A Hamburg

Crec que ser fora de Barcelona m’és bo per la salut: visc més relaxada i el temps m’allarga més per tot,  dormo més i dormo bé, a pesar que els víkings encara no hagin descobert les persianes. No és que a Hamburg hi faci res literalment extraordinari: de fet menjo, dormo, treballo, passejo i vaig al cinema, com faria en qualsevol racó del món. La meva classe del C1 és un zoo que no té pèrdua: hi ha una cheerleader d’Ohio que no vol visitar Neuengamme perquè és molt sensible però que després serpenteja el pitram com una gata afamada per seduir -molt sensiblement- el professor sexagenari; un afganès que només compra regal d’aniversari a la seva dona cada dos anys però que es passeja amb un Audi espatarrant; una xinesa, pobreta, que en un mes ha donat tres indicis d’activitat motora: un dia que va riure, un altre que va tocar-me els cabells i un tercer que va riure mentre em tocava els cabells. També hi ha una filipina, preciosa, casada amb un alemany, que irradia una mena d’alegria que no pot dissimular i que, suposo que per pudor, no deixa que arribi a l’eufòria (qualsevol diria que ha fugit de la misèria i que agraeix tots i cadascun dels raigs de sol…) I després hi ha una traductora ucraïnesa, una noia un pèl espessa d’aspecte i tarannà, que viu aquí exiliada amb el seu xicot perquè el seu pare, em diu, no la deixava ni treure’s el carnet de cotxe. Se la veu noble però té un fons dramàtic que, si no ets una mica tafaner, no convida a conversar. Té una pell fina que s’esforça en espatllar i unes dents grosses que, fumant com fuma, aviat faran angúnia. Fa poc va convidar-me a sopar i el seu promès, un ós polar que ho dóna tot perquè -veient com la tracta a ella- diries que no estima res tret d’ell mateix, va regalar-me La Moskovíada, i va dir-me que era la millor obra del més gran escriptor ucraïnès. Em va saber greu per I. (vaig pensar que si aquella era la versió millorada del pare, anàvem fins),  però vaig marxar ben contenta amb la novel·la.

Aquí, però, no hi he conegut ningú espectacular que hagi fet virar massa la meva rutina: i no només perquè l’idioma m’és una trava i em dificulta expressar l’essencial, que és en definitiva el que distingeix i fa interessants les persones, sinó perquè el meu món mental no puc compartir-lo amb ningú. En general, els alemanys, això de Catalunya no ho comprenen: és més, fins i tot se’m van indignar quan van veure que no saltava de joia amb la victòria espanyola al mundial. T’has de fer la víctima, interpel·lar-los la consciència perquè recordin que la pàtria no acaba d’encaixar amb el mapamundi de colors que tenien penjat al suro de l’escola. Només dues vegades he experimentat la brutalitat i la burla del grup davant el més dèbil: quan era petita i els matalots de la classe es reien de mi perquè tenia els pares separats i quan, des de l’adolescència, vaig pel món i dic que sóc catalana. Per sort cada vegada em toquen menys els collons: és l’avantatge de tenir arguments i de saber una mica d’història. Només cal recordar-los com van espoliar territori natural als danesos i als austríacs perquè comencin a dessacralitzar les fronteres i acceptin, no sense una dosi considerable de burla, que jo d’espanyola no en sóc.

Són ben curiosos, els alemanys: un vespre truca el meu company de pis a la meva habitació i m’exigeix ab sofort (immediatament!) que vagi a la cuina. Sóc un tros d’ase, em dic, segur que t’has deixat el gas obert. Però ai, desgràcia! Desant els trastes del rentaplats m’havia confós i havia posat les culleres a l’espai dels ganivets i els ganivets al de les culleres. Que no ho veus, que aquest buit és més llarg?, em diu indignat. Li dic que sí, que em disculpi, que no tornarà a passar i m’entaforo al meu cau absolutament perplexa. Li volia dir que a mi també em molesta que fumi com una xemeneia al menjador o que tot el pis faci ferum a aquesta maionesa que menja. Però no goso, ‘vés a saber per on em sortirà’.  Al pis hi tenim, i no exagero, tres contenidors pel vidre: un pel vidre marró, un pel verd i un pel blanc. Aquesta gent tenen un excés d’energia i, com una dona amb vocació quan se sent frustrada, la posen allà poden sense preocupar-se massa de la seva evident absurditat.  Sort que a 2010 -avantatges de la Història!- ho tenen un pel més difícil per envair Europa i enviar els russos més enllà dels Urals.

Hamburg és, com totes les ciutats portuàries que han passat directament de ser poblots de pescadors a ciutats burgeses, neta, clara, autònoma, activa, feinera. És nòrdica. És amb Olso, Helsinki, Copenhaugen,  Estocolom amb qui té vincles naturals i amb qui,  fins després de la segona guerra mundial, bàsicament comerciava.  Té un cel preciós que apropa afablement la mà de Déu als homes. Uns parcs immensos plens de nens albins, cansats d’hiverns de neu. Uns llacs calms i una carrers ben empedrats d’on sembla que encara hagin de sortir, amb barret i fumant pipa, els primers homes de negocis. Uns edificis cofois, ben assentats, com satisfets. Ni entristeix ni enfarfega, és bella, elegant sense voler. Hi ha prou distància entre els homes per no haver d’ensumar suor als locals o als tramvies. No és, però, cap exemple de democràcia centenària: de fet abans de la primera guerra mundial només votava un 10% de la població. Compteu, doncs, com va quallar i pujar el nacionalsocialisme.

Si hi estic tan bé, però, és perquè sóc una anàrquica i no tolero que ni les classes ni la feina ni els compromisos socials em gestionin el temps. I clar, a Catalunya visc a toc de trompeta. Aquí tot m’importa menys. Si no tinc ganes de sortir, no surto. Si conec algú que m’avorreix, bon vent. Si m’esbatusso a classe fins a muntar l’espectacle, què hi farem. Ser estranger és com ser un nen orfe, no tens passat però has de cuidar de tu. Aquí, en guanyar independència guanyo seguretat i en guanyar seguretat, independència. I bé, tot i que a Barcelona hi faig el mateix, tot té un altre sentit. Allà és aquella biblioteca, aquells carrers, la filmoteca. Aquell bar, el banc, les converses. Costa repensar-se en escenari que ja està molt contaminat. I som tant pocs, en aquell país,  que acabes en les situacions més absurdes  i violentes, dansant al so que dansa al món, atacat per tot i per tothom, i ni recordes amb quina veu et parles.  Tornaré a finals de mes, que la meva mare ja ho espera. No devem acostumar-nos mai a l’absència dels que, en part, justifiquen la nostra presència en aquest món. Bona nit

 

Advertisements

11 Respostes to “A Hamburg”

  1. Karim Ali Otger Says:

    “Ser estranger és com ser un nen orfe, no tens passat però has de cuidar de tu. Aquí, en guanyar independència guanyo seguretat i en guanyar seguretat, independència.” Mira, és la millor definició per que cal marxar, exiliar-se, fugir… Com sigui, jo a Almeria, pais ben estranger i anàrquic però, això si, amb molt de sol, mar i caloreta. I a torrar-me la pell com un pirata, tu. PS Que be t’ho passes, oi, Alemanyots endreçats…i ximples.

  2. Anna Punsoda Says:

    Ei! sí, no sé què ha passat…! home, són estranys, però són macos. com a mínims els meus companys de pis tenen una avantatge: no són vanitosos. els hi falta, fins i tot, la primera i única lectura que torna imbècils als homes. llàstima del coi de temps, però. bon dia!

  3. Xevi Says:

    “Costa repensar-se en escenari que ja està molt contaminat. I som tant pocs, en aquell país, que acabes en les situacions més absurdes i violentes, dansant al so que dansa al món, atacat per tot i per tothom, i ni recordes amb quina veu et parles”. Bell i molt cert. Però no et quedis al nord, Punsoda! He rigut moltíssim amb la descripció de la teva classe, ets una animal. fes bondat i no et preocupis que això de catalunya, ara no ho entenen ni a Hamburg ni a enlloc. però ja ho acabaran entenent de grat o per força.

    • Anna Punsoda Says:

      No pateixis que no m’hi quedo. Me n’alegro que hagis rigut, d’això una mica es tractava. Penjaré una traducció que estic fent d’un fragment dels buddenbrook. ja em diràs què et sembla, siusplau, que la teva opinió m’interessa encara que m’insutlis, suposo que perquè m’insultes 😀 petons

  4. marieta Says:

    Quan descrius les persones, a vegades, veig un cert menyspreu, no sé… com si te’ls mirares des de dalt. No sé si és molt agosarat dir-te açò, ja que no et conec, però bé, és una impressió del que llig.
    D’altra banda, em queixe d’aquesta frase
    com una dona amb vocació quan se sent frustrada, la posen allà poden sense preocupar-se massa de la seva evident absurditat
    Dona? perquè no persona? això de la dona frustrada és una cosa ja massa antigota, no?

    I m’encanta l’última frase. Tota la raó, la gent que estimem, que no vaja massa lluny!
    Bones vacances!

    • Anna Punsoda Says:

      Hola Marieta, no sé si me les miro des de dalt, a les persones, però sí que me les miro des de fora. lògicament, per parlar-ne, les objectivo. només caricaturitzava, però potser sí que hauria de posar-hi més amor. Hi donaré tombs…gràcies pel dir-m’ho. Dic com una dona perquè, a mi que em perdonin, qui acaba renunciant a la vocació per convinar feina i família, generalment és la dona, que aleshores posa tota l’energia on bonament pot. d’exemplers te’n diria molts. i de res per la traducció, això ho faig amb molta alegria. una abraçada i bon estiu per tu també!

    • efrem Says:

      doncs a mi em sembla que és bo que caricaturitzi, perquè posant el dit en la nafra d’alguns aconsegueix assenyalar els defectes de tots, i mai estan de més escriptors que t’ensenyin la veritat, amb la seva bellesa i amb la seva lletjor, tal i com és… I pel que fa al text (aprofito ja el comentari per dir-ne la meva xD) sobretot em quedo amb la idea de la condició de canviar escenaris per tal de repensar-se i passar-se revista; probablement és indispensable per tal de conèixer aquella part de nosaltres que no està lligada a l’entorn, potser més essencial. Au, salut, petons, i a gaudir de les tempestes d’estiu :)__

  5. merce Says:

    Anna, es veritat que les persones que estimes, sempre les voldries aprop,ja que aquesta es una de les raons que ajuden a viure.Petons,

  6. Xavi Says:

    “Ser estranger és com ser un nen orfe, no tens passat però has de cuidar de tu”

    M’agrada molt! Dins aqueta generacio d’europeus errants, pero, hi ha qui aprofita la ocasio per cuidar-se de tenir un passat mes interessant que el que tenen realment. Hi ha molta histeria, a les residencies d’estudiants.

  7. P. Says:

    Que n’aprenguis molt!!!!

  8. Gina Says:

    Així és 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: