24/10/10 (vint-i-cinc anys)

Fa mesos que tinc el dietari arraconat però ni és per mandra ni és per cap daltabaix. Tampoc m’he casat amb un cònsol i em passo el dia viatjant. No m’he suïcidat entrant a cap oficina. Encara no m’han tancat a Sant Boi ni m’he exiliat a Montserrat.  Conservo el punt just d’autonomia, d’il·lusió, de lucidesa i de vida social. Només que sento que el temps se m’empassa i que he de dedicar-me a textos diguem-ne més rentables, de més continuïtat.  D’ençà que vaig tornar d’Hamburg he estat capficada provant d’escriure relats de més llargada i consistència, i ni m’ha passat pel cap dedicar el temps, la força i els recursos a peces curtes que fulmina la pantalla sense pietat. Sóc lenta, insegura i primmirada; o sigui que feina tinc per fer lliscar els paràgrafs.

Fa poc vaig fer vint-i-cinc anys. Com que tinc les notes autobiogràfiques de Maragall gravades al cap, la data em va fer una impressió considerable. Vint-i-cinc anys. Els més grans se’n riuran, però l’edat és incommensurable. És el que cadascú viu de forma més personal. Fins i tot més que el gènere, sobretot en aquesta època nostra tan innovadora i d’un relativisme tan condemnat al fracàs. La nit del meu aniversari, acomiadats els convidats, desparada la taula i abraçada la mare, vaig rastrejar el meu itinerari posem-li literari per trobar-hi motiu i direcció.   

Quan tenia quinze anys vaig guanyar un concurs que organitzava la Coca-Cola i que premiava les 12 millors redaccions catalanes amb un viatge sardanívol d’un proselitisme escandalós: durant una setmana vam rodar totes les tombes, ruïnes, fortaleses, tots els símbols nacionals de Prades a Morella. Va ser el primer cop que vaig prendre consciència de la competència, consciència que cada classe hi havia un llest de la classe i que alguns em donaven deu tombs. Vaig pensar que amb el que Déu m’havia donat, si no treballava, gastaria el discurs fent quatre bufonades, fent-me la fèmina, o la nena traumatitzada, o fent-me la pagesa , recurs encara pitjor… 

El segon xoc me’l van donar, ja a Barcelona, les grans novel·les: no pots llegir La muntanya màgica i continuar fent aquells versos creient-te Baudelaire. Aquells versos que no saps si parlen de Déu, de les onades o del noi que ha marxat amb l’altra mentre feies de monitora de campaments. El teu sistema de valors, després de El roig i el negre ha de canviar per força, has d’exigir-te més. Vull dir que la duresa i la llargada del camí és diferent si el teu ideal és Mann o si és Manuel de Pedrolo, encara que després acabis fent gasòfia espiritual per gent faltada de cultura i sobretot de ganes de posar-hi remei. La tercera lliçó m’ha arribat fa poc en sortir dels articles de foli i intentar escriure, ja ho dit, alguna cosa més. Passo hores per un paràgraf, ho reescric del dret i del revés, i encara després de tres pinzellades he d’obligar-me a fer avançar el text. Però m’ho prenc amb calma i penso que, com a mínim, escriure és una forma noble de perfeccionar-se i de provar d’encaixar amb el món, d’estar en pau amb els altres i qui sap si amb un mateix.

Des d’aquell tour de púbers absurds amb ínfules de literats han passat deu anys, moltes lectures i l’obertura total de la consciència. La sacsejada brutal dels fonaments. La mort del meu pare, la dels meus avis, posar-me malalta i aterrar en una Barcelona estranya gestionant malament la llibertat. M’ho miro i em dic que no pot ser. Vint-i-cinc anys. No pot ser. No puc ser la nena que la mestra empaitava per pentinar-li la cabellera selvàtica i retornar-la presentable a casa, la nena que anticipava excuses quan veia que no volien convidar-la a un aniversari, l’adolescent que omplia tovallons amb declaracions que no va fer, que es regalava roses per Sant Jordi i que passava dies sense parlar-se amb sa mare sense saber massa perquè. La noia que va conèixer dos nois (1) amb qui pretenia casar-se i dels que després se’n va anar allunyant i allunyant fins que un dia va sentir-se farsant, va trobar-se sense aire.  No pot ser, em dic,  però és.

A tot estirar, Déu i els metges em donaran dos vegades més del temps que ja he viscut. I potser els últims anys seran com els primers, feliços però faltats de consciència. Els que em queden no penso regalar-los ni en quedar bé ni en fer de mi el que s’espera. Auguro temps bons. The best, que em diu un àngel, has yet to come.

(1), primer un, després l’altre, eh!

Advertisements

13 Respostes to “24/10/10 (vint-i-cinc anys)”

  1. GL Says:

    Te vostè la meva respectuosa admiració.

  2. Raquel Says:

    Els pèls de punta, Anna…m’agrada l’optimisme de l’últim paràgraf: sempre endavant!

    Un petonàs!!

  3. Carme Says:

    La vida com a oportunitat… Aquest és el gran repte: repensar-te, retrobar-te, saber recomençar, fer-nos conscients que som una partícula del riu que flueix a través dels segles i que no hi som per casualitat… I que, malgrat tots els moments difícils, val la pena viure-la perquè és el nostre moment. Que siguis immensament feliç amb les petites i/o grans coses que et toquin viure cada dia. T’ho desitjo de tot cor. Un petó molt gran.

  4. carme Says:

    Petita: rentable = rendible
    dos vegades = dues vegades

    Cap altra objecció. De res.

    • Anna Punsoda Says:

      que tothom sàpigui que tenir una filòloga a la família és el negoci més rendible que hi pot haver. perquè no es llegeix els textos una vegada sinó dues vegades 🙂 un petó i gràcies

  5. roc Says:

    Per molts anys Anna!

    Picasso va transmetre molt bé la idea que sense esforç i sense treball les coses no surten, però per escriure – o per pintar – no només cal tenir disciplina i un cap molt ben moblat, sinó que el sentiment del que s’expressa ha de poder fluir. Deixar sortir el que portem a les entranyes i descarregar-nos de tot allò que ens pesa a vegades dona bons resultats.

    No sabia com dir-ho per no semblar que estic sonat, però haig de dir que personalment aquesta estratègia em serveix, tot i que cada casa és un món.

  6. El meu 3cat24 Says:

    Hola Anna,

    El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dimecres, 27 d’octubre, li ha tocat al teu. Ho pots veure aquí:

    http://www.3cat24.cat/blogs

    I aquí un llistat de tot el que hem recomanat des que vam començar el 9 d’octubre del 2008:

    http://www.3cat24.cat/noticia/326283

    Si tens cap problema o vols que no el destaquem, només ens ho has de dir. I si ens pots recomanar un altre blog en català que consideris bo, ho farem en nom teu.
    El teu ens el va recomanar l’Enric Vila.

    A més, t’informem que promocionarem el teu blog a través de la nostra pàgina de Facebook (http://www.facebook.com/elmeu3cat24) i el nostre Twitter (http://twitter.com/elmeu3cat24)

    Salutacions!

  7. Anna Says:

    Felicitats Anneta meva no només per complir anys ni per comprendre com vols ser en els propers sinó per la gran escriptora en qui t’has convertit! (M’ha encantat aquesta lectura, i no és per quedar bé!!) Ens veiem demà!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: