28/4-29/4

Dimecres

M’empasso d’una glop el llibre de la Rahola i em dic que Déu ni do, del profit que pot fer-li al Mas. Aparcant l’abús pueril de les majúscules, la dèria místico-sensual d’anomenar-lo Ell i l’horror de les exclamacions i de les onomatopeies, el producte respon al que caldria esperar-ne amb decència, amb dignitat. Ara, per ser la porta d’entrada al proper President del país, podia haver-hi dedicat més estona: sembla escrit a raig, de matinada, endrapant galetes llordes i Coca-cola light.  Quan apunta una bona idea, o no acaba d’explicar-la o el que se’n diu “sentit del ritme”, la mà que ens bressa i que ens porta amb gràcia de mot a mot, no el fa anar mai. Ja sé que un reportatge no ha de ser un poema, però què seria dels seus articles protesta sense la lírica? D’aquelles fabuloses arengues en què envesteix Cuba o en què escorta la dona o el periodista assarronats per l’islamista radial? Veig que l’Artur Mas cita a Plató i això m’alegra. Per ser qualsevol cosa (un President llegit, en aquest cas) primer cal voler-ho semblar: és la imatge que tenim de nosaltres la que ens obliga a millorar. Imatge ajudada en part pel que hi projecten els altres, i en part per la mitjana entre la nostra poca vergonya i les nostres capacitats.

Dijous

Em truca ma mare per dir-me que P. està malalta, que li han trobat un tumor però que ho han vist a temps i que se’n sortirà. “És el pa de cada dia”, em diu, però no sé si la vulgaritat del cas em tranquil·litza. P. és la senyora que va cuidar-me de petita, qui em portava a l’escola i m’hi recollia quan ma mare feia malabars per combinar feina i filla, qui m’allitava si ella tenia un sopar especial. P. és una donassa alta i ferrenya, té una cara rodona i vermella, unes mans grosses i aspres, els turmells sempre inflats. Uns ullets petits i lluents com dos botons d’americana; uns cabells curts, esbullats; uns llavis escardalencs i unes dents menudes, tirades enrere. Fa una olor forta, una barreja de mantega i de sabó de Marsella. Pateix dels ossos, sobretot de l’esquena, però no l’he sentit queixar-se mai. Fa quaranta anys que viu a Lleida com s’hi no hagués marxat d’Andalusia: hablame en catalán, Anita, a ver si aprendo. Però no l’ha après ni ho farà mai. Ni m’importa. La gent que estimo i que m’ha conformat no puc jutjar-la amb paràmetres generals: ells van a part. Tenim la base massa prima per esberlar-la amb lluites personal. No imagino què deu ser haver d’odiar els propis pares si el món t’ofereix evidències de la seva maldat.

A P. la mires per davant i per darrera però no hi trobes escletxa: no té truc, és d’una bondat monolítica, extrema i l’expandeix en qualsevol conversa, en tot el que fa. És discreta, creient sense moralitzar, sincera sense incomodar, justa però compassiva. Sempre fa feina, feina, feina. I la fa contenta, amb una esperança que em fascina. Si mai em creu moixa, em diu: venga, mujer, que esto no e’ na’. I t’ho diu ella, que té mitja parentela dispersa, que feineja sense parar. Encara ara, que ja és força gran, fa dolços per tota la família. Una mena de rosquilles pecaminoses para tu madre, para tu primo, para tu tio,  para tu amiga, para… De Nietzsche vaig aprendre que és absurd pensar la Humanitat com a subjecte. Però és com si a través d’ella, que em desperta la part més tendra, la més honesta, em reconciliés amb el que hi ha en mi de general. Si penso en la seva bondat, naturalíssima, Hobbes em sembla fal·laç i noto com un pinyol encallat a la gargamella. Per sort em passa aviat.

Si ella no va al cel, no sé a qui hi deixaran entrar. Jo no he conegut cap altra dona com aquesta, potser és que vaig massa a la universitat. Però si mai sóc àvia, voldria estimar els néts una quarta part del que ella m’ha estimat a mi: amb constància i sense sentimentalismes, oferint sense esperar, esperant sense exigir ni jutjar. Aviat l’aniré a veure, li llegiré això en castellà i em dirà: en catalán, Anita, en catalán. I posarà aquella cara de no entendre res i riurem com animals. Avui l’he trucat per preguntar-li com es trobava: pue’ animaíca, ‘ja mia, como voy a estar?  No tinc vergonya, encara m’ha hagut de consolar.

 

Advertisements

4 Respostes to “28/4-29/4”

  1. Raquel Says:

    M’ha emocionat molt el text Anna..

    sense paraules…m’ho va dir que l’havies trucat, ella també t’estima molt!

    Tinc ganes de veure’t!

    petons!

  2. zillahh Says:

    Fa un temps que em passo pel teu bloc. Et felicito perquè m’agraden molt els teus posts. Tens una manera d’escriure dinàmica, propera i entenedora. Aquest post m’ha tocat la fibra, potser perquè en les vides de quasi tots hi ha una P.

  3. Àstrid Says:

    M’ha encantat aquest escrit, Anna, de principi a final!

  4. Blat Says:

    M’ha emocionat el teu escrit, Anna, perquè estic convençuda que l’únic que ens salva del terrible buit de la mort és l’amor entre les persones… Tu has tingut dues padrines i això és el millor tresor. Ja saps el pa que s’hi dóna quan n’has perdut una… ara tens l’oportunitat de seguir estimant la P. Sé que ho fas, i crec que és la millor manera d’ajudar-la en aquests moments crítics que està passant. Segurament que això serà un gran consol per a totes dues.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: