20-05/22-05

M’explica una coneguda granadeta i bastant treballada, “així amb confiança, Anna”, que només hauria de comprometre’m amb un home quan volgués tenir fills. Diu que ella, tota sola, ja s’espavilava; que es divertia, que viatjava, amics aquí, amics allà, una feina de poques hores, poc cansada, i que de sobte: ep, la va cridar l’instint, unes ganes terribles de ser mare. Diu que es va dir: “aquest”. I va ser aquell. Un any després ja l’havia embarassada. Li pregunto si així d’entrada li era igual l’un que l’altre,  i em diu que no, “i ara!”, que calien dos requisits: que fos valent, o sigui que si tenia una relliscada no li digués, res d’homes amb remordiments; i que fos independent, o sigui que no li hagués de fer de mare. Diu que ella i el seu company (temia que no hi afegís “de vida”)  són “dos mons que s’aguanten sols i que, per voluntat pròpia, van acordar concentrar els esforços (cadascú els seus) en un mateix projecte: el nen. Aquest era el pacte, saps què vull dir-te, Anna?” Li dic que sí, que crec que l’entenc. Li preguntaria si van concedir-los la beca del Ministeri, per això del Projecte Nen, però em sap greu trencar el romanticisme de la conversa.

Visito M. i E. en un pis de sostre altíssim i de grans finestrals al capdamunt de l’Eixample, sota una llum de mitja tarda que ho taca tot sense quallar en res. M.  sembla una pagesa hongaresa, és tosca, bruna, té la cara angulada, una expressió intensa i, tot i que prova de somriure, se la veu dura, poc avesada als sentimentalismes i als compliments. Té sentit de l’honor, del deure, diria que és honesta, que a l’escola escortava la companya balena dels insults cruels. A Mathausen sobreviuria de sobres, de fet ja sembla una supervivent. No mira, examina; no divaga, planteja directament. Té una veu greu, i una força en els ulls i en el gest que fa caure d’esquena. Sembla tossuda, pencaire, valenta. Aviat la conversa es relaxa de forma sorprenent i flueix com un dinar de família tirant a pobra. La figura d’E., aguda, hermètica, encara punyent, fa l’ambient agradable, distès. Pressento que un calla el que dirà l’altre, que es complementen inconscientment, que fan una simbiosi antiga, molt útil, intel·ligent. Al final les relacions són com els viatges en tren: cal aprofitar la millor combinació per arribar on volem i donar el millor de nosaltres. Parlem sobre l’escriptura i quan arribo a casa reviso papers meus, prou vells: impressiona veure com el temps dóna una certa fredor, una visió esmorteïda, casi apàtica, que és molt útil per destriar el gra de la palla; per distingir el que està ben vist de la retòrica barata que només embruta conceptes i afebleix el ritme del text.  

Quedar amb S. em serveix per constatar, només, com la posició de feblesa que Catalunya juga dins d’Espanya ens fa acceptar una ambigüitat política que en cap altre lloc s’acceptaria. Ni en el paper de l’administració, ni en la idea de cultura, ni en les polítiques de sanitat o d’educació. En res. S. i jo no coincidim en res. Però, així i tot, excepte l’any dels 23 diputats d’ERC (Pare, perdona’ls….) sempre hem compartit vot. No tots els meus amics són convergents, ara en tinc de reagrupats, i fins i tot un de socialista, però amb aquest últim sempre hi ha una tensió latent. Haver de justificar les sancions lingüístiques amb algú que s’autoexclou del catalanisme per mandra i per ressentiment, desgasta. Sense una base compartida, qualsevol discussió es converteix en una batalla atrinxerada d’arguments. És inútil, és picar en ferro fred. Comentem amb S. un article de l’Aznar al Daily Telegraph on demana urgentment “reformes de calat per reduir les administracions regionals”. Quan pugin els populars i es posin a apedaçar les pífies de Zapatero, “les regions”, pobretes, quedarem del revés. Si el Mas treu majoria i pot negociar amb força a Madrid, patirem. Però si no la treu, que Déu ens empari, perquè s’atansen temps molt bèsties. Riu-te’n de les promeses incomplertes, de les mentides de Montilla i ZP.

Advertisements

3 Respostes to “20-05/22-05”

  1. Efrem Says:

    Amb la mentalitat amb què pugem la majoria del jovent dels països rics, em sembla que el món ens acabarà donant la raó a als catalans assenyats o “seny català” (plasmat en la baixa natalitat). La bellesa del mandat de la raó utilitaria…!

  2. Anna Punsoda Says:

    Efrem no sé mai si m’insultes o si em dones la raó. una abraçada i sort amb kierkegaard

  3. Joan Carles Says:

    «Sense una base compartida, qualsevol discussió es converteix en una batalla atrinxerada d’arguments» O no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: