Gaudí i la Setmana Tràgica (Revista Valors)

La nit del 27 al 28 de juliol de 1909,  Antoni Gaudí resseguia anguniós,  amunt i avall, amunt i avall, el terrat de casa seva. Des del Parc Güell, el panorama no podia ser més inquietant:  la Rivera amb el Raval, Sants amb l’Eixample: les barriades es confonien en una Barcelona en flames on retronaven constantment les explosions. Què seria del col·legi de Santa Teresa? De la casa Vicens? Del Palau Güell? Què passaria amb la casa Milà, mig encara panxa enlaire? Com quedaria la Sagrada Família, trobant-se com es trobava en una parròquia obrera, lligada com estava als josefins i als jesuïtes,  tan odiats durant anys en silenci, tan propers al poder? Gaudí tenia aleshores 57 anys i explica Josep Bayó, el seu constructor més tossut, que aquella mateixa tarda havien baixat els dos al centre per comprovar l’estat de la Pedrera. Després d’inspeccionar-la a fons, Gaudí va voler arribar, petés qui petés i sense fer cas al toc de queda del general Santiago, fins a la Sagrada Família. Diu que quan enfilaven el camí de tornada al Parc, Gaudí remugava i s’anava girant, amb els ulls vidriosos i esbatanats, per mirar-se el seu temple: cada detall, pensat fins a l’extrem, li havia costat setmanes i setmanes d’esforç.

Des que era adolescent i estudiava les ruïnes de Poblet per restaurar-lo, sentia un pànic terrible a la pèrdua de patrimoni arquitectònic. Si la història d’una nació podia explicar-se a través dels seus edificis, la seva dissort i la seva incapacitat per resoldre els conflictes podia explicar-se per la destrucció dels seus monuments.  Durant els passejos diaris que feia amb el doctor Santaló, anava assenyalant els comerços de la Rambla i li explicava, entre trist i contrariat, el substrat medieval que ocupaven. Aquí hi havia una església, allà s’hi feia el mercat.  No devia ser fàcil, per un home de la seva sensibilitat, veure impotent com cremava la ciutat on ja havia construït tant. Personalment es trobava en una situació complicada: a mercè del comte Güell i proper a influents homes d’Església, no era prou cínic ni prou idiota per girar-se d’esquena al problema obrer. D’una banda, com els seus mecenes, mantenia respecte els treballadors una actitud paternalista i pretenia calmar el vesper agermanant el cooperativisme amb la fraternitat cristiana: amb aquesta intenció, per exemple, s’havia construït la Colònia Güell, allunyada dels aldarulls urbans. Però Gaudí, com Maragall, havia vist el problema molt abans i sabia que amb això no es feia prou: calia posar-se al costat dels modernitzadors de l’Església i buscar mediadors entre aquesta i els treballadors.

Com pel poeta, tot i que a velocitats diferents, la Setmana Tràgica va representar per Gaudí el principi d’una última etapa. Lluny quedava el mudèjar del Capricho, el gòtic renovat d’Astorga, el medievalisme de Bellesguard. Entre 1911 i 1919, el seu món d’adult desapareix: moren Maragall i la seva neboda Rossita, Torras i Bages, el bisbe Campins, el seu ajudant Berenguer, l’escultor Carles Mani, el comte Güell. I quan, a partir de 1915, les obres de la cripta Güell queden definitivament aturades, Gaudí concentra totes les forces i ingressos a la Sagrada Família. El mite de l’home renoc, devot i despenjat que ens ha arribat, pren força aquí. Però no és només a nivell personal, que Gaudí queda enretirat: el gust oficial també havia canviat. Amb la nova estètica de la Bauhaus, l’arquitectura narrativa entra en declivi. I ell, tot i que va fer ús dels seus polítics quan li va ser imprescindible, no va encaixar amb l’estructura de la Mancomunitat. Llegint les crítiques d’Ors -cap de consistent – cal pensar que les enveges i el canvi generacional pesaven massa. O que era massa peculiar i no s’ajustava a cap projecte polític que li vingués donat. Tampoc al d’aquells anys, que volia ser molt important, però que les circumstàncies socials i l’equilibri amb Espanya el feien terriblement fràgil. Com Gaudí havia pressentit ja el juliol de 1909, quan des del terrat del Parc Güell va veure com tot el que havia intentat eternitzar en pedra, podia destruir-ho una bomba en segons.