M.

Deu fer un mes que vaig creuar-me amb M, una excompanya d’escola, a la porta de la Facultat. M., una nena que als deu anys ja era dona, que ni s’embrutava al pati ni alçava mai la veu. Una noia amb qualitats per a tot però amb talent per a res. Unes notes constants i excel·lents. Una família creient i insuportablement sana on tot funcionava. Un pare atent, que l’acompanyava a l’escola i ens ajudava amb aquells problemes de física que encara em feien més complicat l’univers. Me’ls mirava fascinada i buscava, com sempre, la trampa. No la trobava perquè aleshores, quan érem nenes, encara no la podia trobar: va ser d’adolescent que M., la raonable, l’assossegada, va tenir unes crisis d’ansietat que ningú s’explicava. Per això dic que és intel·ligent, perquè la intel·ligència aprofita la més petita escletxa per filtrar-se, qualsevol incoherència en l’entorn per preguntar-se i desmuntar ficcions. I una altra noia, crescuda entre cotó fluix i miraments, no s’hauria assabentat de res. De nena es desvivia pels amics, era generosa amb els companys, i fins i tot amable amb els animals que la insultaven. Ella va ensenyar-me, d’entrada, la noció de límit: M., una nena espavilada, tenia una fe sincera i jo era molt curiosa i sempre l’atabalava amb preguntes impertinents.  De fet crec que la provava: “I el mal radical? Si Déu ens estima, com s’explica el mal radical?”. No ni teníem deu anys però recordo que, quan la veia patir, em controlava. Vaig pensar que no està bé, obligar a algú a preguntar-se el que no es vol preguntar. I que saber menys del que es vol saber és sempre un símptoma de prudència: l’única via per dur una vida, com si diguéssim, plàcida i plaent. No hi ha cosa que m’irriti més que el mentor del vici que s’esforça per destruir la innocència. Tot i que, paradoxalment, als meus mentors els hi estic molt agraïda (casi tant com a l’instint de supervivència que va allunyar-me d’ells).

M. era alta, camallarga, esprimatxada, caminava lleugerament corbada i quan em mirava i m’abraçava semblava que volgués caçar bolets. Tenia uns llavis molsuts i una boca grossa plena de dents blanques, unes pales lluents, molt sortides i una mica alçades; uns ulls grans i molt vius, bonics, tirant a verds. Era la millor fent teatre; quan recitava poesia emocionava com ningú ho sabia fer; escrivia amb la dignitat que dóna haver llegit prou a les persones sense complexes, que no volen demostrar res; resolia ràpidament els problemes de ciència i encara tenia temps per ajudar-me amb els meus. Feia de tot i ho feia prou bé. Per això dic que no tenia talent per res: perquè  el talent sempre ha de concretar-se i treballar-se amb esforç perquè qualli i acabi convertint-se en un producte que ens depassa. El talent no és ni ha de ser una afició més. Té un preu i ha de ser un superar-se, un barallar-se amb un mateix, no n’hi ha prou amb fer-ho bé. Vull dir que si només pintes o composes per distreure’t, malament.

Per ella també vaig descobrir que de fons, originàriament, jo era bona. Vull dir que si em rascaves l’ànima hi sortia una bondat d’arrel. M. tenia un piga immensa i amb borrissol a la cara, que dit ara, als vint-i-quatre anys, sona molt absurd. Però aquella piga era la riota de la classe, d’aquelles nenotes sibil·lines i refinades que ara estudien a ESADE i que d’aquí uns anys, evolucionant gens, seran màquines de fer diners. Bé, doncs resulta que un dia, les nenes de l’escola, casi totes castellanitzades, de famílies burgeses provincianes (la burgesia de províncies és la cosa més ridícula i vulgar que us pugueu imaginar), van dir-li que no podia jugar. I jo vaig dir que si M. no jugava, jo tampoc jugaria. I elles em van dir, amb una indiferència que aleshores va semblar-me impertinent, que les dues érem perfectament prescindibles. Ho recordaré sempre: M. amb un anorac marró antidilivuial, amb les seves ulleres xarones, amb la piga amb pèls, i jo amb aquells cabells esbullats, amb molles de pa a la cara i amb les sabates descordades. Les dues arraconades al pati fent dibuixos a la sorra discutint que si Déu que si no Déu. Al primer any de ser a Barcelona, encara ens anàvem veient. Jo continuava pesada amb les meves preguntes i ella aguantava heroicament. De fet no sé perquè va aguantar-me tan de temps. Suposo que m’estimava. I jo a ella també. És, probablement, el millor record que tinc de l’escola, dels jesuïtes de Lleida, on van les famílies amb diners que es creuen massa progressista per dur els nens a l’Opus Dei. Bé, i allà també hi anava M., que deu ser l’única cristiana estricta que conec. I jo, perquè el meu pare volia que entengués de què anava la vida i amb el jesuïtes, em deia, ho sabràs bé. El meu pare, sempre tan preocupat perquè no cregués en res…no fos cas que passés per la vida sense enfonsar-m’hi i palpar-la.

Avui una altra excompanya d’escola m’ha dit que M. s’havia casat. I, pel que m’ha explicat, s’ha casat amb una continuació del seu pare, amb un home honest, treballador, prudent. Si fos una altra persona, em faria ràbia; per aquella dèria meva de fer pagar a tothom un preu pel viure, per aquella obsessió d’ensenyar a tothom l’abisme, encara que sigui per després fugir corrent. Però és M. i estic campal i satisfeta: segur que aniran a buscar les nenes a l’escola, i les ajudaran a resoldre els problemes de física que encara els faran més complicat l’univers.