08/05/10

Passejo amb D. pel Gòtic quan casi fosqueja i bateguen arrítmics els llums. D. i jo som el vers i el revers d’una imatge plana i incompleta: jo la vida d’amish, els autors morts i consagrats, la Bernat Metge, i ella em parla de cinema experimental i de videoart, de sales on s’hi exposa fotografia novaiorquesa, de l’elegància en el vestir, del ritual del bon menjar. Coneix bé els locals de la ciutat i sovint treu a sopar el mico: em presenta músics, periodistes i demés gent de l’espectacle. Si hi ha alguna cosa m’irrita més que un relativista o que un votant d’iniciativa, fins i tot més que els snobs i que els postmoderns que parlen i follen com si els estès gravant algú, són els circuïts de mamades entre articulistes, comentaristes i demés faràndula. Quina basca. Però basca i mandra apart, em dic que m’aniria bé sortir i viatjar, que em faria menys transigent, més suportable, que perdria el patetisme i el fals transcendentalisme sobre el que no s’ha construït res més que versos ascètics i llibrets soporífers d’acadèmia. N’hi ha que vivim massa turmentats per haver experimentat tan poc. A més a més, viure al 2010 com en temps de Maria Stuart té la seva gràcia, però potser, a part de l’ordinador, de la calefacció i de l’aspirina, hauria de treure més rèdit de vint-i-cinc segles d’art i de ciència. Caldria, entre els pecats capitals, afegir-hi la desconsideració i el desagraïment amb els morts i el seu esforç. 

A la nit, quan tornava cap a casa, pensava que sempre faig amb els bons amics el que no he fet mai amb les parelles. Com que només estimo monjos solitaris com jo, furons ceguets i encorbats de tan llegir amagats al cau, acabem oscil·lant entre jubilats agres i tietes endiumenjades, i entrem en una estat vegetatiu de iogurts al sofà i d’infusions per pair, acabem sobre un auriga esquizofrènica ara presa per l’asfíxia, ara per la més completa i paralitzant dependència. I aviat tot fa tuf de florit, de pis d’àvia sense ventilar, de cortines amb blondes carregades d’àcars. Els grecs parlaven del Chronos, el temps curricular, el que discorre i sobre el que configurem la subjectivitat, i d’Aion, un temps lava, un tall, el que de sobte passa, el miracle que s’esdevé. Aion com una nit impensada d’amor o com quan descobrim un autor abans de poder-lo encaixonar dins un sistema. Calen petits moments d’eternitat, si no se’n va la vida i no arribem a tocar-la mai. Si no som sempre un ésser que projecta i que va passant, passant, passant, i que es troba llegint la pròpia esquela. Com, però, encendre, com donar aire renovat als mesos i a les il·lusions que el Déu infanticida va engolint, a poc a poc, sense pietat?

Llegeixo al blog de l’Arcadi Espada que ell només escriu per diners i que s’ha sorprès que Fèlix de Azúa, cansat de fer d’Isaïes en temps de milers de déus personals (tants com homes que no li reconeixen l’autoritat), abandonés El Periodico. Costa de creure que si l’Espada dediqués a l’advocacia l’astúcia i el temps que dedica als articles, no fes més l’agost. A veure quan CiU li passa un xec prou sucós i comença a fer arengues a la nació catalana (suposo que serà difícil, els magnànims del Manifiesto deuen tenir més fons). Fa gràcia veure com l’actitud del romàntic roman i només canvia l’objecte que la justifica: abans una dona o la pàtria, o una veritat al marge de l’autoritat eclesiàstica o estatal;  després la lluita de classes, filtrada encara en justícia social;  ara els diners pels diners, la democràcia per la democràcia, la llibertat per la llibertat. La nostra vol ser l’època més immanent de la història: ni perquè, ni finalitats, ni demà; que les coses valguin el que valen per elles mateixes. Però de la no transcendència en fem la mateixa bandera que al XIX feien dels ideals nacionals. Què és, el romanticisme, si no la força, el temps i l’esforç que dediquem a justificar passions a través d’altres valors que creiem menys baixos?

Anuncis

Una resposta to “08/05/10”

  1. xevi Says:

    Annnnna!Que el maig és el mes 5 i no el 4! quin cap que tens! és bona la definició que dones del romanticisme (però se’t nota que d’orseges una mica) un petó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: