La detenció de Gaudí

Llegeixo i rellegeixo el pròleg que Laura Mercader va fer als Escritos y documentos de Gaudí, editats per Acantilado. Sempre que algú usa un castellà tan elevat i tants conceptes sense imatges al darrera, m’ho he de mirar dos cops. Segons la teòrica de l’art,  és absurd fer una lectura catalanista de l’arquitecte. Després, però, ella mateixa explica que el catalanisme polític era en temps de Gaudí molt incipient (ell va venir de Reus a Barcelona l’any de la Gloriosa) i que la recuperació cultural, o sigui la Renaixença, ben just començava.  És evident que pensar Gaudí en categories actuals no ajuda gaire: bàsicament perquè també és gràcies a aquests 150 anys d’història  (i a algun avantatge de la democràcia) que nosaltres podem formular uns conceptes que aleshores no es podien formular (ni dir, si es pensaven).  El que cal veure, però, és què tenia Gaudí al cap de natural, quins eren els seus paràmetres mentals.  D’on li venia la fal·lera pel mediterranisme. La fixació per repensar i refinar el Gòtic,  moment de màxim esplendor de l’arquitectura i de la política catalana, i per arraconar el barroc i el neoclassicisme, que coincideixen amb la decadència i amb el nostre tocar fons. En què pensava, per exemple, quan escrivia que la casa és a la família el que la nació és al poble. I cal pensar, també, la quantitat d’evidències que la història li va anar servint:  el fracàs del moderantisme espanyol, l’assassinat de Prim,  la broma de la Primera República. I la primera dictadura, que va destruir tot el projecte de la Mancomunitat, en el que ell havia confiat tant.  Com va viure, per exemple, la relació que els catalans més influents tenien amb Espanya:  el seu propi amic i mecenes presidia els Jocs Florals i cantava les excel·lències de la pàtria, mentre rebia d’Alfons XIII el títol de Comte pels serveis prestats a l’altra pàtria. Els detractors i els suports que va tenir també denoten molt: Ors i Carner,  entretinguts com estaven en les seves dicotomies i estructures, menyspreaven les seves formes; Ruyra, Maragall, Torras i Bages, van cansar-se d’escriure i de pidolar almoina per les obres de la  Sagrada Família. Prat de la Riba i Cambó, tot i l’afinitat que per tarannà tenien amb els noucentistes -cervells rígids, constructors d’un país des de dalt-  van intervenir sempre a favor de Gaudí. Perquè era anterior a l’oposició entre un modernisme intuïtiu, tovot i afectat, i un noucentisme repensat, depurat i integral.  I perquè a pesar de ser anterior i d’assumir l’herència, va parir un producte que, sent molt nostre, fascina a tothom.

A Gaudí cal pensar-lo des de la tradició. Perquè només des de la tradició, o sigui per oposició a unes coses i per continuïtat a unes altres, s’explica l’obra del personatge. Fins i tot, només des de la tradició es pot comprendre la seva necessitat de buscar un llenguatge nou. No hi ha res universal que no tingui les arrels ben subjectes a la terra que ho possibilita.  Gaudí pensava, vivia i projectava com un català. Amb naturalitat, amb tanta naturalitat com podia. Fins que, quan li tocaven els collons, treia la força i la tossuderia. I si al contrari que Puig i Cadafalch no va entrar a la Lliga, és perquè altra feina va tenir. Jo tampoc era catalanista fins que no vaig venir a Barcelona i vaig veure que, el que jo vivia com una cosa normal (o sigui que el romànic de Boí m’era propi i l’Alcàzar de Toledo no), per molta gent no ho era. En resum, doncs: que no formulem el que tenim integrat fins que no ens veiem en la necessitat de defensar-ho.  Si no, no s’explica el text que he penjat a continuació ni que l’arquitecte declarés, després dels fets: “Quan recordo el que ha passat em preocupa pensar que anem per un camí sense sortida i que al final hi haurà d’haver un canvi radical“.  Però com que la senyora Laura Mercader parlava en aquell to i feia servir aquelles paraules, va fer-me dubtar. A més a més, ella és tota una professora universitària i a casa, l’argument d’autoritat, sempre l’hem respectat molt…fins que deixem de respectar-lo. Just avui, tafanejant, he trobat aquest text que Joan Crexell, nebot del Crexells filòsof, va publicar al Serra d’Or el 1987. M’agradaria que el llegíssiu. Moltes gràcies:

http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/gaudi.pdf

Advertisements

6 Respostes to “La detenció de Gaudí”

  1. Agusti Says:

    Vostè si que està esdevenint tota una autoritat intel.lectual i espiritual, tot i que no sigui professora universitàris. I si algun dia arriba a ser-ho, si us plau, no se’ns encarcari ni assequi, que son malalties intrinseques al submon universitari, especialment el català.

    Molt bon article, molt ben travades les relacions que vostè estableix entre Gaudi i els intel.lectuals i liders de la seva època.

    Que passi una molt bona setmana

  2. Karim Ali Otger Says:

    Des de tant lluny i no pares. Deixe que pensi si et cal resposta, no sobre el fet, si sobre el perqué. Però en privat, hi ha coses que no es poden dir en veu alta, encara. No m’havia equivocat amb tu. Non nobis. Salam, misenyora.!

  3. urix Says:

    Ets l’exemple a seguir. Ets el millor per treballar i el millor per les vacances. Ets, i cal que segueixis sent.

  4. Raimon Says:

    Ja feia un temps que sabia de tu, però la veritat ha estat una sorpresa llegir-te sobre aquest tema. I per partida doble.

    La primera raó, perquè només sabia de tu la faceta més literària. I sincerament -potser era en concret el que vaig llegir- allò no acabava d’anar del tot amb mi. Però aquest article sobre Gaudí, independentment de la molta o poca raó que tinguis (això ho haurem de contrastar amb na Laura Mercader i d’altres persones) m’ha agradat força.

    La segona raó no és altra que el fet de ser llicenciat en Belles Arts i haver passat per l’aula de la tal Laura Mercader. Bé, crec que l’únic que em va explicar mínimament bé la història de l’art va ser el meu professor Jordi Cortés, a vuitè d’EGB. Després tot han estat decepcions en aquesta assignatura (COU i llicenciatura, principalment), i tot i que potser no és del tot culpa seva, na Laura Mercader no va ser en absolut una excepció de la mediocritat imperant.

    Segueixo. Els hisoriadors de l’art potser tampoc en tenen del tot la culpa, però aquesta carrera és un criadero d’impostors. Els “historiadors de l’art” s’han inventat allò que avui és considerat art contemporani en els museus, que no el solen fer artistes sinó sequacos com ells d’aquesta postmodernitat de què tant parlen. Per culpa seva els qui sabem pintar i dibuixar mínimament ens estem menjant els mocs. Quan els suposats artistes plàstics necessiten fins a tal punt vendre’s principalment a través dels seus discursos verbals incomprensibles, és que anem molt malament. Són arts plàstiques, collons, no literatura o assaig.

    Partint doncs de la base que l’historiador de l’art “tipus” té molt poca idea de què va realment el fet creatiu, no m’estranya gens que n’hi hagi que es dediquin a enarbolar Gaudí com el salvador de la pàtria catalana, i d’altres que es dediquin a contradir aquesta teoria. Tot sigui perquè no es noti que, d’acord amb la concepció tradicional de la seva disciplina, tenen molt poca cosa a dir sobre el fet creatiu intrínsec del genial arquitecte.

    Petons,
    Raimon

  5. Ariel Serra Says:

    En Carner estimava Gaudí, més l’arquitecte que la seva obra. Josep Carner va escriure:

    “Si gaudiu del Modernisme
    no us quedeu a mig camí:
    arribeu al paroxisme
    de gaudir-ne amb en Gaudí.”

    Potser en Carner es reia del paroxisme, i si és així devia fer ben fet, però feia una altra feina, traduccions, sobretot, i era a fora.

    Una cosa que potser és de l’interès general és que Gaudí va tenir una època en què anava molt ben vestit i s’agradava d’anar en cotxe (de cavalls). Això era de jove. Després unes influències no precisament carnerianes en van canviar la imatge. M’ho va dir un mestre meu, fa més de vint anys. No ho he pogut investigar.

  6. Criticartt Says:

    Anna, ja se que ha passat un temps des de que vas escriure aquest article, però jo l’he descobert ara i m’ha encantat. Una de les meves primeres “feinetes” com a llicenciada en Història de l’art va ser col.laborar en l’edifició d’aquest llibre i compartit feina amb la Laura.
    M’ha agradat molt la teva critica al pròleg del llibre, i t’haig de dir que ho has captat a la perfecció. La tesi doctoral de la Laura Mercader va sobre Egeni d’Ors… i m’imagino que les seves idees noucentistes i contraries a la figura de Gaudí han influenciat a la Laura…. a la que per cert, si la trobes a la facultat dutaries de si és la profe o l’alumna…..

    Per cert Raimon, alguna cosa bona hauràs tret de la carrera no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: