se així dels censors no és ni decent ni possible.

    Felicitats, m’ha agradat molt l’escrit!

    Salut i segueix així.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: